nord-americà quan, treballant a la Caríntia, als Alps austríacs, es lamentava de trobar sovint persones que «no volen entrar a formar part de la nació dels seus germans de sang o que són completament indiferents a qualsevol tipus de qüestió nacional». La insensibilitat d’aquests éssers humans envers la cartografia etnicolingüística (en realitat, envers qualsevol tipus de cartografia) és, reconeguem-ho, senzillament desesperant. «Soy un cuerpo tendido entre confines», escrivia el poeta valencià Juan Gil-Albert. Tenia molta raó: de vegades tenim la impressió que l’ésser humà és un cos amenaçat per confins.
El drama de l’ésser humà que viu al territori i que rep, com un càstig, les decisions preses a centenars –o milers– de quilòmetres de sa casa em porta a la memòria un nou fragment del relat de la historiadora Margaret MacMillan: quan un expert nord-americà de visita a Lviv, a l’antiga ratlla russo-polonesa i avui a Ucraïna, va preguntar on era la frontera, un dels habitants del lloc li va contestar: «Veu vostè aquells forats? Ací els diguem els punts de[l president dels Estats Units] Wilson. Han estat fets amb metralladores. Els cràters, en canvi, són obra de les bombes de mà. Ara estem capbussats en l’autodeterminació, i Déu sap com i quan acabarà tot».
Però el llibre de Rafael Company s’endinsa, a més, en dos temes subjugadors que, en bona lògica, constitueixen centres d’atenció vitals i professionals de l’autor. El primer d’ells és l’anàlisi dels processos que, subtilment, acompanyen els esforços de construcció d’un estat nacional, materialitzat en la situació italiana. I el segon no és altre que l’estudi de la mirada exterior sobre gran part de la façana mediterrània de la península Ibèrica, sobre les terres de valencians, catalans i balears (i, de regal, sobre Occitània). En realitat són, d’alguna manera, dos processos lligats: la visió exterior de la realitat que ens envolta és –en gran manera– filla de la visió interior, de com ens veiem a nosaltres mateixos; però, no en poques ocasions, algú des de fora mostra particular interès a esbiaixar –sense complexos– les dades. Posem l’Alguer, ciutat de l’illa de Sardenya, en l’estat italià: la parla catalana que, mal que bé, hi perdura, fruit de la conquesta de la corona d’Aragó al segle XIV, com s’ha vist? Una riquesa o una amenaça per a la confirmació nacional italiana? Si és percebuda com una riquesa, o com un factor no perillós, aleshores la cartografia itàlica reflectirà la catalanitat dels algueresos. Si és percebuda com una amenaça, aleshores aquella identitat serà bandejada del mapa. Deixe al lector que trobe la resposta llegint les planes del llibre dedicades a aquest fet.
Itàlia, a diferència d’Espanya (i això ho mostra molt bé Company en comparar la producció de la cartografia etnicolingüística italiana amb les altres europees, on –és simptomàtic– quasi no hi ha cap notícia de l’espanyola llevat d’una nota final), va entendre que si volia ser una nació respectada a Europa (i respectada dins d’ella), necessitava un gran atles. Un atles a l’altura dels millors productes europeus (val a dir, mundials). I Itàlia s’hi va posar. I ho va aconseguir. L’autor d’aquest llibre mostra tota la seua italianofília en les planes dedicades a l’atles del 1927 del Touring Club. La sensibilitat de Company s’endinsa no sols en les vicissituds de la construcció i el contingut del producte, sinó en tots aquells detalls que l’envolten i que envolten la societat que el va construir. Res d’això, cal dir, va passar a Espanya. Quan un pensa a comparar potències, més enllà de confrontar el PIB o les dades macroeconòmiques, cal analitzar aquests matisos, els processos que acompanyen la construcció i la modernització subsegüent d’una societat... I indubtablement, posseir un bon atles era condició (quasi) tan preada com disposar d’una armada, d’una bandera o d’un himne. La diferència entre Espanya i Itàlia és ben evident: la història ha estat la ciència privilegiada a les terres hispàniques, mentre que la geografia (en totes les seues dimensions) preval a la península italiana. Geografia derivada, potser, de la seua divisió interna en estats, ciutats, principats, ducats, regnes, marquesats, etc., que complicaven fins a l’extrem el mapa del país. Geografia derivada, potser, del seus somnis (o malsons) imperials. Si dels Balcans es diu que és una terra amb massa història per a ser digerida, d’Itàlia es podria dir una cosa semblant sobre el seu horitzó geogràfic: de Marco Polo, el viatger enamorat de l’Orient, al jesuïta i cartògraf de la Xina, Matteo Ricci, Itàlia s’ha quedat petita a molts italians; massa geografia (si més no d’una determinada escala!).
