de nova planta de la vila. I ací és on intervé Cristòfor Antonelli, enginyer militar en el Regne de València, autor de les traces, dibuixos, plantes i alçats de Tibi i també del lloc de Santa Magdalena, que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa. A partir d’aquests dibuixos o traces, l’autora estudia l’evolució de l’emplaçament, la construcció del lloc, el perquè d’aqueixa ubicació, els costos de la dita construcció o els problemes i canvis en l’execució. Això li permet observar com, en poc més de cinc anys (1590-1595), unes terres poc rendibles i sense a penes població es convertiren en heretats a ple rendiment, regades per l’aigua nova del pantà i amb emfiteutes que pagaven al nou senyor, Pedro Franqueza.
L’estudi de Ricardo Santarrufina es fa ressò que la recuperació de part del patrimoni arquitectònic valencià i la seua posada en valor ha permès rescatar per a l’ús i gaudi de la ciutadania espais carregats d’història que aprofundeixen en les nostres més profundes arrels. Un bon exemple d’açò el troba en el Museu de la Ciutat de València. Tractar de desvetllar de quina manera es va gestar la seua construcció, amb quin propòsit es va edificar i els qui la van habitar el porta a indagar sobre una de les famílies de les elits dominants com eren els Próxita, un llinatge d’origen napolità que es va assentar a València al principi del segle XIII. Introduir-se en l’objecte de la seua recerca el porta a abordar la problemàtica creditícia sustentada sobre la propietat de les parcel·les urbanes. Però, molt especialment, a aprofundir en els inventaris post mortem com a font per al coneixement i estudi de la cultura material i, al seu torn, com a mitjà auxiliar per a la reconstrucció dels espais domèstics de tan emblemàtic edifici.
Sense abandonar la vessant patrimonial i immobiliària, Frederic Barber prefereix endinsar-se en el interior de la casa de la família Miranda que, originària d’Oliva, va protagonitzar durant el segle XVII un interessant procés d’ascensió social i d’acumulació de riquesa. El seu estudi mostra com Enric de Miranda, fill d’un mestre de camp i prestador, esdevingué el veritable artífex de la dinastia en convertir-se en senyor de Guardamar, cavaller, tresorer de la Batllia i fundador d’un vincle amb el seu ingent patrimoni. Però també que part de la fortuna aconseguida serà invertida en adoptar un determinat estil de vida que imita la dels nobles titulats. En aquest context, la compra d’un immoble per a la nissaga així com la necessària adquisició de nombrosos béns mobles de qualitat conformen l’espai més íntim i privat d’aquesta elit benestant. Els carruatges, les joies, el parament, la roba personal però també el servei domèstic són els símbols més tangibles de la cultura material familiar de tres generacions de senyors (1660-1755). Ultra això, la inversió feta en art, condiciona una determinada pràctica cultural presidida per la necessitat d’afermar-se com a nobles i acumular prestigi. La col·lecció pictòrica adquirida respon a la difusió d’un determinat missatge ideològic en la línia del Concili de Trento, de patronatge de les institucions religioses més properes i de foment de la pietat de caràcter local. També, i en menor mesura, detecta un creixent gust, amb el pas del temps, per les representacions profanes i pels retrats. D’altra banda, la biblioteca familiar apunta a la necessitat d’una formació de caràcter científic i tècnic dels senyors de Guardamar per a poder dur endavant amb èxit els seus negocis financers.
Encara que els patrimonis nobiliaris es van diversificar enormement al llarg de l’edat moderna, les senyories i les rendes que se’n podien obtenir van continuar sent un puntal fonamental en l’economia de moltes famílies de la noblesa valenciana i, fins i tot, el principal. Javier Úbeda demostra que aquest va ser el cas dels Calataiud, comtes del Real des del 1599. El seu treball incideix en què, tot i partir d’unes petites baronies – el Real i Montserrat– que els seus avantpassats havien comprat al principi del segle XV, els membres d’aquest llinatge desplegaren una acurada política matrimonial i de recurs als vincles que els permeté acumular amb el pas del temps una extensa nòmina de senyories i títols. No debades, a mitjan segle XVIII el patrimoni senyorial dels comtes del Real era un dels més importants del regne de València. Això no obstant, les pretensions dels Calataiud per expandir les seues possessions toparen contínuament amb els interessos paral·lels d’altres personatges i llinatges que perseguien el mateix; uns conflictes que es traduïren en un recurs constant i permanent als tribunals de justícia. Des d’aquest punt, l’estudi de la multitud de processos generats li permet traure a relluir una gran diversitat d’arguments, recursos i estratègies –en les quals s’entremesclaven vincles, testaments, matrimonis, genealogies o judicis paral·lels– a través dels quals es desenvolupava una lluita infatigable per la possessió de la terra i, sobretot, per unes rendes que els permetrien mantenir i millorar el seu nivell de vida.
