com horitzó el desig d’ennobliment. És per això que, al llarg d’aquestes pàgines, se proposa demostrar la importància d’aquestes estratègies per a la posterior projecció política de don Alons i el destí escollit, tot i que de vegades imposat, per a cadascun dels membres de la casa. Amb aquestes premisses pretén constatar com, sovint, la cerca dels convenients vincles socials i familiars, a més de proporcionar prestigi social, portaven de la mà un conjunt de sacrificis econòmics en benefici de la consolidació del llinatge.
Un seguiment de trajectòria familiar de més llarga durada és el que presenta Enric Marí. En el seu cas, l’estudi del llibre de família dels Roig de València, iniciat en 1688 per don Francesc Roig i Dou (València, 1631-1692) li ha permès reconstruir la genealogia d’aquesta família valenciana, des de la mort del fundador del vincle en 1692, fins a pràcticament els nostres dies. La continuació de les escriptures en aquest llibre memorial l’informa que els hereus del vincle creat en 1692 per don Francesc Roig van ser el seu net, don Francesc Roig i Ginart, fill primogènit de don Vicent Roig i Moliner i donya Flor Ginart, i el fill d’aquest, don Francesc Roig i Deona. Mort en 1783 sense descendència, el vincle va passar al seu cosí, l’advocat don Joan Baptista Roig i Aguirre i al seu primogènit, don Francesc de Paula Roig i Brisa. Partint d’aquestes premisses, en aquestes pàgines recopila les dades dels descendents de l’autor del llibre de família al llarg del segle XVIII i mostra com les seues relacions familiars i socials vénen marcades per l’anhelada llibertat buscada al marge dels convencionalismes de l’època del fill del fundador, don Vicent Roig, les escasses dades aportades pel net Francesc Roig i Ginart, la tornada a les elits valencianes en la figura del besnet Francesc Roig i Deona, el desenllaç del matrimoni d’aquest amb la seua segona esposa, Mariana Mayor i Ruiz de Liori i les conseqüències patrimonials del seu testament.
També la família se situa en la base de l’anàlisi de Marisa Muñoz, tot i que des d’una perspectiva tan diferent com la de la legitimació. Un estudi que té el seu punt de partida en les Corts celebrades a la ciutat de València l’any 1604, on nobles i plebeus presentaren les seues sol·licituds per a legitimar als seus fills il·legítims. Assumida la paternitat i atorgat el consentiment dels fills legítims, només calia un acte d’autoritat del rei per a aconseguir la mateixa equiparació jurídica que gaudia la descendència legítima. Amb aquest nou estatus, el fill il·legítim de la noblesa s’integrava en la família i en el llinatge com a un engranatge més en l’estratègia del grup. La legitimació per rescripte del príncep permetia al fill natural i a l’espuri l’accés a l’herència del pare. Per al natural, d’una forma més completa que si la legitimació s’haguera aconseguit mitjançant el matrimoni dels progenitors. Per a l’espuri, nascut d’una relació reprovada pels Furs i prohibida per l’Església, ser legitimat pel rei suposava, a més, evitar una legislació foral restrictiva i contrària a la seua legitimació. El treball mostra que, amb el 90,6% de sol·licituds resoltes afirmativament, Felip III va donar bon compte de la seua magnanimitat, la qual, a efectes de les eixutes arques reials, s’havia de traduir en uns 174.350 sous en concepte del dret de segell estampat sobre les certificacions de legitimació. Un ingrés tan sucós no podia deixar de ser recaptat, ni permetre que cap beneficiat eludira el seu pagament. D’una part, per ser-ne un frau a l’erari reial. D’altra, perquè sense l’imprescindible segell el document que certificava la legitimació mancava de total validesa. En el 1610, la Real Pragmática sobre la cobrança del derecho del sello de la Real Cancillería de Aragón ja va posar sobre avís la necessitat d’ordenar possibles irregularitats. En 1617, però, el frau va quedar constatat i un dels possibles focus cercat al voltant de Francesc Pau Alrreus, l’escrivà de manament encarregat de lliurar les certificacions. En la segona meitat del segle XVII, la qüestió encara cuejava, amplificada ara amb les noves fornades de legitimacions de les Corts del 1626 i 1645.
