d’invertir capital i temps en l’organització i comercialització de la producció. S’acostuma a definir l’empresari com un maximitzador de beneficis en un context (econòmic, sectorial, etc.) determinat; però en realitat un bon empresari va més enllà, altera a favor seu el context, les limitacions de partida.
Sobre el paper dels empresaris en la Revolució Industrial (i en el creixement econòmic en conjunt) hi ha dos parers: els que consideren l’empresari com a primer motor, com a factor principal del desenvolupament econòmic (Schumpeter), i els que opinen que en qualsevol societat hi ha latents la proporció corresponent d’empresaris i fins i tot que, si aquesta és baixa, l’empresari pot ser importat de la mateixa manera que s’importen les matèries primeres o la força de treball. Les dues afirmacions no són contradictòries, però indiquen valoracions diferents de l’empresari en el creixement econòmic.
Al nostre entendre, l’empresari és un element essencial del progrés econòmic, que es troba sempre present en totes les societats mínimament avançades; però, perquè una societat disposi d’un empresariat suficient i de qualitat, ha de disposar d’una mínima capacitat d’estalvi repartida de forma no excessivament desigual i, a més, l’activitat empresarial ha de ser socialment acceptada i reconeguda. Sense capacitat d’estalvi, molts empresaris virtuals queden ofegats per la manca de capitals; si l’ambient social no és favorable, els talents empresarials es poden desviar cap a altres activitats socialment més ben considerades. Qualsevol de les dues limitacions pot provocar que el nombre o la qualitat de l’empresariat resulti insuficient per a aprofitat al màxim les oportunitats de creixement econòmic; per tant, la situació econòmica i social condiciona la quantitat i la qualitat de l’empresariat (Mokyr, 1985).
Estudis comparatius dels comportaments empresarials francès i britànic al segle XVIII demostren que els empresaris britànics eren més audaços i emprenedors que no pas els francesos: les innovacions franceses o continentals es difonien amb més rapidesa a la Gran Bretanya que no pas a França. L’explicació es pot buscar en la grandària dels mercats respectius, però també en la major consideració social de l’empresariat a la Gran Bretanya respecte a França.
Els grans empresaris de la Revolució Industrial procedien en part de l’empresariat protoindustrial, però també d’altres orígens molt diversos; com a classe, no poden ser definits ni pel naixement, ni per la fortuna, ni per l’ofici anterior. Encara que la major part tenien alguna relació amb el sector en el qual farien fortuna, fins i tot podien no disposar dels coneixements tècnics ni dels capitals necessaris. Les seves característiques comunes eren el coneixement del mercat, l’instint de negoci, l’atreviment per a invertir en innovacions, la moral de l’enriquiment (és bo tot allò que ajuda a guanyar diners) i la sort. Perquè no cal oblidar que només passen a la història els empresaris que triomfen: els fracassats són sempre molt més nombrosos, però oblidats.
6. Les conseqüències socials de la Revolució Industrial: el debat sobre els nivells de vida
La Revolució Industrial significa l’inici d’una transformació en la producció, però també de canvis radicals en les formes de vida d’una part creixent de la població. En primer lloc, la Revolució Industrial genera grans possibilitats de creixement, d’enriquiment i d’ascens social i, per això mateix, fortes desigualtats: els països, grups o persones que tenen accés a les noves tècniques, arrisquen el seu capital i el seu treball per a aplicar-les i tenen èxit, es poden apropiar de la major part dels guanys que genera l’augment de la productivitat i els poden incrementar encara més reinvertint part dels beneficis obtinguts, de manera que els desequilibris són cada cop més grans. La Revolució Industrial i la seva organització politicosocial, el capitalisme, comporten grans possibilitats de creixement i d’ascens social, però també desigualtats i conflictes.
