rodejava, i rodejava Àfrica i Àsia. «Algun dia, siné, tots aquests continents tornaran a ser búlgars. I potser també els mars.» I tornava a fumar i de vegades em donava una pipada, perquè un poc d’herba, deia, «mai no li ha fet cap mal a un xiquet».
MIROSLAV PENKOV, «Makedonija»
(trad. pròpia de la versió castellana recollida al llibre
Al Este de Occidente, Seix Barral, 2012, p. 22)
És cert que la cartografia dista de ser la ciència exacta que tant es vanta d’atribuir-se i tampoc és el fidel testimoni de la veritat territorial que malda per reflectir. Quina relació mantenen el mapa i el territori que vol representar? L’escriptor francès Michel Houellebecq, guanyador del premi Goncourt el 2011, pensava que el primer era infinitament més important que el segon, com afirma en la seua novel·la El mapa i el territori. Fet i fet, quantes vegades el territori (la realitat) fa nosa al mapa (la ficció)? En una de les obres d’Aristòfanes podem llegir el diàleg entre el camperol Estrepsíades i un deixeble del filòsof Sòcrates; quan el primer pregunta on es troba Lacedemònia –la gran potència enemiga– i el deixeble li respon assenyalant el mapa: «Que on és? Ací la tens», la resposta d’un dels protagonistes d’Els Núvols és impagable: «Que a prop de nosaltres! Plantegeu-vos de nou açò: aparteu-la de nosaltres tant com siga possible». Quan l’estupefacte deixeble va contestar que era impossible moure Esparta d’on era, va rebre l’amenaça de l’enfurismat camperol.
Però, feta aquesta advertència prèvia, cal dir que sense 60 milions de persones vivint com a minories ètniques en territoris del continent europeu el 1914, bona part dels mapes que ha estudiat Rafael Company potser no s’hagueren arribat a imprimir. A les portes de la Gran Guerra, la radiografia freda d’Europa era aquesta (segons les dades nodrides per l’historiador Alan Sharp): el 60% de la població dels imperis austrohongarés i rus no eren de les nacionalitats dominants alemanyes, magiars o russes, i gairebé la meitat de la població de l’Europa oriental podia considerar-se part de minories ètniques. D’aquest grapat de gent, quasi 28 milions de persones vivia sota el govern de Viena. Aquesta era la realitat. I quan s’aplicaren els tractats de París i, amb ells, una enorme operació de recomposició territorial del nostre continent, encara 30 milions de persones habitaven a estats on no eren nacionalitat majoritària. Caldran onades successives de guerres, mitges paus i paus completes per aconseguir amortir, que no esborrar, la gran heterogeneïtat ètnica i cultural del mapa europeu.
Aquesta és una part del tema del llibre que ara llegiu: la realitat etnicolingüística, cultural en altres paraules, d’Europa. Però tan sols n’és una part. Perquè més enllà de la constatació d’aquest panorama plural de llengües i ètnies –un fet que no havia deixat d’ocupar els lletraferits des de l’Antiguitat–, quelcom va actuar de reactiu en situar aquesta distribució etnicolingüística en el punt de mira (mai, tristament, millor dit) de la història europea. Ens referim a la construcció de l’estat nació. Com l’aigua i l’oli, l’heterogeneïtat ètnica i l’estat nació (per principi, fill i creador d’homogeneïtats de tot tipus) no podrien conviure de manera pacífica llevat de meritòries excepcions helvètiques o finlandeses. Cal reconèixer el mèrit de les paraules de la filòsofa Hannah Arendt quan, en un llibre no precisament dedicat a aquest tema, va descriure la situació en què quedava el mapa d’Europa després de l’emergència dels batejats com a «estats successors» establerts per les potències victorioses de la Gran Guerra entre «la franja», escriu Arendt, «d’heterogènia població que s’estén des del mar Bàltic, al nord, fins a l’Adriàtic al sud». En aquest espai, la creació d’estats nació a partir de les runes imperials va comportar tres coses: en primer lloc, ens recorda Arendt, que cadascun d’aquests països (que no tenien la pretesa homogeneïtat ètnica de les velles nacions europees que els serviren de model) «va contenir amplis grups ètnics violentament hostils al govern que els administrava, degut al fet que les seues aspiracions nacionalistes van ser oblidades en benefici d’un altre grup ètnic lleugerament superior en nombre». En segon lloc que, com que les poblacions d’aquests territoris no sempre estaven concentrades en determinades regions, «no hi havia fronteres naturals ni històriques i aquelles que establiren els tractats de Trianon i Saint-Germain foren totalment arbitràries» (tot i això, cal recordar que en l’establiment de les fronteres de Iugoslàvia, per exemple, hi van participar geògrafs d’alt nivell –a més, de mirada decididament prosèrbia– com Jovan Cvijić, tal com assenyalava de vegades Enric Lluch). I finalment, que, a partir dels anys vint del segle passat, va restar completament destrossat «el sistema d’estatuts de les minories, mitjançant el qual els aliats havien intentat resoldre un problema que –i ací rau la gran lliçó d’Arendt– en el marc d’un Estat nacional, és sempre irresoluble». Quasi sempre irresoluble, seria millor dir, a la llum de les excepcions abans esmentades i d’algunes més...
