Fet i fet, els materials de la nova producció poètica eren de recerca i d’arrelament, de canvi d’actitud i de noves sensacions davant la percepció de l’entorn immediat. Aquests poemes testimoniaven i constataven les vivències, els records, els instants de cada dia, els quals es convertien en positius dins un context dominant de pena i misèria, per la qual cosa eren especialment importants, per intensos, per únics, per irrepetibles… per meravellosos. Només cal recordar els versos del poema «També», de Llibre de meravelles, en què des de la terrassa els protagonistes: «i havíem recobrat l’adorable impudor / des d’on podíem veure tot l’esplendor de Súnion, / la plenitud volguda, la llibertat, la vida».
El seu estil més genuí continuava desenvolupat amb claredat: així s’intensificava del tractament poètic de la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una visió testimonial i crítica; o la seua expressió a partir del registre col·loquial, amb un lèxic directe i senzill, i amb un ús sovint descriptiu i fins i tot de vegades narratiu que, tanmateix, mantenia amb escreix el component líric. També s’hi constaten aspectes com l’elaboració de poemes encadenats que eren com una confessió, de textos acumulatius que feien com un inventari, de poemes que es basaven en una evocació i recreació d’un passat recordat i fins i tot de textos que eren com una autoreflexió o monòleg interior, tota una novetat en la poesia catalana d’aleshores. Els poemes sovint s’allargaven, l’alexandrí encara era el vers preferit, en lloc del decasíl·lab usat anteriorment, i la configuració de llibres es realitzava no sols com una agrupació o reunió de textos diversos i esparsos, sinó també, de vegades, com si fos una escriptura unitària, com si l’obra fos escrita tota seguida i d’una tirada.
A més a més, creixien considerablement la intertextualitat amb altres escriptors (mitjançant referents com Garcilaso de la Vega, Ausiàs March, Jaume Roig, Shakespeare, Salvador Espriu…) i les relacions interdiscursives dels seus poemes amb la seua activitat periodística (només cal recordar, per exemple, que als versos de La clau que obri tots els panys apareixien notícies com la mort de l’actriu americana Norma Talmadge, ocorreguda el 27 de desembre de 1957) i sobretot amb el cinema, a partir de les seues crítiques cinematogràfiques a la premsa (mitjançant, per exemple, l’esment en els poemes d’actrius com Sofia Loren, Ingrid Bergman, Brigitte Bardot…). Les relacions entre literatura, periodisme i cinema llavors eren determinants per tal de nodrir la pròpia poesia.
Durant la dècada següent, la dels seixanta, Estellés va escriure prou, amb una intensitat més irregular (amb anys molt fecunds i d’altres gairebé de silenci) i, en canvi, només va publicar un poemari. Va començar elaborant obres curtes, algunes de textos ben llargs com la del poema únic, escrit el 1960, A mi acorda un dictat (1977), o l’elaborat el 1963, Colguen les gents amb alegria festes (1974), amb dos títols que procedien, com s’ha assenyalat, de sengles versos d’Ausiàs March. Alhora alternava aquest tipus d’escriptura amb el de composicions basades en la brevetat com els petits reculls, entre d’altres, Renana (1974) o La fira del vent (1974), segons l’autor escrits ambdós entre els anys 1960 i 1967. A tall d’exemple cal observar que La fira del vent està integrat per trenta-cinc tankes, és a dir, una estrofa que és una composició de trenta-una síl·labes distribuïdes en cinc versos (tres de set síl·labes i dos de cinc), unes petites composicions escrites quan ja coneixia les de Carles Riba i les de Màrius Torres.
Durant la primavera de l’any 1962 va obtenir a Castelló de la Plana la Flor Natural dels jocs florals amb el «Mural de Castelló», un poema que incorporava la proposta d’entendre la composició poètica com un mural alhora que en alguns versos accentuava una certa línia de temàtica amb una orientació més compromesa. Altres obres curtes, segons l’autor provinents d’aquests anys, van ser Quadern per a ningú (1974), Ritual (1974) i Rosa de nit (1974) (Salvador, 2016).
