es va suïcidar a la capital francesa (supose que mogut per altres motius) a poques setmanes de començar la Segona Guerra Mundial.
Deixe les confessions íntimes i torne a l’autor d’aquest llibre que prologue; ho faig per tal de dir que l’admiració de Company per Itàlia, i en concret pel TCI, és merescuda. En els clarobscurs d’una època difícil, seria massa dir que el TCI fou sempre un baluard de llibertats. No ho va poder ser, de fet: la trajectòria del mapa etnicolingüístic de tot Europa del TCI és traducció dels daltabaixos de la història italiana. Però en el fons, algunes actituds (més enllà del rigor tècnic dels artífexs), com la que l’entitat va mostrar envers les lleis racials del 1938 –glosada per Company, seguint el professor Boria, amb un indissimulable toc d’admiració– en negar-se a retirar el carnet als socis jueus, només estan a l’alçada de la també poc dissimulada admiració que Hanna Arendt va mostrar cap a Itàlia en comentar aquella legislació estatal: les disposicions racials (racistes) havien estat dissenyades de tal manera que, a les tradicionals exempcions (jueus condecorats, excombatents), se sumava la de salvaguardar els jueus que hagueren estat membres del partit feixista, i els seus pares i avis, mullers, fills i néts. Arendt assenyala que, sense conèixer ben bé les estadístiques, és molt probable que gairebé tots els jueus italians restaren exempts, atenent al fet que pertànyer al partit feixista a Itàlia era requisit imprescindible per a optar a qualsevol càrrec públic. Conxorxa antiracista al si de l’estat i de la societat italiana? Verdi contra Wagner? O, potser, manifestacions d’una actitud mediterrània i intuïtiva d’enfrontar la duresa germànica i de reconduir –durant uns anys, fins a l’acceleració persecutòria de la República Social Italiana– les mateixes fòbies antisemites que s’havien fet molt presents al país.
No voldria acabar aquest pròleg sense afegir alguna consideració a la pregunta que Rafael Company fa en diverses ocasions. Per què han desaparegut els mapes etnicolingüístics dels atles europeus? Per què, de ser un producte ben present, han passat no ja a ocupar un modest lloc de la producció cartogràfica europea sinó a desaparèixer quasi per complet? Per què, fins i tot, ja no es mostren, llevat d’honroses excepcions, a les nostres aules de geografia? Sense menystenir les intuïcions de Company, ben encertades, caldria considerar a més la progressiva «neteja» ètnica que Europa ha conegut des dels anys vint del segle passat. Neteja (val a dir homogeneïtzació) de vegades esdevinguda sense violència física, altres fins i tot molt sangonosa, però que ha anat reduint la població considerada minoria nacional al si de molts estats europeus i que n’ha disminuït la importància. En començar el segle xx, la realitat ètnica era considerada una «prioritat» nacional: abans i després del 1914, no sols desenes de milions d’europeus eren considerats minories als seus territoris, sinó que el tema era afer d’alta diplomàcia. Al París de dopoguerra, el ministre d’Afers Exteriors britànic, Arthur James Balfour, demanava amb desesperació dades i xifres sobre la barreja ètnica del Banat (actualment dividit entre Hongria, Sèrbia i Romania), mentre la delegació hongaresa, encapçalada pel comte Albert Apponyi, explicava la seua posició davant el primer ministre Lloyd George amb un gran mapa etnogràfic. A aquelles mateixes negociacions de pau i de reordenació territorial posteriors a la Gran Guerra, el primer ministre grec Eleftherios Venizelos no s’estigué de dir que, davant l’oferta americana als búlgars de retenir un port a la Mediterrània amb l’argument que altrament Bulgària patiria econòmicament, «el principi de nacionalitat havia de tenir precedència sobre les consideracions de caràcter econòmic», per acabar de manera displicent: «Bulgària disposa d’excel·lents ports al Mar Negre». Clar que, de vegades, l’ètnia no era una arma tan poderosa; conta l’esmentada Margaret MacMillan que quan –al París del 1919– es va discutir sobre Kosovo, tot i que la major part de la població era albanesa, el territori representava quelcom més per a Sèrbia que una regió: era el territori on el 1389 havien estat derrotats pels otomans i sotmesos, doncs, a un imperi musulmà. Durant la Segona Guerra Mundial Kosovo va ser envaït per les tropes albaneses amb el suport alemany i italià, per a ser novament reclamat i absorbit per Tito dins la nova Iugoslàvia... i tots sabem com va acabar aquest afer als darrers anys del segle XX.
