de longitud de coronació, seguint el projecte de Cristòfor Antonelli, que va fer diferents dibuixos, plantes, alçats, seccions que permeten afirmar que la presa de Tibi és una presa pionera en el tipus arc-gravetat i precursora de les primeres preses de volta del món. Un dels aspectes constructius més interessants era la torre de connexió d’aigua per al reg, que consistia en un pou vertical d’una vara de diàmetre encastat en el parament d’aigua amunt i connectat en una part més profunda amb una galeria que travessava el cos de la presa fins a aigua avall, on anava tancat amb una comporta. La torre de presa estava connectada amb l’aigua embassada mitjançant un conjunt de buits o espitlleres situades a diferents altures que garantia el subministrament d’aigua al canal, fora quin fora el nivell d’aigua embassada. Això posa de manifest que el principal objectiu de la construcció de la presa era garantir el reg de les terres alacantines i que, com veurem més avall, va servir de detonant per a la construcció de nova planta de la vila de Vilafranquesa.
LES TRACES DE VILAFRANQUESA
Els dibuixos de Cristòfor Antonelli representen un autèntic patrimoni cartogràfic de l’evolució de l’emplaçament i construcció del lloc primer denominat de Santa Magdalena i que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa.
En la bella col·lecció de dibuixos, plantes i alçats amb els seus esbossos, replantejaments i modificacions duts a terme, podem saber el perquè de l’elecció de l’emplaçament; podem, a través dels codis de colors utilitzats, conèixer l’obra antiga i la nova, ja que com bé indica el mateix Antonelli, el color groc indica la traça de l’obra projectada; podem saber els costos en l’execució de les obres, les diferents variants i canvis en la realització del projecte inicial, i podem conèixer el curs de les aigües i les noves canalitzacions.
La representació del relleu va ser el gran repte del període renaixentista, ja que s’avança aconseguint una imatge més realista de l’orografia, i és gràcies a la superposició d’icones muntanyoses com s’aconsegueix aquesta representació orogràfica, delimitant-hi fins i tot la conques hidrogràfiques. Distribueix les imatges abatudes i els textos, quan l’escala és gran, en diferents direccions per a evitar-ne solapaments, aconseguint un punt de vista més elevat i allunyat. Però no sols la representació orogràfica avança, també ho fa la urbana, incorporant-hi escales o pitipies que permeten acostar-nos a les mesures reals, a més d’unes escales cromàtiques i una representació volumètrica de les obres d’enginyeria o arquitectura.10 El mapa i la descripció topogràfica era la base per a facilitar la construcció, ubicació de l’obra i l’ajust de la seua traça a les característiques morfològiques de l’entorn, amb la vigilància que el procés constructiu es realitzava pel mestre d’obres.
Per això en els dibuixos d’Antonelli observem com la traça s’adequa a la topografia del lloc, la qual cosa ens permet realitzar-ne una perfecta ubicació de l’emplaçament, conèixer l’estructura dels camins, els sistemes de reg, fonts, basses i conduccions d’aigua, els diferents cultius i sobretot la traça urbanística11 i la seua evolució constructiva.
Ens detindrem ara a analitzar els set dibuixos que entre l’1 de juliol de 1590 i el 10 d’abril de 1592 realitza Antonelli, amb dues modificacions referides a la traça urbanística i que podríem organitzar de la manera següent:
1. Mapa general de l’heretat datat pel mateix Antonelli l’1 de juliol de 1590 (fig. 1).
2. Mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena datat el 18 de setembre de 1590 (fig. 2).
3. Plànol de la traça de les cases del lloc de Santa Magdalena, datat el 18 de setembre de 1590 (fig. 3).
4. Modificació del mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena, sense datar, aproximadament abans de l’octubre del 1591 (fig. 4).
5. Modificació del plànol de la traça de les cases, sense datar, aproximadament abans de l’octubre del 1591 (fig. 5).
6. Mapa general de l’heretat datat el 10 d’abril de 1592 (fig. 6).
7. Mapa general de l’heretat, amb descripció de les finques comprades i els seus cultius, camins, sistema de regs i l’emplaçament del lloc de Vilafranquesa (fig. 7).
