Se proposa així respondre a diferents qüestions, com ara les aspiracions, la cerca d’oportunitats, les contradiccions, les afliccions i també les compensacions de tan destacat membre de la noblesa valenciana en la cruïlla successòria.
També en relació amb les conseqüències del conflicte successori, coneguda la intenció d’incorporar els llibres de l’arquebisbe Folch de Cardona al projecte de creació d’una Biblioteca Real, que amb el temps donaria pas a la Biblioteca Nacional, el treball d’Amparo Felipo mostra que, de la mateixa manera, la fabulosa col·lecció de don Joan Basili de Castellví –austriacista exiliat a Viena– es va situar en el punt de mira dels confiscadors. L’inventari de la mateixa que a aquest efecte va remetre José Pedrajas – superintendent general de les rendes i béns confiscats en la ciutat i regne de València– a don José Grimaldo –secretari del despatx de Guerra i Hisenda– perquè la traslladara al confessor de Felip V –Robinet– a fi que incorporara a la Biblioteca Real els exemplars que estimara convenient, se situa en la base d’unes pàgines que indaguen sobre les obres que possiblement van passar a engrossir-la durant un temps. L’anàlisi realitzada desentranya el nombre, la identitat i la temàtica dels llibres «absents», evidenciant que es tractava d’una rica i seleccionada compilació d’obres, moltes de les quals resulten poc habituals en les biblioteques valencianes coetànies. Però s’interessa també per la repercussió que va tenir sobre elles la signatura de la Pau de Viena –que disposava la restitució dels béns confiscats als súbdits rebels dels dos bàndols enfrontats en el conflicte successori– i la subsegüent reclamació de les seues possessions pel comte de Cervelló. Una recerca que permet comprovar que don Joan Basili aconseguiria recuperar una part important dels llibres, però no la seua totalitat.
Reunim, en definitiva, en aquest volum un recull d’estudis que han nascut amb el desig comú de tots els autors de retre homenatge a Carme Pérez Aparicio, professora, mestra i amiga de tantes generacions ací representades.
Assolit el nostre anhel, no volem deixar d’agrair a Vicent Olmos i a Maite Simon la seua gestió i al Servei de Publicacions de la Universitat de València que haja acceptat fer-se càrrec de l’edició.
LA FUNDACIÓ DE VILAFRANQUESA SOBRE LES TRACES DE CRISTÒFOR ANTONELLI
María Jesús Gimeno Sanfeliu
CRISTÒFOR GARAVELLI ANTONELLI
Cristòfor Garavelli Antonelli havia nascut a Gatteo (Itàlia) (1550-1608), era fill de Catalina i Giacomo Garavelli i germà major de Francesc Garavelli Antonelli. Tots dos eren nebots i deixebles de Joan Baptista Antonelli, fundador de la saga d’enginyers italians que van treballar des del 1559 i durant més d’un segle al servei de la corona espanyola. D’aquell van aprendre les matemàtiques i l’arquitectura militar i hidràulica.
Cristòfor Garavelli Antonelli va arribar a Espanya al voltant del 1573. Després d’una dècada d’aprenentatge, acompanyant el seu oncle en tots els seus viatges a Navarra, Catalunya, València i Andalusia construint castells i fortificacions en els quals el nebot treia les plantes i les traces de tot el que disposava l’oncle, va iniciar la seua trajectòria en solitari consolidant-se com a enginyer militar al Regne de València: «Sirvió veinte y cinco años continuadamente en el reino de Valencia, donde por cédula de S. M. dada en el Escorial el año de 1583 fue por ingeniero militar, y llevó veinte y cinco ducados de sueldo al mes: en el cual tiempo hizo muchos grandes servicios, siendo su persona de gran importancia en aquel reino, ocupándose de la fortaleza de Benidorm, villa de Altea, Torres de la costa, castillo de Alicante y pantano de dicha ciudad (que dirigió en 1590 de orden de Felipe II): obra insigne y de gran beneficio, así para los vecinos como para el real patrimonio».1
Giménez Font2 li atribueix com a obres de caràcter eminentment militar les muralles d’Altea, la fortificació de Benidorm (1585) i diverses torres sentinella litorals com ara la de Foradada (1591), Santa Faç (1592) o la reedificació de la torre del Cap de Moraira i la del seu port (1585-1596),3 juntament amb actuacions de caràcter civil, com la nova població de Vilafranquesa, la parada fixa de l’Albufera de València (1607) o la seua participació en els embassaments de Tibi (1580-1594) i Relleu (1607).
