seria l’espai, més o menys ample, de la planta noble, reservat als propietaris.
Com una mena de rutina professional, els dos primers inventaris començaven per la sala, l’espai públic i social destinat a rebre les visites i a tancar els tractes financers relacionats amb l’activitat professional del propietari. També, l’aparador simbòlic en què es volia mostrar l’estat i qualitat (segons paraules de l’època) de la família encara que, amb el pas del temps, la galeria de la casa compartiria aquesta funció. En la sala es trobava l’actiu que garantia l’ascens social de la dinastia: la caixa de cabals, amb tots els seus panys i compartiments i l’arxiu del negoci familiar amb els llibres de compte i raó. A més del retrat del fundador de la nissaga, hi lluïen els quadros més grans i segurament els més importants. Tanmateix, si no fora per les obres d’art, la sala de l’etapa d’Enric de Miranda semblava bastant austera en comparació amb la dels descendents. En aquest sentit, en qüestió de mobles, tan sols hi havia set cadires i un bufet. El fanal amb el seu contrapés de corda confirma l’ús que se’n feia fins i tot al vespre i a la nit.
La sala connectava amb altres espais socials, com ara una galeria que tenia tres balcons sobre l’hort de la casa i una reixa al carrer de Carnissers. Per l’existència de determinats mobles, aquesta estança podia ser utilitzada, no només com a lloc d’esplai, sinó també com a oficina on treballaven procuradors ja que hi havia taules, tauletes, bufets i una escrivania. Alguns dels mobles tenien els seus panys i claus. El menjador principal devia ser ample, sobretot pel nombre de quadros que s’hi trobaven: un total de 35. En aquest espai, les cadires eren grans i hi havia dos bufets de noguera, un per a guardar la roba de taula i un altre per a fer servir els diferents àpats. La vaixella –plats, escudelles, safates de pisa normal i de pisa de Gènova, copes de vidre– estava guardada en un armari de paret.
Tanmateix, la vida més íntima de la família ens arriba amb la descripció dels dormitoris. Així, una de les quadres principals, que potser era la del difunt o la del nebot, acollia mobles com cadires, tamborets, bufets amb documents i un armari amb dos espills. Hi havia també dos llits: un de noguera, amb un cobertor de domàs i un altre de fusta de pi, possiblement per al patge. En aquest espai, com a nota curiosa, s’apuntaven alguns utensilis necessaris per a la cura del cabell masculí com ara dos navalles, unes tisores i dos pedres per a esmolar. L’estança, que tenia dos balcons amb cortines de domàs i goteres, estava presidida per un quadre de sant Vicent Ferrer.
Al costat de l’anterior, existia un altre dormitori amb una composició de mobles similar: un llit de noguera, cadires grans, un bufet amb comptador i un escriptori amb documents. Com a element diferenciador, trobem un guarda-roba amb calaixos plens de roba d’home: barrets, calces i una gola amb valona que era un complement de la indumentària clarament vinculat a la noblesa. I encara quedava un tercer dormitori annex –anomenat aposento en la documentació– on s’inventariaven tres arques de núvia i en què apareixia roba de dona (faldilles, gipons) i també roba de llit i de bany. No faltava el llit amb les seues estores al davant, una taula de noguera i una imatge de maçoneria de la Mare de Déu del Roser. Potser aquest havia estat el dormitori de Maria Assuey,12 atesa la gran quantitat de roba que s’hi guardava. Sembla, per tant, que hi havia tres quadres que eren contigües.
A més a més, la planta noble acollia un espai singular, la capella, que era de dimensions discretes, car tan sols existia un banc de fusta, però que tenia tots els elements litúrgics necessaris, com ara un faristol amb un missal, una casulla, una estola i una bossa de corporals. Hi abundaven sobretot les làmines de caràcter sacre així com imatges en pedra i alabastre. Tot el parament existent com tovalloles, cortines, dossers, etc. estava fabricat amb teixits de seda, domàs, tafetà, a més d’estar guarnit amb randes, puntes i galons d’or.