Una observació a simple vista de la planificació urbanística prevista per Antonelli ens recorda el cardo romà, és a dir, un carrer principal, el cardo maximus, amb una orientació nord-sud, que s’encreua perpendicularment amb el decumanus maximus, l’altre carrer principal, situant en el centre o intersecció la plaça pública. Idea general que va ser presa per Felip II en les seues ordenances de 3 de maig de 1576 per a la fundació i organització urbanística de la major part de les 40.000 ciutats que els espanyols van fundar a Amèrica i que segurament coneixia Antonelli. D’ací aquest traçat geomètric, en què els carrers rectes es tallen formant illes rectangulars (retícula ortogonal), en escaquer, amb l’illa central lliure d’edificació per a ser usada com a plaça major i sobre la qual s’assenta l’església i la casa del senyor. La plaça major és un element estructural bàsic i generador del lloc que s’organitza al voltant. És el centre geomètric, vital i simbòlic en el qual se situen els edificis del poder i de la religió.
El lloc de Vilafranquesa és un model de planta a cordell i regle, caracteritzat per l’ordre i la racionalitat i que respon clarament a una forma típica de parcel·lació, que consisteix a dividir les illes en quatre parts iguals i la prolongació de la quadrícula serveix de suport a l’extensió de la ciutat en totes les direccions, com podem veure en el mapa 1. En aquest primer mapa, a més d’aquesta distribució en quadrícula, amb la muralla, inicialment exempta, i amb torretes en els cantons, podem observar la configuració espacial del territori, amb muntanyes, camins, séquies (les existents i la nova que s’ha de construir per a fer arribar els fils d’aigua a l’horta i per al pantà), fonts i basses de cada una de les heretats (Orgègia, amb la font i la bassa, i el Palamó, de la qual només dibuixa una de les dues basses existents12 i les dues fonts), les cases de les heretats del Palamó de Dalt o de Vidanya, la del Palamó de Baix i la casa d’Orgègia, els cultius de cada una de les heretats, posant de manifest que només hi ha superfície cultivada al costat de les heretats antigues, açò és el Palamó i Orgègia, que disposaven de la seua corresponent font i bassa per al reg. Antonelli posa nom a les diferents portes d’accés a la ciutat i crida l’atenció l’error quant a l’orientació, error que esmenarà en els dibuixos següents. Creiem que el plànol 1 és la primera aproximació a l’estructura i ubicació del nou lloc a construir. La llegenda que figura és la següent:
Traza del lugar de Santa Magdalena, que es en forma cuadrangular, es muy buena que es lo que está en color amarillo con sus torrecillas en las esquinas para su defensa y la plaza en el medio y una calle larga y ancha que pasa de una parte a otra del lugar y otra que cruza por la dicha plaza y otras dos más pequeñas como se parece y la iglesia se [illegible] La cerca del dicho lugar [illegible].
El mapa 2 és una modificació, amb molt més detall, de la traça anterior, en què només es representava l’assentament urbà i els terrenys contigus; encara hi observem l’estructura quadrangular del nou assentament, ara ja amb escales de pams, amb l’església i la casa del senyor en la plaça central, com a eix i nucli sobre el qual es prolonguen els carrers en quadrícula, amb el carrer Major ja indicat. Amb una tanca, no exempta, o muralla de defensa i les seues corresponents portes, la porta de la Mar, la del Raspeig o de la Muntanya, la de Ponent o d’Alacant i la València, ara ja ben orientades. Segons les dites traces podrien construir-s’hi més de 200 cases, i les dimensions del nou emplaçament urbà eren de 1.000 pams per 500 pams. La traça només representa els territoris més pròxims a l’assentament, açò és el Palamó de Dalt, en la qual només inclou una bassa per a la dita heretat, amb casa i horta.
El
