poemes de L’Hotel París) o fa denúncia realista històrica (a textos de Mural del País Valencià), és innovador (a «Coral romput», de La clau que obri tots els panys), o fins i tot té voluntat experimental (a proses poètiques de Quadern de 1962).
El testimoni de la realitat viscuda o imaginada que ofereixen els seus versos, quan s’orienta al passat, a la infantesa i al poble, amb l’estratègia de recuperació des del record i la memòria, al capdavall el valor documental del poema, de vegades comporta un to especialment elegíac (pensem en poemes com «No escric èglogues», de Llibre de meravelles); quan es projecta sobre el present és sobretot un vessant més testimonial sobre la quotidianitat, que no sols descriu i constata sinó que també denuncia, una quotidianitat sovint enriquida amb aspectes de gaudi aparentment circumstancials i anecdòtics (com ara en els poemes hedonistes d’Horacianes); i quan s’orienta a la construcció del present-futur hi apareix el vessant més explícitament compromès, amb l’horitzó col·lectiu de la pàtria (així, el poema «Assumiràs la veu d’un poble…», de Llibre de meravelles).
Aquests, al cap i a la fi, són tres àmbits temàtics principals de l’univers poètic estellesià: la poesia quotidiana, la poesia amorosa i la poesia més compromesa i nacional (la primera, evidentment, s’interfereix amb les altres dues). La poesia amorosa és idil·li, fidelitat i sentiment (sempre Isabel, la seua muller, com el del poema «He aixecat, mentre escrivia, el cap…», de Sonata d’Isabel), però és també sensualitat i erotisme (especialment evocats des del record, per exemple amb el personatge Jackeley, a Versos per a Jackeley) i és sexe (desig i també pornografia, per exemple amb el personatge la cordovesa del raval, a El gran foc dels garbons); com a vivència personal i col·lectiva en un moment històric determinat de repressió, el sexe, a més, denota la frustració i el caos de l’època, com és palès a «Testament mural», de Llibre de meravelles. La poesia compromesa i nacional té les seues arrels en la terra pròpia, en la geografia, té el seu lligam directe en el poble i en l’horitzó en la pàtria; Estellés es compromet, amb esperança, amb la realitat del seu país: només cal recordar Mural del País Valencià. La poesia quotidiana és la plasmació hedonista dels instants feliços i de les sensacions de petites coses primàries i satisfactòries perquè són essencials (recordem el poema I «res no m’agrada tant…», d’Horacianes, o fins i tot el títol L’amant de tota la vida), però també i sobretot és fixació escrita del caos dominant en un temps de crisi: la fam, el dolor, la misèria, la solitud… i, especialment determinants, la pena i la mort (personal i col·lectiva), al capdavall, aspectes definitoris dels anys difícils de la postguerra: així en textos de L’ofici de demà o en alguns sonets d’El gran foc dels garbons.
La poesia d’Estellés, d’una banda, és el testimoni d’aquest univers que va viure i que va imaginar, el qual es pot conèixer i constatar mitjançant la crònica que en fa; i, de l’altra, construeix una ficció dissident –ben personal– mitjançant la passió d’escriure, una passió que el va absorbir durant tota una vida.
1. Per a les citacions de Llibre de meravelles se segueix l’edició revisada del 2015, dins Obra completa 2, València, Edicions Tres i Quatre. Quan la citació prové d’un altre poemari, en el cas d’estar inclòs a qualsevol dels quatre volums de la nova edició de l’Obra completa, es parteix d’aquesta. En el cas de no trobar-s’hi encara inclòs, es parteix de la publicació anterior de l’Obra completa, de la mateixa editorial. I quan és una obra només publicada solta (per exemple, Mural del País Valencià), llavors es pren l’edició existent a l’abast.
2. Aquests deu volums de les seues obres completes publicades per Eliseu Climent editor eren Recomane tenebres. Obra completa 1 (1972), Les pedres de l’àmfora. O.c. 2 (1974), Manual de conformitats. O.c. 3 (1977), Balanç de mar. O.c. 4 (1978), Cant temporal. O.c. 5 (1980), Les homilies d’Organyà. O.c. 6 (1981), Versos per a Jackeley. O.c. 7 (1982), Vaixell de vidre. O.c. 8 (1983), La lluna de colors. O.c. 9 (1986) i Sonata d’Isabel. O.c. 10 (1990). Des del 2014 Edicions Tres i Quatre ha publicat quatre volums d’una nova edició revisada, que de moment abracen el corpus poètic dels anys cinquanta i seixanta.
3. Al Fons Estellés es conserva el document de l’obra però no la portada, per tant, no se sap el títol del conjunt. Aquest primer poema en valencià ha estat reproduït per Carbó (2009a: 33).
4. El que actualment es coneix com L’inventari clement de Gandia.
5. Aquest apartat prové d’una reelaboració de dos treballs anteriors (Carbó, 2003 i 2009b: 104-108).
2
La creació dels textos
i la difusió del llibre
La passió d’escriure va absorbir Vicent Andrés Estellés durant tota una vida. Després del cicle de la tenebra,1 configurat pels llibres acabats entre 1956 i 1957, des de La nit fins a La clau que obri tots els panys; després dels petits exilis de cada dia, de la segona part d’aquesta darrera obra esmentada –part intitulada «Llibre d’exilis»–, percebuts per algú que vivia un exili interior davant d’una realitat que considerava sense sentit, motivada pel context de la postguerra i accentuada i singularitzada personalment per la mort de la primera filla als tres mesos de vida–la darrera nit del febrer de 1956–; després del deliri del jo en «Coral romput» o tercera part d’aquesta mateixa obra esmentada; el poeta, immergit entre inventaris i manuscrits, descobrí petites meravelles en els records, les anècdotes i els detalls de la realitat, els instants quotidians, l’univers que l’envoltava i la seua imaginació.
Com Ramon Llull va fer amb Fèlix al Llibre de meravelles de la fi del segle XIII, aquell personatge que recorria el món per donar testimoni del meravellós que hi veia i que motivava la seua gratitud a Déu, el creador que ordenava el món ofert, Estellés va trobar i configurar un jo poètic que també vagava errabund per un món on, de tant en tant, percebia matisos i entrellucava algunes valuosíssimes diferències. Si la primera evolució dels anys cinquanta del gran poeta valencià havia estat de les homilies –d’Organyà–, o primers textos, a les tenebres (entre els anys 1952 i 1958); la segona, anava de les tenebres a les meravelles (a partir del 1958). Només de la tenebra estant es podien esbrinar meravelles. A la manera com havia passat amb Ramon Llull després de la naixença de la llengua catalana, ara Estellés, després de la repressió més dura del franquisme i de la més fosca davallada personal, es confirmava i es consolidava mitjançant la plenitud en la seua producció literària en aquesta llengua. Potser per això, quan escrivia aquesta obra, volia esbossar o composar com una mena d’«oda a l’aparició de la gramàtica».
1. La documentació original existent
Hi ha diferents documents suplementaris del Fons Estellés que contenen textos de Llibre de meravelles. Ressenyarem només els dos més extensos i d’agrupació de textos i no pas casos d’algun poema solt; i ho farem així perquè pot ajudar a esbrinar i situar la cronologia de la redacció de l’obra.
D’una banda, existeix un document mecanografiat, i, de l’altra, un document manuscrit. Tot i que aquests no tenen datació, tanmateix, els diferents escrits paratextuals existents que es refereixen a l’obra sempre la situen en els anys cinquanta, i més concretament a l’entorn
