el volum Obres essencials, de Llull, en l’edició del 1957 a cura de Batllori, on s’intitulava Llibre de meravelles sense el nom previ de Fèlix.
A més a més, per a Miquel Batllori, Llibre de meravelles, de Ramon Llull, «és una novel·la episòdica: en el seu origen fóra com una guia espiritual…». Aquesta citació de Batllori apareix com a segona citació preliminar escollida d’entre les cinc que encapçalen el llibre del poeta de Burjassot. La citació prové de la «introducció» que Batllori féu a l’obra de Llull el 1957, pp. 309-317 (Batllori, 1993: 163-173). Estellés, doncs, pren a Llull no sols el títol del llibre, sinó també el tipus de construcció episòdica i la intenció pedagogicomoral, ara, en forma de poemes. També cal avançar com a dada anecdòtica més puntual, tot i que hi tornarem, que així com l’escriptor mallorquí a l’entorn del 1299 o 1300 havia compost el seu «Cant de Ramon», ara el poeta valencià intentava, en un poema dins el nou llibre, el seu «Cant de Vicent» (el poema vuitè de la secció III, de la segona part); dos títols en paral·lel i amb clares connexions, ja que els dos textos aportaven, amb manipulació ficcional, dades autobiogràfiques. No cal insistir en el fet que l’autor de Burjassot tenia ben present el beat mallorquí, quan escrivia la seua obra sobre les meravelles. Subratllem que el llibre del qual el poeta va agafar la citació preliminar de Batllori fou editat el 1957.
En segon lloc, aquella primera edició de Llibre de meravelles anava encapçalada per un pròleg de Manuel Sanchis Guarner–de quatre pàgines– que recolzava i avalava el poeta, el presentava i el caracteritzava, així com singularitzava aquell llibre «amerat de valenciania» (Sanchis Guarner, 1971: 10). Pel filòleg, pel moment històric (l’any 1971) i per l’obra que encapçalava, aquest pròleg tenia un alt valor documental –eren els anys de la instauració definitiva de la trinitat valenciana de Fuster, Estellés i Sanchis Guarner, l’intel·lectual, el poeta i el lingüista– i sorprèn que aquell pròleg mai més no s’haja editat.2
I en tercer lloc, aquella primera edició portava una nota explicativa en lletra cursiva signada pel poeta, que es reprodueix tot seguit, íntegrament:
Aquest volum és el primer d’un cicle de quatre, el qual vaig titular «Els manuscrits de Burjassot». Escrit tot el cicle entre les darreries del 1956 i la primavera del 1958, ara, en fer la revisió, hi he afegit sis o vuit composicions, a banda d’alguna que altra estrofa que no fa al cas assenyalar.
Emprant un vers d’Ausiàs March, «no sé a qui adreç mon parlament», si no és al meu respectat i benvolgut amic el senyor Joan Garcia Rigal. A ell dedique la totalitat de «Els manuscrits de Burjassot», des d’aquesta primera plana de Llibre de meravelles, per la prudència dels seus consells, que tant m’han ajudat en moments ben difícils per a mi, i per la seua generosa i general comprensió. Superant còleres i desenganys, són molts els poemes que he escrit, en arribar a casa, en la meua nit, mercés a les seues paraules encoratjadores. Més enllà dels poemes, és molt el bé que m’ha fet el senyor Joan Garcia Rigal. I així vull que conste en aquest lloc. (Andrés Estellés, 1971: 11)
El mecanoscrit d’aquesta nota preliminar es conserva al Fons Estellés i va datat el 1968, és a dir, que ens porta a una altra cronologia, la qual cosa convida a pensar que la nota va ser motivada per la preparació de la llavors propera edició, del juny de 1971. Del seu contingut hi ha, almenys, tres aspectes que cal subratllar: la cronologia d’escriptura, la filiació i, després, la dedicatòria. D’una banda, es diu que el llibre fou escrit majoritàriament entre la fi del 1956 i la primavera del 1958. De l’altra banda, s’explica que era el primer d’una tetralogia anomenada Els manuscrits de Burjassot (d’on prové aquell nou sobretítol, que acompanyava la pàgina primera de les diverses reedicions de Tres i Quatre de Llibre de meravelles). I, a més a més, com es diu en el fragment ara no reproduït, el llibre es dedicà a Joan Garcia Rigal, llibreter lletraferit i persona potser vinculada a aquesta publicació perquè o bé va animar l’autor perquè edités l’obra o fins i tot en va poder col·laborar en el patrocini.