La principal conseqüència social de la Revolució Industrial és l’aparició de la classe obrera, i dins ella, com a porció més nombrosa, del proletariat; anteriorment, els treballadors estaven molt segmentats segons l’ofici i el grau d’especialització, fets que donaven lloc a una espècie de jerarquia laboral. En canvi, la classe obrera industrial s’enfronta a la submissió a la disciplina de la fàbrica, al desplaçament cap a zones suburbials en pèssimes condicions d’espai i d’higiene, terreny propici per a les malalties pulmonars i gastrointestinals, i al desarrelament respecte als grups familiars o de relació i a les solidaritats de poble. Apareix així la consciència de classe com a conseqüència de la constatació de pertànyer a una comunitat nombrosa, que només disposa per a subsistir de la seva capacitat de treball venuda a canvi d’un salari, i també de la seva pobresa, més punyent davant el ràpid enriquiment empresarial.
La qüestió dels nivells de vida de la classe obrera, en el seu doble vessant, renda i condicions de vida, ha estat i és encara molt discutida. Resumint podem dir, en primer lloc, que avui ningú no defensa que les classes baixes de la població britànica haurien estat millor si no s’hagués produït la Revolució Industrial (Mokyr, 1985). D’altra banda, s’ha de tenir en compte que els sectors afectats per la Revolució Industrial no signifiquen la major part del valor afegit de l’economia britànica fins després de 1850: per tant, el seu impacte sobre els salaris i les condicions de vida només podia ser també relatiu. A més, els anys de la Revolució Industrial foren anys de guerres i de fort creixement de la població, factors que en principi cal considerar com a depressors del nivell de vida.
Els càlculs sobre l’evolució de la renda són molt variats, però per a l’època de la Revolució Industrial (1760-1830) la major part coincideixen a dir que la renda real dels treballadors va baixar o, com a molt, es va més o menys mantenir. Amb el retorn de la pau (1815) els salaris reals van créixer, però no es poden deixar de banda les dades que indiquen, fins a 1850, un fort malestar social. En canvi, a la segona meitat del segle el creixement del salari real és poc discutit i es veu refermat per altres indicadors, com el fort augment del consum de sucre.
L’evolució de les condicions de vida és un tema encara molt més complex que el del salari real. Les opinions pessimistes es basen sobretot en el creixement de la mortalitat, que en part podia ser senzillament efecte de la major urbanització de la Gran Bretanya: tradicionalment la mortalitat era més elevada a les ciutats que al camp. També s’han fet servir com a indicadors del benestar mesures antropomètriques, especialment l’altura de la població, però les diferents mostres utilitzades donen resultats diferents, si bé també en aquest cas sembla clara la millora a la segona meitat de segle.
La Revolució Industrial va donar oportunitats de treball i d’especialització a molts obrers, però els nivells de vida eren encara extremadament baixos el 1850, tot i que superiors als de la resta de l’Europa de l’època i també als de la Gran Bretanya de mitjan segle XVIII; i encara a les acaballes del segle XIX una tercera part de les famílies obreres angleses vivien prop dels nivells de vida mínims i la meitat dels seus membres morien a l’asil.
Com a resum, creiem que es pot afirmar que fins a la segona meitat del segle XIX la Revolució Industrial no va tenir potència suficient per a ser determinant en l’evolució del nivell de vida britànic; per tant, el procés d’industrialització no pot ser considerat el principal responsable dels canvis en els nivells de vida. També s’ha de tenir present que la Revolució Industrial afavoria més la millora del salari real que de la qualitat de vida, i que la diferenciació social entre patrons i obrers va anar acompanyada també d’una diferenciació en el si de la classe obrera. De fet, la desigualtat social va ser creixent entre 1820 i 1860, per a decréixer a continuació (Engerman, 1994).
En definitiva, no es pot culpar la Revolució Industrial d’haver empitjorat els nivells de vida de la classe obrera, però en els primers moments potser sí la seva qualitat de vida, per bé que caldria repartir les culpes entre els canvis en les condicions de treball i de vida i el creixement de la població. Una altra cosa és que la distribució dels beneficis hauria pogut ser menys desigual sense comprometre el creixement econòmic, i també que disposicions
