Com diu McCloskey (1985), si els teixits de cotó simbolitzen els béns de consum de la Revolució Industrial, el ferro en simbolitza els béns de producció. En realitat, sense l’augment de la producció de ferro i el seu abaratiment, no s’hauria pogut fabricar maquinària a un preu competitiu, i per tant no parlaríem de Revolució Industrial, sinó de la introducció d’algunes màquines de filar.
Però en el cas de la siderúrgia la revolució no va consistir en la introducció de maquinària nova, sinó en nous processos, els quals tenien tres finalitats: abaratir l’obtenció de ferro mitjançant la substitució del carbó vegetal pel carbó mineral; augmentar la quantitat de ferro obtingut, i escurçar el temps i el carbó necessari per a cadascun dels processos.
Com ha quedat explicat en el capítol 2, el ferro s’utilitza en dues formes principals: ferro fos o colat i ferro forjat o dolç. El ferro colat s’obté directament de l’alt forn, en estat líquid i permet obtenir les peces desitjades simplement abocant la fosa en motlles adequats. Com que conté un percentatge relativament alt de carbó i d’altres minerals, és molt dur, però fràgil: s’utilitza per a obtenir formes complexes que no hagin d’estar sotmeses a tensions ni torsions, com són ara olles, estufes, bastidors de màquines, canons... La innovació bàsica en l’obtenció de ferro colat va ser obra d’Abraham Darby, el qual el 1709 va començar a utilitzar carbó mineral com a combustible per a fondre el ferro a l’alt forn; però no va ser fins després de moltes provatures que, cap a 1750, obtingué una fosa de qualitat suficient, gràcies a l’ús de carbó de coc, obtingut destil·lant l’hulla per a augmentar-ne la resistència i la potència calorífica. El coc permetia un estalvi important (era molt més barat que el carbó vegetal) i a més evitava la desforestació.
El ferro forjat s’obtenia o bé directament de les fargues tradicionals (grans devoradores de carbó vegetal, i per tant de boscos) o bé tornant a arroentar el ferro colat amb carbó vegetal per a refinar-lo, és a dir, extreure’n les impureses per oxidació (exposició a l’aire) i compressió (picant-lo amb grans martells per totes bandes). Els avantatges del ferro forjat són la mal·leabilitat i la tenacitat, o sigui, en estat roent pot ser treballat fàcilment i és molt més resistent a la tensió i a la torsió. Se’n fa un ús molt més extens que del ferro colat: reixes, claus, eines, bigues, parts mòbils de les màquines...
La revolució en la refinació del ferro va ser obra de Henry Cort, que el 1784 va introduir un doble procediment: la pudelació i el laminatge. En la pudelació la fosa (el ferro colat) no es deixava refredar, sinó que s’introduïa en un llarg forn de reverber (en el qual el combustible no estava en contacte amb el mineral), mentre era remenat per obrers que manejaven llargues pales; a causa de l’esforç que requeria en un ambient summament calorós, era la feina de vida mitjana més curta: difícilment s’hi trobaven obrers per damunt dels 35 anys. Al final del forn de pudelació, la fosa era una massa pastosa, que havia perdut gran part de les seves impureses; a continuació passava al tren de laminatge, una sèrie de corrons que comprimien la massa i n’extreien més impureses per pressió. Amb un gran avantatge afegit: si els darrers corrons tenien gravades formes determinades (rails o perfils quadrats o circulars, per exemple), el ferro sortia ja amb aquestes formes. La conjunció de la pudelació i el laminatge permetien elaborar 15 tones de ferro en el temps que abans es necessitava per a obtenir-ne una, i ho feia utilitzant carbó mineral, molt més barat. I això només era l’inici del procés conjunt d’augment i abaratiment de la producció.
Els procediments de Darby i de Cort van permetre atendre la forta demanda de ferro que va acompanyar la Revolució Industrial (maquinària, ponts, armament, construcció) i també la demanda exterior de ferro barat: a la fi del segle s’exportava entre el 15 i el 20% de la producció. L’augment, però, més important de la demanda de ferro provindria anys a venir de la construcció del ferrocarril: la producció es va multiplicar per quatre en 20 anys.
