però que anys després en seria exclòs per integrar-lo dins El primer llibre de les èglogues, un altre llibre important en la trajectòria del poeta valencià.
Textos ben primerencs com el poema «A Sant Vicent Ferrer», ja del llibre La nit (editat el 1956), un text motivat per la participació el 1955 al volum col·lectiu Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V Centenari de sa Canonització i per a record, editat a cura de Josep Maria Bayarri, havien apuntat quina era la seua actitud ètica i estètica: s’hi reclamava i proclamava la necessitat d’un llenguatge combatiu i d’una poesia de testimoni i compromís feta per un ciutadà que ja se sentia «un entre tants», com veiem a les estrofes següents:
Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbècils de les paraules, ara
que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.
És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.
Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
De forma aclaparadora Estellés, d’una banda, aportava a la lírica dominant durant els anys cinquanta, un llenguatge més senzill, directe, comunicatiu, basat en el registre col·loquial; i d’altra banda, encetava i avançava tota una evolució poètica en incorporar com a univers referencial la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una actitud testimonial i alhora compromesa, la qual permet incloure’l en un realisme compromès (Simbor, 2005), sobretot en el corrent neorealista, de denúncia humanitarista. El resultat poètic obtingut el convertia en un poeta balzacià i de realitats, com va sentenciar Joan Fuster (1972) a la introducció abans esmentada, que en el rerefons oferia el testimoni d’un home cronista de les vivències quotidianes (la realitat) o imaginades (el desig, la ficció) en un temps de catàstrofe o de caos (la postguerra).
3. Dels anys setanta als anys vuitanta: el poeta nacional dels valencians
La difusió, el reconeixement de la seua obra i la projecció pública del fenomen Estellés com un gran escriptor i el poeta nacional dels valencians van ocórrer a partir dels anys setanta: llavors es va recuperar la seua extensa obra inèdita, s’incrementà el seu ritme d’escriptura i es va començar l’edició de la poesia completa. També va conrear altres gèneres literaris: més teatre, narrativa, prosa autobiogràfica i nous textos periodístics. Hi va arribar, finalment, el ressò i reconeixement, literaris i socials.
Entre els guardons més destacats rebuts des de l’arribada dels anys setanta, cal esmentar alguns com la Lletra d’Or el 1975, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, la Creu de Sant Jordi el 1982, el Premi de les Lletres Valencianes el 1983, la distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural el 1989, entre molts d’altres, i, a més a títol pòstum, el nomenament de doctor Honoris Causa per la Universitat de València el 1993 i la Medalla d’Or de Belles Arts el 1994. Tot plegat arrodonia o complementava el reconeixement que ja li atorgaven els historiadors i crítics literaris com el poeta més important del País Valencià i un dels més destacats de la llengua catalana.
A les acaballes del franquisme i amb l’arribada del període més actual, hi hagué una convergència plural per la consagració i la difusió de l’obra d’Estellés. El 1971 es produïa l’edició de quatre obres anteriors, algunes de les quals es convertien en essencials: Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, L’inventari clement i Primera audició. Ara algunes edicions anaven acompanyades d’avals rellevants i determinants: Manuel Sanchis Guarner prologava a l’editorial L’Estel Llibre de meravelles; Joan Fuster l’any següent, el 1972, sentenciava el poeta com el més gran en terres valencianes des de Roís de Corella –és a dir, des del segle XV– dins la introducció que feia al primer volum de l’Obra completa estellesiana, que publicava Edicions Tres i Quatre, l’editorial més representativa d’aquell moment al País Valencià. Aquest treball introductori de l’assagista de Sueca, a més, cal situar-lo en l’òrbita de les seues contribucions a l’estudi d’alguns dels grans escriptors en llengua catalana del segle XX, mitjançant les introduccions a les edicions de les obres completes o obres selectes, com ara les que va fer a Josep Pla, Joan Salvat-Papasseit i Salvador Espriu (Simbor, 2012: 228-250). L’editor Eliseu Climent no sols iniciava el 1972 la publicació de la poesia completa de l’escriptor de Burjassot, sinó que, a més, l’any següent instituïa a València l’anomenat premi Vicent Andrés Estellés, de poesia, dins els Octubre, els premis més prestigiosos al País Valencià.
En aquest començament de la dècada setantina l’aposta literària per editar i difondre Estellés no solament es va fer a l’àmbit valencià sinó que també va arribar a Mallorca, on mai no havia publicat abans: s’hi editaren el 1970 Lletres de canvi, el 1972 L’ofici de demà i el 1973 Boix, Heras, Armengol. I també el 1973, a Barcelona es reprenia l’edició d’obres seues, cosa que només havia ocorregut el 1958 amb Donzell amarg; ara s’hi editava L’Hotel París aquella obra que tenia inèdita des del 1956, com un precedent d’altres edicions barcelonines que la seguirien durant els anys setanta: Hamburg (1974), Antibes (1976), El procés (1978), Festes llunyanes (1978) i El corb (1978). A més a més, des de la dècada setantina, alguns poemes seus van ser musicats per cantautors com Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Al Tall, Araceli Banyuls, Carles Barranco i Paco Muñoz, o recitats per Celdoni Fonoll, entre d’altres, amb el que comportava de major difusió. Nombrosos cantautors i grups musicals han triat o encara opten avui per les lletres d’Estellés, perquè la seua poesia és, pel llenguatge, directa, senzilla i entenedora i, a més, per la temàtica, propera, comunicativa i emocional (Frechina, 2013). Cal avançar que Llibre de meravelles entre els anys 1971 i 2015 ha tingut vint-i-vuit edicions i reimpressions, un fet absolutament insòlit en la poesia valenciana de qualsevol època.
Aquell poeta de la postguerra valenciana a poc a poc s’havia convertit en el referent com a poeta nacional dels valencians, a partir de l’inici dels anys setanta, quan s’apropava la fi del franquisme i la transició política a la democràcia. L’autor va recórrer el País Valencià i va viatjar arreu dels Països Catalans, tot participant en actes culturals i en la defensa dels signes d’identitat dels valencians dins la cultura i la llengua catalana, i, a més a més, en els seus versos es va incrementar l’orientació més compromesa de la seua poesia. Per esmentar algun exemple concret, l’any 1970 figurava entre els convidats al Festival Popular de Poesia Catalana a Barcelona (tot i que no va poder assistir-hi) o el 1978 sí que va participar en l’homenatge que el PSUC va organitzar a Miquel Martí i Pol a Roda de Ter, amb qui tingué una certa amistat.
Això no obstant, dissortadament, també li van arribar atacs i insults, en un moment (el de la transició política del règim dictatorial al sistema democràtic) en què a València s’impulsava la defensa del secessionisme lingüístic i la persecució de la unitat de la llengua catalana. L’any 1978, el mateix en què obtenia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en què tenia la segona de les operacions a les cames (respectivament, els 1977 i 1978), el periòdic Las Provincias (aleshores abanderat del secessionisme lingüístic), prescindia d’ell, tot i el fet d’haver-hi treballat durant tota la seua vida laboral.
L’allau editorial que acompanyà el reconeixement i la seua plena difusió s’incrementà posteriorment mitjançant la continuació de la publicació no solament de diferents poemaris solts sinó també