El 1965 s’editava un nou llibre seu, per quarta vegada durant la postguerra, intitulat L’amant de tota la vida. I l’any següent, el 1966, obtenia el premi Ausiàs March de Gandia per L’inventari clement,4 una obra escrita anteriorment, que aleshores, malgrat el guardó rebut, va romandre inèdita. Tanmateix, tots dos fets preludiaven o preparaven com un rellançament o un nou impuls de la dedicació d’Estellés i del seu reconeixement literari. Aquest any del guardó, també escrivia Després de tot (1972), una mica anterior a Per a tota la mort (1977), segurament acabat el 1968. Poc abans el poeta havia tornat a residir a València, al carrer Pintor Peiró (al número 7, porta 11), la qual cosa tal vegada li va facilitar l’aproximació als moviments socioculturals i també de posicionament contra el règim que aleshores s’intensificaven a la ciutat, sobretot a les acaballes dels anys seixanta. Tot plegat fou com un retrobament i una reconnexió intensa amb la seua trajectòria anterior. Fou també el moment en què s’havia de completar i tancar Llibre de meravelles. El mecanoscrit de la nota prèvia que n’acompanyà la primera edició té com a data el 1968.
Les obres més extenses i significatives que van créixer durant aquells anys seixanta foren L’ofici de demà (1972) i El gran foc dels garbons (1972), amb poemes en totes dues que van des de la fi de la dècada dels cinquanta fins a l’inici dels setanta. La segona d’aquestes està escrita en sonets, numerats, alguns dels quals són textos ben difosos i coneguts com els sonets 51 i 103, el qual concloïa el llibre en la primera edició del 1972. També la primera d’aquestes dues obres tenia alguns sonets, una part dels quals es trobaven a l’edició mallorquina d’aquell petit recull anomenat Lletres de canvi (1970). Cal afegir que des del 1967 i sobretot el 1968 l’autor va incrementar el ritme d’escriptura, per exemple amb textos vinculats a les Balears com ara Sonets mallorquins i Crònica mallorquina (tots dos editats més tard, el 1983), obres escrites quan tenia una intensa amistat amb el poeta mallorquí Josep Maria Llompart, al qual va dedicar Epístola avortada al meu amic Josep Maria Llompart (1983).
La creació estellesiana d’aquest anys seixanta va evolucionar obrint-se cada vegada més a una major pluralitat de formes, de temes, de plantejaments i d’influències (Salvador, 2016; Oviedo, 2017). Així doncs, progressivament havia incorporat noves formes expressives com ara la prosa poètica, els poemes breus, els epitafis…, entre moltes altres possibilitats, que es combinaven amb la creació de quantitat de sonets o de poemes llarguíssims d’alexandrins. A més, a la presència d’Ausiàs March es va afegir, de manera creixent, l’atracció pels poetes llatins, alhora que l’interès i el seguiment de nombrosos escriptors d’altres llengües. La seua poesia continuava amb l’observació i el testimoni de la quotidianitat de l’entorn immediat, tanmateix, també es farcia amb connexions intertextuals i interdiscursives, i cada vegada apareixien més relacions interartístiques amb la pintura i amb la música, les quals s’incrementarien més encara en els anys setanta. I, a més a més, aprofundia en una orientació més compromesa, més nacional.
Comptat i debatut, la valoració que es va fer de la producció de Vicent Andrés Estellés, amb només tres llibres editats durant els anys cinquanta i un en els seixanta, es veu amb claredat a les antologies de referència sobre el conjunt de la poesia catalana elaborades durant els anys seixanta i editades a Barcelona. Fou l’únic poeta valencià seleccionat el 1963 (quan només tenia editats tres poemaris) a l’antologia del realisme social o històric, preparada per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, Poesia catalana del segle XX. D’entre els valencians, fou el més seleccionat el 1965 a la revisió del gènere (quan encara només tenia editats tres poemaris), des de la tradició simbolista, feta per Joan Triadú, a Nova antologia de la poesia catalana. (De Maragall als nostres dies). I fins i tot tornava a ser el valencià seleccionat el 1968 (quan ja havia editat un quart poemari) en l’antologia, iniciada per Jaume Bofill i Ferro i acabada per Antoni Comas, Un segle de poesia catalana. El poeta de Burjassot superava l’endarreriment, transcendia l’àmbit estrictament valencià i connectava plenament –i fins i tot en alguns aspectes avançant-se– amb la poesia de la