Deixant a part petites, però importants, millores en els alts forns, les innovacions següents van afectar sobretot l’obtenció d’acer (ferro amb una proporció determinada de carbó), i van ser obra ja de l’etapa posterior, on s’estudiaran.
La siderúrgia proporciona un producte intermedi: el ferro té importància per a la Revolució Industrial un cop transformat en màquines o estructures. Per sort, la Gran Bretanya disposava d’un gran nombre de mecànics hàbils, encapçalats per un petit però decisiu grup de constructors de màquines de precisió i de màquines-eina; per no citar més que un exemple, la màquina de trepanar cilindres de Wilkinson és en gran part responsable de l’eficàcia de la màquina de vapor, ja que impedia les fuites que es produïen en els cilindres anteriors, ajustats a mà per desgràcia, el destí principal d’aquesta màquina era la fabricació de canons.
3.3 La màquina de vapor
A pesar de la importància dels canvis en el sector tèxtil i en la maquinària i la siderúrgia, la innovació més determinant de la Revolució Industrial és, sens dubte, la màquina de vapor de James Watt, patentada el 1769 i millorada repetidament. La màquina de vapor permetia produir energia a partir de la potència calorífica del carbó i de la força d’expansió de l’aigua transformada en vapor. Aquesta energia produïda era molt més potent, segura i versàtil que l’anterior aprofitament de les energies naturals: Mokyr (1990) no dubta a qualificar l’energia de vapor com la quinta essència de la Revolució Industrial.
A partir d’unes primeres màquines rudimentàries, només útils per a extreure aigua de les mines (Savery, 1698; Newcomen, 1711), James Watt (1769), va introduir el condensador separat (que augmentava la velocitat del procés i estalviava carbó) i els mecanismes per a passar del moviment lineal al rotatiu. Més tard, les màquines d’alta pressió, que Watt considerava massa perilloses, van permetre abaratir el funcionament i fabricar màquines de vapor més compactes, fins i tot traslladables.
La màquina de vapor va permetre canviar la localització de gran part de la indústria, en especial la tèxtil: de les vores dels rius, per a aprofitar l’energia hidràulica, es va passar a les zones pròximes a les mines i als ports per on arribava el cotó. Tot i això, la màquina de vapor no va ser l’únic motor energètic de la Revolució Industrial: fins a 1830 el cost d’obtenir energia hidràulica o de vapor, considerant els avantatges i els inconvenients de cadascuna, era molt semblant. Però no hi hauria hagut prou llocs útils per a instal·lar les fàbriques de la Revolució Industrial si només s’hagués disposat de l’energia hidràulica; d’altra banda, la màquina de vapor era més potent i permetia construir fàbriques més grans i evitava els perills d’estiatge o inundació que podien parar la producció moguda per energia hidràulica. Tanmateix, fins a 1870 la potència de vapor instal·lada no va superar la potència hidràulica, la qual es va veure també beneficiada al segle XIX per importants millores en la seva eficiència.
La màquina de vapor, a més de proporcionar l’energia necessària per a la Revolució Industrial, la va dotar també de mitjans de transport nous i igualment revolucionaris: el vaixell de vapor i el ferrocarril, dels quals parlarem en el capítol 5. Ara només avançarem que amb l’aplicació del vapor al transport es completa la sèrie de grans invents de la Revolució Industrial; a partir de 1830 s’obre una nova etapa, caracteritzada per la difusió de la industrialització cap a altres països, la millora de la maquinària i l’aparició de màquines i processos nous, etapa que no tindria, però, el caràcter de ruptura respecte a la situació anterior que va representar la Revolució Industrial.
3.4 La mineria i la indústria química
Tot i que les innovacions en els sectors cotoner, siderúrgic i energètic van ser les bàsiques, altres sectors van experimentar també transformacions estratègicament importants per a la Revolució Industrial. D’aquests sectors destaquen la mineria i la química.
Per