Per la seua banda, Cristian Pardo tracta de desvetllar les motivacions, els procediments i els actors que participaren en la redacció de les ordenances de reg de Castelló de la Plana al segle XVIII. La seua aportació principal serà la de no centrar-se únicament en el text definitiu de 1784, tot i aportant nous documents alhora que reconstrueix els factors –tant polítics com econòmics– que hi anaren interactuant i influint durant més de setanta anys. Aquest llarg i complex recorregut anirà més enllà de l’interès local, ja que li permetrà aportar noves fonts per tal de comparar les diferències i similituds existents entre els regadius valencians de govern municipal i els autònoms. Això li permet comprovar com en el procés de redacció de les ordenances hi havia alguns elements característics de l’Horta de València –com ara les assemblees– que també estaven presents als regadius de gestió municipal. Observa igualment certes semblances respecte als actors que protagonitzaren aquests processos en ambdós casos, essent els elets l’exemple més clar. Finalment, analitza el contingut del text definitiu, per tal de delimitar les seues innovacions, alhora que reconstrueix la tradició escrita dels capítols que formaren part de texts normatius anteriors.
Des de la propietat i els patrimonis, altres treballs en transporten a un dels fenòmens més característics de l’època moderna, el desig d’ascens social. És el cas del que Vicent Garés dedica a la nissaga dels Pujalt, una de les que més ràpidament va ascendir durant el segle XVI. Tant va ser així que en només tres o quatre generacions van passar de llauradors benestants a senyors de vassalls. Com mostra l’autor, açò va ser possible, d’una banda, gràcies a la posició sociopolítica que l’incipient llinatge va saber prendre a la vila d’Alzira. No debades, el que començà amb la compra d’escrivanies i l’aposta decidida per una educació en drets acabà per cristal·litzar en l’adjudicació d’una advocacia fiscal a Francesc-Joan Pujalt, a la qual se li van sumar aviat la concessió de la familiatura del Sant Ofici i la condició de ciutadà. Ni dir cal que un cop obertes les portes del Consell de la vila l’estirp hagué de prendre part en la lluita de bàndols. No debades, els Pujalt van fer costat als Valero. D’altra banda, val a dir que en el terreny econòmic l’ascens social dels Pujalt va estar íntimament lligat al comerç i al contraban, tot arrodonint-lo després amb la possessió de molins. En eixe sentit, no es pot negar que el producte estrella fou la seda –matèria que van traure sovint sense pagar els impostos– però també hi va haver tractes més o menys lícits amb forments a Castella, cavalls vinguts del Bearn o França, llavor de cuc portada al nord d’Itàlia... Cal dir també que la major part d’aquestes transaccions no es feien en primera persona, sinó mitjançant xarxes de clienteles polivalents. Aquest dinamisme fou el que portà Pere Pujalt, fill de Francesc-Joan, a maridar amb la unigènita dels Esparça, una altra família de ciutadans de la ciutat de València, que eren senyors de Montortal, un petit llogaret inscrit en el terme jurisdiccional de la vila d’Alzira.
En aquesta mateixa línia, l’estudi de Maria Salas té com objectiu analitzar la vida familiar de don Alons de Cardona, Borja i Milà, membre d’una de les branques secundàries de la nissaga dels Cardona que experimentarà, cap a la segona meitat del Sis-cents, un important ascens social. Partint de la seua infantesa i la prematura mort de la seua mare –de la qual és declarat hereu universal– l’autora se proposa estudiar l’esdevenir de la seua vida personal, especialment des que son pare rebera en herència la baronia de Castellnou. Però, si més no, el fet més cridaner va ser el casament sense capitulacions matrimonials ni dot amb Jerònima d’Alagó, filla dels marquesos de