L’altre gran tema del text de Rafael Company és una inèdita anàlisi sobre el «nosaltres». Seria agosarat dir que sabem el que som... I encara més, i ací rau la gran aportació del llibre, saber què som per als altres, com ens veuen des de fora. Company repassa un bon grapat de mapes on hi ha de tot: els valencians som catalans, espanyols, occitans, francesos... I, només dues vegades, només en dos dels trenta mapes reproduïts, els valencians som assenyalats amb el nostre gentilici privatiu, és a dir, som considerats –a més d’altres coses– valencians. En el nostre cas, aquesta és una interpretació que crec susceptible de ser compartida, la indeterminació exterior s’ajustava com un guant a la indeterminació interior sobre el que érem i el que pensàvem que érem –sobre el que som i el que pensem que som. Una darrera reflexió em ve al cap en observar el mapa etnicolingüístic del TCI del 1927: què és Espanya? Sense dubte, un espai plurilingüe i pluricultural i fins i tot (i en aparent paradoxa) una nació plurinacional a ulls d’aquells cartògrafs italians (radicats a Milà, per a ser exactes).
Què és Espanya? Altres cartògrafs, al mig de la Primera Guerra Mundial i des de l’Istituto Cartografico De Agostini, de Novara, n’havien donat ja el seu diagnòstic: baschi, portoghesi (pels habitants de Galícia), spagnuoli (pels castellans, els andalusos, etc.) i catalani, adobat tot això amb un escrit que, en part, llimava les asprors d’aquella cartografia tan susceptible de ser interpretada com a separatista. Fa uns anys, a les darreries del segle xx, podria haver-se pensat que el text en qüestió l’havien acabat d’escriure analistes itàlics; ara no: ara, a la vista de l’actual in crescendo sobiranista i independentista a Catalunya, atesa a més la sempiterna resposta –«no»– de l’espanyolisme petri i patri, i vistes les poques perspectives de negociació entre les parts, semblaria una redacció obsoleta: «Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricordurre la Spagna delle grandi nazioni».
La bona veritat és que per a l’Espanya del futur immediat, i per raons que no cal detallar ara, no em fa el pes la revifalla wilsoniana, és a dir, l’adaptació a les latituds ibèriques d’aquelles proclames dels catorze punts del president nord-americà que van permetre, en el període d’entreguerres, l’eclosió d’estats nació. Preferisc, en efecte, explorar en favor d’alternatives polítiques altres que l’aspiració de reproduir, a una altra escala, el model genèric que hem conegut (i patit) molt abans i prou després del 1919. Digueu-me, si voleu, que patesc d’obsessions romànticament austrohongaresistes o racionalment helvetistes. Això del romanticisme no ho puc evitar: no debades un dels meus autors favorits és Joseph Roth (Brody, 1894-París, 1939), ell sí, austrohongarès comme il faut que, tanmateix, no era tan inconscient i ignorant per a no adonar-se que la idea que defensava fou més una il·lusió que no un programa de govern benefactor. Per això va escriure dolgut envers la pròpia experiència (traduïm de Los judíos errantes, 1937):
La idea nacional és occidental. Són els savis d’Europa occidental els qui han inventat el concepte nació i l’han intentat explicar. La vella monarquia austrohongaresa subministrava una prova aparentment pràctica de la teoria de les nacionalitats, és a dir, podria haver subministrat la prova del fet contrari de susdita teoria si aquella monarquia haguera estat ben regida. La incapacitat dels seus governs subministrà la prova pràctica d’una teoria que, així doncs, es va veure endurida en virtut d’una errada i que es va imposar gràcies a aquestes errades.
Roth fou testimoni de la reproducció, dins el parlament austríac, de les baralles «nacionals» i escriu al mateix llibre: «El Parlament austríac era un succedani dels camps