Sovint el resultat d’aquesta fórmula (quasi) irresoluble fou atroç, d’altres còmic. L’escriptor polonès Andrzej Stasiuk recorda, en el seu llibre de viatges per l’Europa oriental (De camino a Babadag, Acantilado, 2008), la frontera entre Ucraïna i la república de Moldàvia. Per tot arreu creixia la dacsa i dins dels camps de cereal, creuant els camins rurals, hi havia tanques roges i blanques i controls (en faig la traducció):
Era un poc surrealista, però per altra part, hi havia una certa bellesa trista. En realitat estaven vigilant el pur espai, custodiant el buit, defensant una frontera que era una simple idea geomètrica [...] la delinearen seguint les fronteres dels sovkhozos i kolkhozos [...] i ara amb les seues barreres tallaven els camins arenosos pels que passaven animals, cavalls, porcs, joves a veure les seues xiques per la nit, carros amb rodes de goma, senyores a xafardejar, borratxos a beure, lladres a furtar, famílies a reunir-se, gent a veure’s [...] Anàvem per una carretera totalment buida i aquells amb els seus uniformes, al bell mig de la infinitud del panís, tenien pinta d’espantaocells. De ben segur que tindrien armes, que rebrien ordres, però en aquella immensitat agrària tenien una pinta poc seriosa.
La distància entre l’heterogeneïtat ètnica de la realitat europea i l’homogeneïtat que implica –pràcticament sempre– la construcció de l’estat nació s’ha pagat en moltíssimes ocasions amb un gran drama humà. I aquesta i no altra és la carrega de profunditat que mostra aquest llibre, la densa i viscosa matèria que, com el magma, circula lentament per sota dels mapes que mostra Company. Perquè per sota de les línies marcades a la cartografia, dels puntejats, de les franges bicolors, per sota dels noms de llengües i ètnies, per sota de fronteres (naturals, polítiques, morals fins i tot!), d’aspiracions irredemptistes, conflictes puntuals, regions en disputes, per sota fins i tot de les manipulacions de topònims, de realitats socials i de límits, està l’ésser humà. Sir Harold G. Nicolson va ser un dels diplomàtics que, per part de la Gran Bretanya, va participar a les sessions preparatòries dels tractats que posaren fi a la Primera Guerra Mundial. L’any 1933 Nicolson va publicar un llibre titulat Peacemaking 1919, una mena de diari de les seues experiències viscudes en aquells mesos que van canviar, literalment, el mapa d’Europa. En l’entrada corresponent al període del 6 de febrer al 9 de març del 1919, va descriure el sentiment que tenia cada vegada que s’enfrontava, amb un llapis a la mà, al mapa dels vells imperis derrotats per a traçar les noves fronteres (en concret, de la zona de Tràcia): «A disheartening job. How fallible one feels here! A map –a pencil– tracing paper. Yet my courage fails at the thought of the people whom our errant lines enclose or exclude, the happiness of several thousands of people». Cada línia, cada franja, cada punt en el mapa podia representar la felicitat o la desgràcia de milers de persones..., persones que, sovint, no podien entendre les exigències de la moderna ciència política i de la construcció de l’estat nació.
Igualment paga la pena recordar la desesperació d’un expert estranger, en una altra anècdota referida per Margaret MacMillan –París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo, Tusquets, 2005–, quan el 1920, en una zona fronterera poblada per russos, polonesos, lituans, bielorussos i ucraïnesos, va preguntar