També cal dir que els lectors de l’obra solta en les vint-i-quatre edicions d’Edicions Tres i Quatre no hem conegut ni el subtítol, ni la nota de l’autor, ni el pròleg de Sanchis Guarner que hi havia en la primera edició. I, per tant, ens ha mancat informació paratextual rellevant. Aquestes dades, excepte la recuperació del pròleg de Sanchis, les corregeix l’edició última del 2015.
Un altre aspecte que no ha de passar desapercebut i mereix especial atenció és l’índex de l’obra que sempre havia acompanyat totes les edicions, inclosa la primera; era un índex inadequat i podia generar confusió. Si es comptaven els poemes de l’índex n’hi havia quaranta-nou. Si es passaven les pàgines de l’obra i es feia el recompte n’eixien seixanta-dos. La divergència del còmput és perquè a l’índex, primer, només hi havia els textos que tenien títol i no hi constaven els que no en tenien; segon, s’hi incloïen els títols de dues seccions, com si fossen poemes, i no s’hi incloïen, incomprensiblement, els rètols de les seccions numèriques (I-VII); i tercer, s’ignorava la veritable estructura de l’obra en tres cossos o conjunts, com un tríptic. El lector que mirava l’índex no percebia l’estructura del conjunt, i llegint-ne les pàgines, una darrere de l’altra, tampoc no se n’adonava. Aquesta ja s’explicita amb claredat a l’índex de l’edició del 2015.
3. El procés d’elaboració i d’escriptura
Pel comentari cronològic de la nota o pròleg estellesià a la primera edició, per la documentació original del Fons Estellés, pels altres documents paratextuals existents, per la cronologia de la citació de Batllori… podem situar l’escriptura de l’obra sobretot després de l’acabament de «Coral romput» (escrit el 1957); i, per l’esment que fa de les èglogues i les referències a Garcilaso o a la seua Flèrida, de la tercera ègloga garcilasista (en alguns poemes de Llibre de meravelles), a l’entorn de l’escriptura o l’increment de textos d’El primer llibre de les èglogues (que l’autor datà entre els anys 1953 i 1958). A més, l’univers temàtic i el predomini del vers alexandrí l’apropen a poemes del llibre de «Misser Mascó, 17» (de L’inventari clement de Gandia), text del qual l’autor havia parlat a Fuster a la carta del 2 de setembre de 1958, com a pertanyent a una obra que escrivia, referida aleshores com el llibre de «Misser Mascó, 17». Segons una anotació manuscrita, L’inventari clement el va començar a escriure només va obtenir el premi de la Diputació Provincial per La clau que obri tots els panys, efectivament, el maig del 1958. Diferents textos del que coneixem com L’inventari clement i L’inventari clement de Gandia foren coetanis a poemes de l’obra que ens ocupa.
Considerem que Llibre de meravelles va ser escrit majoritàriament a l’entorn del 1958 i també del 1959, moment dels originals i de la seua lectura d’obres de Llull, i sobretot va poder ser complementat i estructurat el 1968, data del mecanoscrit de la nota explicativa preparada per a l’edició. En el primer període, l’escriptura d’alguns textos va contribuir a la superació del cicle de les tenebres.
En el segon dels moments esmentats, Estellés, després d’una etapa per a ell difícil, a partir del 1963, va poder tornar al llibre ja el 1968, per tal de complementar-lo, deixar-lo acabat i preparar-ne la nota prèvia, per a la primera edició. El període havia estat complicat perquè des del diari on treballava i n’era redactor en cap, José Ombuena, el director del rotatiu Las Provincias, va organitzar una campanya contra Fuster, fins aleshores gran amic del jove burjassoter, en què fou atacat i vetat per l’antivalencianisme atribuït, perversament, a El País Valenciano. Les circumstàncies van motivar un distanciament entre Estellés i Fuster, i el poeta llavors va viure moments de silenci, tant respecte a algunes amistats com pel que fa a la difusió de la seua producció escrita en llengua catalana. Potser el retorn a Llibre de meravelles, amb els dos precedents immediats, el 1965, de l’edició de L’amant