En efecte, algunes ferides del Tractat de Versalles i dels altres acords de la Conferència parisenca del 1919 han restat obertes durant massa anys. El fet és que, reformulant les paraules de Venizelos, avui les «consideracions de caràcter econòmic tenen precedència sobre el principi de nacionalitat»: Europa es construirà sobre xarxes, sobre ponts interregionals i transnacionals, compartint recursos econòmics i potencialitats productives. El paradigma ha canviat. I amb ell, el centre d’interès dels mapes. Tot i aquesta consideració, i com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, sols es transforma, l’espenta etnicolingüística, cultural podríem dir, s’ha transformat al continent. Europa occidental reviu (o viu, per primera vegada des de fa segles) mapes (i moviments) que destaquen la pluralitat de la seua conformació i llancen un repte a l’estructuració d’alguns dels seus estats nació: Catalunya, Escòcia i Flandes (de vegades amb un ús poderós de la diferència lingüística, que no ètnica) afirmen la seua voluntat de protagonisme geopolític. A l’Europa oriental, el mapa ètnic sembla adormit darrere els estralls de la crisis econòmica, la mala consciència per un passat violent i la vigilància del Tribunal de l’Haia. Tot i això, Rússia no s’ha estat d’aprofitar el 1.025è aniversari de la cristianització del país per a reforçar els vincles amb Ucraïna i Bielorússia i per a parlar de la (re)constitució d’un «espai espiritual comú, d’un espai moral».
Unes consideracions preocupants a la llum de com s’ha entès tradicionalment el paper de qui, pel motiu que siga, no comparteix l’espai «espiritual» i «moral» de les societats majoritàries...
I com sempre, el futur és el passat. Nihil novum sub sole. La primavera del 2013, Google Maps va anunciar la imminent eixida d’una nova versió del seu servei cartogràfic. La novetat rau en el fet que els mapes seran generats de manera dinàmica i sobretot altament personalitzada. Sols veurem allò que volem veure o, millor dit, allò que Google Maps vol que vegem o, en el millor dels casos, pensa que nosaltres estem interessats a veure. L’empresa va fer una declaració de principis esborronadora: «En el passat, un mapa era sols un mapa. El plànol de Nova York era el mateix si buscàvem l’Empire State Building o un cafè en un carrer. ¿I si aquest mapa esdevinguera en canvi un plànol fet a propòsit per a nosaltres, capaç d’adaptar-se a la recerca d’allò que volem seguir i aquell precís moment?». Si Google Maps es refereix a un mapa que mostra allò que volem veure, que fa desaparèixer allò que fa nosa, que ens dirigeix a l’objectiu que ens (o els) mou, que elimina el que (segons l’empresa) no és rellevant, que organitza la informació sobre principis utilitaristes (per a nosaltres i sobretot per a ells), Google Maps no ha inventat res de nou. Només cal que repasse els mapes que Rafael Company ha treballat amb la minuciositat d’un artesà aplicat a les seues filigranes.
Però el problema no rau en el mapa. És així. No hi ha res a objectar: rau en la persona que pensa que el mapa és la realitat. Per això la importància d’aquest magnífic llibre que fullegeu; i per això, també, Google Maps hauria de reflexionar sobre la seua nova versió: Evgeny Morozov al suplement La Lettura del periòdic Corriere della Sera (28 de maig del 2013) advertia contra les pretensions de l’empresa de pensar per nosaltres. Teclegeu «pizza», deia, i Google Maps ens mostrarà un mapa amb els restaurants que, segons Google Maps, ens haurien d’agradar atenent a les característiques de les nostres cerques històriques i de les dades personals emmagatzemades. Al temps n’esborrarà d’altres, els invisibilitzarà –fantàstica l’equivalència temàtica d’allò que l’escriptor polonès Andrzej Stasiuk denomina els països «inevidents». Sense espai per a la improvisació, la descoberta o el caos creatiu, sense espai per al desordre, la novetat imprevista, la complicitat amb un altre, la discussió, la cooperació. Quan Daniel Graf, director de Google Maps, diu: «If you look at a map and if I look at a map, should it always be the same for you and me? I’m not sure about that because I go to different places than you do». En altres paraules, mapes que en realitat no mostren la mateixa ciutat, sinó una ciutat particular fins a l’extrema radicalitat, la individual. Se’ns dibuixa d’aquesta manera
