El seu camí cap al reconeixement com a esport olímpic s’entrebanca per l’essència d’allò autòcton, per la seua pròpia història. La pilota basca, professionalitzada, estengué la seua influència en la modalitat de cesta-punta per mig món. Sustentada en les apostes, la seua decadència ha sigut inexorable per no correspondre les inversions amb els grans frontons d’un rendiment econòmic esperat. Desaparegueren per a sempre els frontons industrials que s’estenien per les principals capitals espanyoles: Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca. També desaparegueren els frontons de Milà, del Caire, de Macau, de Xangai, de l’Havana i la majoria dels alçats en terres de Florida.
A Espanya es crea, a mitjans dels anys vint, la Confederació Espanyola de Pilota Basca que derivaria posteriorment en Federació Espanyola de Pilota Basca. En aquest sentit, s’hi inclouen totes les modalitats considerades pròpies de l’àmbit geogràfic basc-navarrés. I en aquesta acaben afiliats aquells pilotaris valencians que desitgen posseir una llicència. No tenien una altra opció. La preponderància de la pilota basca, la seua influència en àmbits polítics i la seua major expansió geogràfica reduiran la pilota valenciana a una convidada de pedra en aquesta organització. Així ocorregué fins a la constitució de la Federació de Pilota Valenciana, fa ara 25 anys, a recer de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Un quart de segle de vida de l’associació que, recolzada pel govern de la Generalitat, institucionalitza, reglamenta, estructura competitivament, promociona i difon aquest esport considerat com a propi per part dels valencians. La nova Federació organitzarà les modalitats que es conserven vives: escala i corda, llargues, galotxa, raspall i galotxetes, com a jocs directes, i frontó i frares com a jocs contra paret, tots aquests a mà.
Enlluernada per l’expansió internacional de l’espectacular cesta-punta, la pilota basca, que considera patrimoni del poble basc tots els jocs de pilota, oblida en el seu camí realitats assentades de jocs de pilota en altres regions europees com València, la Picardia, Flandes, Frísia, la Ligúria, el Piemont, Irlanda, País de Gal·les o Anglaterra. En cadascuna d’aquestes regions es practica el joc de pilota amb un únic denominador comú: jugar amb la mà, sense cap eina.
Els contactes internacionals són hui una realitat. A Europa, belgues i valencians (amb permís dels bascos) es disputen la supremacia (Arxiu FPV).
A la Picardia, Flandes, Frísia, Occitània, la Ligúria, el Piemont i València hi ha un altre denominador comú: el joc a llargues, d’uns jugadors enfront d’altres, amb la regla de les ratlles valencianes, chaise francesa o vella marxa castellana. Es tracta d’un joc que molts volen veure com a successor de la vella feninde grega, segons es dedueix del relleu sepulcral descobert el 1926 en les muralles d’Atenes, en el qual s’observa jugadors de pilota en disposició idèntica a la de les modalitats d’aquestes regions. De fet, la Federació de Pilota Valenciana, en temps de Víctor Iñúrria, adoptà aquest fris com el trofeu que rep el màxim campió del seu esport. Símbol de respecte cap a l’antiguitat grega, pensadora, creadora, vocació universal.
3. L’expansió de la pilota valenciana
Constituïda la Federació de Pilota Valenciana i estructurats i assentats els seus campionats interns, en totes les seues modalitats vives, conscienciades les autoritats locals, provincials i autonòmiques de la necessitat de recuperar i expandir aquest patrimoni cultural i d’identitat valenciana, s’inicia, a través de la Societat Pilotari de Godelleta, l’establiment de relacions amb altres realitats de la pilota a mà de regions europees i americanes. Presidia aquest club el jove Ramón Sedeño que anys després accediria a la presidència de la Federació. Essència de superació. Estem al setembre de 1992 quan es produeix la primera expedició a terres belgues i la primera trobada internacional amistosa entre jugadors d’ambdues regions. Són temps en què es multipliquen els clubs, es construeixen recintes adequats per a aquest esport, es divulga en els mitjans escrits i audiovisuals, amb presència en la nova televisió autonòmica. Temps en què una figura de llegenda com Paco Cabanes, el Genovés, segueix alimentant passions i creant adeptes a la causa.
