(humana o animal), cara i limitada, d’energia natural aprofitada (eòlica, hidràulica) o d’energia de procedència orgànica (llenya, carbó vegetal); amb la Revolució Industrial l’energia característica és generada per l’home on vol, quan vol i, dins uns certs límits, en la quantitat i potència que vol, de primer a partir de la transformació de l’energia calorífica del carbó, d’orígen inorgànic, en l’energia cinètica del vapor.
El conjunt de canvis en l’ús d’energia com a conseqüència de la Revolució Industrial (fins als nostres dies) pot ser esquematitzat de la manera següent:
– Fonts d’energia: carbó (s. xviii), gas (~ 1810), petroli (~ 1860), gas natural (~ 1960), fusió de l’àtom (~ 1965), energies renovables (~ 1980).
– Formes d’energia: vapor, electricitat, explosió.
– Motors: màquina de vapor (~ 1770), motor elèctric (~ 1870), motor d’explosió interna (~ 1880).
Els sectors afectats per aquests canvis en el moment de la Revolució Industrial van ser bàsicament tres: el sector tèxtil cotoner, el siderúrgic i l’energètic. En cap d’ells no es partia de zero, però els canvis experimentats en pocs anys van ser revolucionaris en el sentit que van transformar la seva manera i la seva capacitat de produir i, a la llarga, tota l’economia. Hi ha dos sectors més que acostumen a ser oblidats, però que són també importants, encara que les seves transformacions o el volum de la seva producció no siguin tan revolucionaris: la mineria i la indústria química.
3.1 Els teixits de cotó
Els primers invents de la Revolució Industrial van afectar el sector tèxtil cotoner i més concretament l’operació més senzilla però més lenta del procés: la filatura, l’obtenció de fil. Convé recordar que la fabricació de teixits requereix una llarga sèrie d’operacions, les principals de les quals són la filatura i el tissatge (encreuament dels fils per a formar la tela). Tradicionalment de dos a quatre filadors eren suficients per a abastar de fil un teixidor. Però el 1733 John Kay va introduir una petita innovació en el tissatge: la llançadora volant, que es va difondre cap a 1760. Es tractava d’una llançadora normal a la qual se li havien afegit unes rodetes i que es movia al llarg d’una guia mitjançant un cordill estirat pel teixidor: per tant, tot i la seva importància, la llançadora volant no pot ser considerada una màquina; però permetia que l’amplada de la peça teixida pogués ser molt més gran que la tradicional de l’amplada de braços del teixidor i el procés era més ràpid; un teixidor necessitava ara el fil de 8 a 10 filadors. La llançadora volant va provocar una fam de fil, sobretot de llana, que era la fibra tèxtil més utilitzada a l’època; però les màquines inventades per a solucionar el problema eren de moviments bruscos, de manera que el fil de llana es trencava sovint (Landes, 1979). Per aquesta raó, només van poder ser aplicades durant molt temps al cotó, que era una fibra més resistent flexible i homogènia que no pas la llana. Només quan les màquines van ser perfeccionades gràcies a l’experiència obtinguda en el treball del cotó, va ser possible aplicar-les a la llana i a les altres fibres.
La primera màquina de la Revolució Industrial va ser l’anomenada spinning-jenny o simplement jenny, inventada per Hargreaves el 1768. La jenny era una màquina manual, moguda per la força de l’operari, que realitzava mecànicament els processos de torsió i estiratge que el filador feia amb els dits; però mentre el filador treballava amb un sol fus, la primera jenny ho feia amb vuit fusos a la vegada i a la fi de segle ja en podia portar 120 i filava amb una velocitat molt més gran que el millor filador. L’any següent, Arkwright va inventar la water-frame, moguda per energia hidràulica. El 1785 Samuel Crompton va combinar ambdues màquines per a obtenir una màquina híbrida coneguda com a mule. Aquestes dues darreres màquines havien de ser mogudes per energia externa, hidràulica o de vapor, i per tant exigien la concentració de l’activitat a la fàbrica. D’altra banda, les tres màquines van ser utilitzades alhora durant bastants anys perquè proporcionaven fils aptes per a usos diferents. La característica comuna a totes aquestes màquines és que requerien un obrer especialitzat. El 1825 Richard Roberts va automatitzar la mule (self-acting mule), que seria coneguda com a selfactina, la qual ja no necessitava un obrer especialitzat: qualsevol persona podia fer funcionar la màquina, que multiplicava per alguns centenars la productivitat d’un filador manual, per experimentat que fos.
Aquesta sèrie de màquines van fer créixer en gran manera la producció de fil, fins al punt que no hi havia prou teixidors per a treballar-lo, de manera que el preu del fil queia en picat: entre 1784 i 1832 es va reduir a una desena part. La Gran Bretanya començà a exportar fil, però evidentment la solució era mecanitzar el tissatge. Hi havia hagut un intent de Cartwright el 1787, que aportava les solucions bàsiques, però que no resultava viable perquè el teler s’espatllava o trencava el fil amb massa freqüència. El primer teler mecànic prou segur per a ser operatiu, va ser inventat el 1822 pel mateix Richard Roberts, pocs anys abans de patentar la selfactina (1825); així i tot, els teixits fins van requerir el teler manual fins al final del segle XIX.
S’ha de recordar encara una altra màquina que va ser d’una importància cabdal: la desmotadora mecànica, obra de l’inventor nord-americà Eli Whitney (1793), que permetia separar les llavors del cotó de la floca, la fibra tèxtil. Els Estats Units, que abans de l’invent de la màquina de Whitney no eren un gran proveïdor de cotó a la Gran Bretanya, van passar a dominar el mercat gràcies a l’abaratiment del preu que aquesta permetia, però també per la disponibilitat de terres i de mà d’obra esclava per al seu conreu: la producció de cotó als Estats Units es va multiplicar per 60 entre 1790 i 1810.
Al mateix temps que creixia la capacitat de producció, es produïa un descens de preus. Aquest descens afecta tant la matèria primera com la seva transformació, com es pot veure en el quadre 3.1.
QUADRE 3.1
Components del preu del cotó (preus deflactats)
Evolució dels components i del preu final (1785 = 100)
Percentatge dels components en el preu final
Font: Knick (1998).
La caiguda dels preus era general, però a ritmes diferents: el 1810 el cotó i el tissatge havien caigut entorn d’una quarta part, mentre que la filatura havia fet ja la seva revolució: el fil costava una novena part del seu cost de 1785, cosa que portava el preu del producte final a menys de la meitat; el 1835 el cotó havia continuat caient al mateix ritme, la filatura ja no baixava més i la caiguda del preu es produïa en el tissatge. Tot plegat permetia que el preu final fos menys d’una quarta part del de 1835. Aquests canvis comportaven igualment diferències en el cost de cada component en cada moment: més de la meitat del cost corresponia el 1785 a la filatura i el 1810 al tissatge, mentre que el 1835 els tres components eren relativament semblants.
La mecanització de la filatura i el tissatge del cotó va tenir un efecte transformador important sobre la indústria i el comerç britànics, i per tant sobre tota la seva economia. Va produir importants efectes d’arrossegament, tant sobre la construcció de maquinària com sobre la resta d’indústries tèxtils i també sobre la indústria química; va consolidar també el treball en fàbriques, aprofundint així la diferència entre posseïdors dels mitjans de producció i treballadors.