Cristòfor Garavelli Antonelli és, per tant, l’autor de la magnífica col·lecció de dibuixos, plantes i alçats realitzats per a la ubicació i disseny del pantà de Tibi, així com dels que s’utilitzaren per a la construcció de nova planta del lloc de Vilafranquesa i que analitzarem a continuació.
Embassament de Tibi
Conceptuat com a modèlic en l’època, el de més capacitat en el moment de la seua conclusió i el més alt d’Europa fins al segle XX, va ser construït en el curs del riu Montnegre o Sec en una estreta gorja pròxima a la població de Tibi, amb l’objectiu d’estancar les erràtiques aigües procedents de les pluges torrencials pròpies de la zona, per tal que no es perderen en la mar i poder regar les terres de l’horta alacantina.
La presa, efectivament, va permetre assegurar el reg en aqueixes terres, incrementar-hi els cultius de vinya (panses i vi que s’exportaven pel port d’Alacant), ametlers amb el fruit dels quals es feia panfigo i torró d’Alacant, moreres per a la fabricació de la seda i cereals per al consum de la zona; ampliar-ne la superfície cultivable; atenuar el monopoli dels titulars d’antigues donacions d’aigua i, sobretot, dissenyar-hi un complex sistema de repartiment i distribució de l’aigua, controlada pel municipi alacantí de gran transcendència jurídica i econòmica. Va permetre duplicar la quantitat d’aigua disponible per al reg, que es distribuïa a raó d’un minut per tafulla de terra posseïda entre els terratinents, d’un total de 336 fils de l’aigua embassada al pantà.4
El projecte de l’embassament de Tibi va començar l’any 1579, i culminà el 13 d’octubre del 1593, quan es tanca l’estany i es considera disposat per emmagatzemar-hi aigua, però no va ser fins al 13 de gener del 1594 que, després de la visita i supervisió de l’arquitecte reial Juan de Herrera, se’n va obtenir l’aprovació corresponent.5 La paret arribava a una altura de 190 pams.6 No obstant això, en una carta que Ginés Miralles envia al secretari Pedro Franquesa el 4 de gener del 1594, és a dir, uns dies abans de l’obertura oficial, descriu que el pantà té una altura de 149 pams i «hay en él sesenta palmos y medio de agua, que está como un cristal y muy dulce y buena de beber».7
Es va sufragar majoritàriament amb les quantitats preses a cens pel govern alacantí i va suposar un desemborsament superior a 58.000 lliures. Va comptar amb l’autorització prèvia del rei Felip II, el qual, gran amant d’aquest tipus d’infraestructures, des del mateix moment que la ciutat d’Alacant li va sol·licitar permís per a construir la presa, es va mostrar favorable al projecte i va proporcionar el suport tècnic necessari. L’encàrrec del projecte i obres va estar sota la direcció de Cristòfor Antonelli, germà de Joan Baptista Antonelli segons Alberola. Encara que en realitat es tracta de Cristòfor Garavelli Antonelli, que com hem dit era nebot de Joan Baptista Antonelli, i no Cristòfor de Roda Antonelli, també nebot dels fundadors, perquè aquest últim es va traslladar a l’Havana el 1591 requerit pel seu oncle Baptista i ja no va tornar d’Amèrica. L’octubre del 1593 Felip II, seguint els consells de Cristòfor Garavelli Antonelli, ordena el tancament de la presa a fi d’embassar les aigües de les pluges tardorenques.8 Per tant, no podia ser a l’Havana i a Tibi alhora.
Sempre va signar les seues obres com a Cristòfor Antonelli, d’ací la possible confusió, perquè tots els membres de la nissaga, set en total, a excepció de Francesc, van rebre els noms de Joan Baptista, Baptista i Cristòfor.9 El paper de Cristòfor Antonelli en l’èxit de la construcció de Tibi va ser superior al de la resta d’enginyers que hi van participar. Ell va ser l’encarregat de dirigir les obres, aplicar-hi millores durant els difícils