Es descobreix l’existència d’una organització creada el 1928, la Confédération Internacionale des Jeux de Balle (CIJB). Amb la força de la joventut creadora es contacta amb les federacions nacionals europees que mantenen una modalitat considerada com la més antiga, la més entroncada amb les expandides per les legions romanes: la feninde grega, el joc a llargues valencià, el jeu de paume francès, la ballepelote belga, la pilota frisona o el pallapugno italià. Els valencians aportaran a l’organització la frescor de la seua natural creativitat. I naix el torneig Cinc Nacions, germen dels campionats d’Europa que es consolidaran a partir de 1994.
Assistim a un generós esforç d’autoestima cap a allò autòcton per a compatibilit-zar-ho amb la força de la unitat. No és així el poble valencià, forjat amb l’aportació de cultures diverses, obert a la grandiositat del seu horitzó mediterrani, però capaç d’anar més enllà del Nostrum? La pilota valenciana obrirà horitzons estrets i es llançarà a l’aventura de l’exploració atlàntica per a trobar-se amb l’essència històrica d’una altra simbiosi de pobles, d’un altre gresol de cultures.
I allà a les valls andines del Cotacachi, sota la vigilant mirada dels volcans equatorians, al costat de la majestuositat de l’Església alçada per missioners espanyols, descobrirà la fusió de jocs d’indígenes i mestissos, que mantenen el «quinze i chaza», el traure i el rest, la pilota de cautxú indígena i la mà adobada pel treball agrícola. Pilota i mà, terra i sòl equatorians, elements primaris en la necessitat lúdica. Fusió de races i de cultures, d’allò autòcton i d’allò universal. Tot a la meitat de la Terra. D’aquella expedició descobridora naixerà el Compromís de Quito entre amants del joc arribats des de Mèxic, de l’Equador, de Colòmbia i valencians de l’Argentina i d’Espanya. S’estampa la signatura d’intencions un 26 de març de 1996. Història de gents compromeses amb la il·lusió. Patrocina un mecenes valencià, enamorat de la universalitat de Blasco Ibáñez. Essència generosa de renovació. Al setembre d’aquest mateix any s’organitzava en diverses localitats valencianes el I Campionat del Món amb la presència de set països: Holanda, França, Itàlia, Espanya (amb la seua selecció valenciana), Mèxic, Argentina i Colòmbia.
Mesos després, els pilotaris valencians viatgen per a retrobar-se amb la seua sang en terres de l’Argentina, de Xile o de l’Uruguai. És una expedició gravitada en els centres valencians de Sant Joan, Santiago de Xile i Montevideo on se cimentaran noves incorporacions a la CIJB, revitalitzada amb l’aportació de nous homes i noves terres. Allí, en el centre de Sant Joan, debat democràtic, obertura d’idees i nous compromisos de futur. És el 28 de març de 1997 quan es reafirma la tenacitat de seguir junts. Un dia després s’inaugurarà amb les primeres figures el trinquet valencià alçat en les instal·lacions del Centre Valencià. I animarà en les seus universitàries els camperols de les oblidades regions colombianes de Nariño perquè respecten i fomenten els seus jocs de pilota i els consideren com a patrimoni cultural dels pobles indígenes. Fins i tot el govern colombià recuperarà la seua memòria amb l’emissió de segells filatèlics…
Setembre de 2009. Conseqüència d’una filosofia que forjarà el caràcter valencià: unir en la diversitat; el mateix pensament que va covar el I Congrés Mundial de pilota a mà celebrat a València, el mes de juny de 1994 amb la seua Carta de València que recull els principis que regiran el treball de gents diferents, en llengües i cultures diverses, per a unir en el respecte les diferències. Arribaran els Mundials de València en l’any 2000; de Paranà (Argentina), en 2002;d’Itàlia, en 2004, i Imbabura (Equador), en 2008.
A països d’Amèrica Llatina com ara Argentina també es practiquen