Des dels nobles i plebeus il·legítims, Emilio Callado ens trasllada al món dels religiosos de la mà de la interessant figura del dominic portugués fra Damián Fonseca (Lisboa, 1573-†Roma, 1633 ). Al seu estudi es fa ressò que la seua personalitat va acabar sent aombrada per la més coneguda de les seues obres, Iusta expulsión de los moriscos de España, apareguda al començament de la segona dècada del Sis-cents. Observa al respecte que des que el seu paisà D. Barbosa li dedicara a mitjan segle XVIII una breu ressenya biogràfica, autors posteriors s’han limitat a reproduir aquelles línies més o menys literalment. Ningú fins ara, no obstant això, havia aprofundit en la vida del pare Fonseca, sobretot en la seua faceta política, ja al servei de la corona, ja al de la cúria pontifícia o l’orde dominicà. Com tampoc en les vicissituds que van envoltar l’activitat literària per ell desenvolupada arran de la diàspora morisca. Aspectes tots ells que conformen el fil conductor del seu estudi.
També la vessant conflictiva vinculada al bandolerisme i als bàndols troba el seu espai en aquest volum. Així, en el context de la tensió social provocada per les bandositats durant el regnat de Felipe II, Guadalupe Pérez s’interessa per la figura de don Joan Boïl d’Arenós, noble integrant d’un llinatge que va gaudir de possessions tant en el regne d’Aragó, en el qual va ostentar el títol de baró de Boïl, com en el de València, en el qual va ser senyor de Borriol i d’Alfafar. En la dècada de 1560, en Boïl, va caminar barrejat amb bandolers, dels quals es va servir per a recuperar la baronia, donada la ineficàcia i lentitud de la justícia aragonesa. Felip II li va condonar les seues «passions» a canvi que formara un terç per a anar a la guerra de Granada. Anys després, a València, va tenir enfrontaments amb misser Grau, jutge oïdor de la Real Audiència, per acusacions mútues de pertinença a bàndols rivals, la qual cosa va eixir a relluir en el judici de residència a què va ser sotmès Grau durant la visita del regent del Consell, Miguel Juan Quintana. Finalment, i com a espernetec de la tensió generada per la disputada jurisdicció del lloc de Benetússer amb don Giner Rabaça de Perellós, un veí d’Alfafar anomenat Pedro Andrés, va intentar lliurar-se de la seua condició de vassall de don Joan. Fracassada la seua obstinació judicial, va passar a majors cometent un frustrat intent d’assassinat del seu senyor. La seua història constitueix, com evidència l’autora, un traç més dels molts que retraten el nivell de violència que va esguitar el paisatge social de la Corona d’Aragó en la segona meitat del segle XVI.
Una mostra més de la conflictivitat nobiliària a la València del Sis-cents i de l’oposició a la política autoritària de la monarquia és la que ofereix Vicente Sanz. En aquest cas, el protagonista és don Joaquim Carròs de Centelles i Calatayud, marqués de Quirra i Nules, qui es vorà immers en dos altercats: un desafiament contra un noble rival, el marqués de Villasor; i un enfrontament contra el virrei de València, el duc de Montalto, també rival i enemic seu. En ambdós casos l’enemistat venia de lluny, bé per qüestions de preeminències, bé per motius econòmics. Ara bé, tant en un com en altre cas es pot observar la solidaritat nobiliària i les fortes relacions familiars i d’amistat, conformant fins i tot un bàndol nobiliari enfrontat, que va alterar la tranquil·litat de la ciutat de València i es va oposar obertament al virrei per una qüestió d’honor. A més, l’autor ens ofereix una carta de desafiament, que és una magnífica mostra d’un document dels quals n’hi ha pocs conservats. En definitiva, i com assenyala al títol, un exemple de la sensibilitat i la fúria que presidia les reaccions d’alguns nobles quan se’ls contrariava o quan trobaven una excusa per a venjar-se dels seus enemics i rivals, en una evident pretensió d’exhibició del seu poder.
Tampoc podia faltar en un volum d’aquestes característiques alguna aportació relacionada amb la Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica, un esdeveniment que la més recent historiografia ha revisat des de diversos punts de vista, com ara la política internacional, la contesa bèl·lica, les seues conseqüències econòmiques i socials o la configuració política en el trànsit d’una dinastia a altra. Entre ells, sense dubte, un dels aspectes claus fou la conformació de grups partidaris els dos candidats a la corona, Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles d’Àustria, que va condicionar les posicions dels diferents territoris de la Monarquia, però també dels seus grups socials. Precisament, al País Valencià la noblesa territorial va recolzar majoritàriament al Borbó, tot i que part dels seguidors no van dubtar en manifestar