El 26 de juny començava la segona sessió de l’inventari, segurament per la planta baixa, encara que el document no ho especifica. En un traster, a tall de calaix de sastre, s’acumulaven estores, catifes, brasers, dos llits, tapissos, una espasa i algunes quantitats discretes de menjar, com ara tres barcelles d’ametlles i sis lliures de cacaus. El notari i la comitiva s’endinsaren en una sala o saleta de visites on trobaren tres cadires grans de repòs, un quadre de temàtica religiosa, baguls amb roba, pomets de vidre d’aigua d’olors i un escriptori. En aquest espai, com dos béns més, es registraven les dues esclaves de la família: Victòria i Maria Lluïsa. La primera tenia uns 60 anys mentre que la segona, de pell bruna amb tres marques de ferro en la cara, en tenia 18.
Després d’aquesta sala, hi havia un menjador petit al costat de la cuina que no tenia taula ni cadires i potser es feia servir com a estança auxiliar. S’hi apuntava un armari per a guardar confitures, un caixó per a guardar el pa i una ganivetera, a més de torxes, un quadro de temàtica religiosa i un altre amb flors i fruita. Pel que fa a la cuina, destacava el pou –es fa referència a un poal de coure amb una corda i corriola–13 i la pastera amb la seua post per al pa. A més a més, existia un abundant i important parament compost per graelles, ferros, perols, conques, paelles, cànters, cossis, safates, un trascolador i diverses dotzenes de plats i escudelles.
Arribava el torn dels entresòls on, segons el testament, vivien el cotxer i el patge, i on les tres criades rebien com a llegat la possibilitat de viure de per vida. El primer entresol es feia servir com a despatx o sala de visites ja que s’anotaven diversos bufets, escriptoris amb documents i tapissos penjats a la paret. En el segon, apareixia un bufet, una cadira i una caixa. El tercer espai era clarament un dormitori amb un llit, un escriptori amb prestatges, diferents bufets i un cancell. A partir d’ara, les quatre peces restants es feien servir com a magatzem de diferents aliments. En una, hi havia un celler amb deu cànters de vi, en una altra, cànters d’oli i arroves de garrofes i, en l’última, eines i arreus de cavalleries. Amb aquest tipus d’objectes i mercaderies, es fa difícil pensar que aquests últims entresòls es trobaren realment en el que hui entenem per un entresol i no en la planta baixa. L’any 1710, en algun d’aquests entresòls s’emmagatzemaven aliments com arròs roig, dacsa i blat. Per últim, a l’entrada de la casa, es registraven dos cotxes vells, a més d’una galera i el cotxe de diari amb dos mules. L’inventari finalitzava el 3 de juliol amb el recompte i valoració de la vaixella de plata que ascendia a 4.669 lliures i 17 sous, i que va recaure en l’administració pia fundada pel difunt.
Els principals canvis observats en l’immoble durant l’inventari de l’herència de don Josep Mercader i Miranda (1710) són l’augment considerable de mobles i d’obres d’art, així com un major gust pel luxe. D’acord amb la categoria social del nou cap de família –noble sense títol–, a la xarxa de parentesc14 i també als gustos i a la moda del segle XVIII, la casa respirava una certa ostentació. Per exemple, tots els llits de la planta principal estaven ricament aparellats: tenien diverses cortines decorades amb puntes o galons d’or, dossers amb imatges pintades en el cel, goteres i cintes. Els espills eren un element omnipresent i solien ubicar-se damunt dels bufets. En altres ocasions, damunt d’aquest mobles apareixia un rellotge de bronze llaurat o escultures del Nen Jesús dins d’una urna. Els bufets resultaven ser béns de caràcter sumptuari, ja que en la seua pràctica totalitat eren de noguera –una fusta cara– i, fins i tot, alguns estaven ricament guarnits de carei, perfils de vori, jaspi o bronze i peus salomònics. La qualitat i valor d’aquests béns justificava que el propietari els vinculara.
D’altra banda, la galeria del segon senyor de Guardamar era destinada a albergar una important pinacoteca composta per 20 quadros grans de caràcter religiós, 43 llenços menuts de temàtica profana i 2 retrats de la família. La galeria connectava amb una alcova, segurament la de la senyora de la casa, Antònia Carròs i Blanes, ja que s’anotaven 12 coixins d’estrado i 6 tamborets.15
La dilatada etapa de don Josep Mercader i Carròs (1710-1755) al front del vincle de la Casa de Guardamar així com el seu matrimoni amb Apol·lònia de Castellví, filla del comte de Carlet i molt més jove que no ell, havien de deixar una petjada profunda en l’aspecte i estructura de la casa. En primer lloc, sembla que
