entre d’altres, el tipus de roba que utilitzava la família, la distribució dels mobles segons la seua funcionalitat, els llibres que s’arrengleraven a la biblioteca o les inversions fetes en art a partir de l’anàlisi dels quadres.
D’altra banda, l’estudi ha estat completat amb altres tipus de documents com ara els testaments dels senyors i les dones, algunes capitulacions matrimonials, plets diversos i escriptures de donació. Alguns fons de l’Arxiu del Regne de València com el de Protocols Notarials i el d’Escrivanies de Cambra han estat recursos cabdals per a la nostra investigació.
CARACTERITZACIÓ DE LA FAMÍLIA
Abans d’analitzar l’univers domèstic dels senyors de Guardamar, volem aproximar-nos als seus orígens familiars. Així, diferents membres de la família Miranda apareixien radicats a Oliva almenys des de la segona meitat del segle XVI. Francesc de Miranda, el pare del primer senyor de Guardamar d’aquesta dinastia, es casava l’any 1581 amb Jerònima Morales i establia la seua residència a la vila esmentada. Francesc havia participat en episodis bèl·lics decisius per a la monarquia hispànica com ara la batalla de Lepant i havia destacat en les successives guerres de Flandes. Gràcies al seu full de serveis aconseguia ser promocionat, a finals de segle, a mestre de camp de la recent creada Milícia Efectiva del Regne de València. Des d’aquesta posició, i gràcies a la seua relació personal amb el marqués de Dénia, aconseguia del rei algunes mercés de caràcter econòmic.2
Durant aquests anys, de Miranda tingué un paper rellevant en la defensa de la costa valenciana i en l’expulsió dels moriscos l’any 1609, en ser el governador militar d’una extensa part del regne que hui equivaldria a la de les comarques centrals. L’any 1629 atorgava testament a València i nomenava Enric, el fill secundogènit, hereu universal.3 Devia tenir una fortuna important si fem una ullada als dots assignats a les tres filles. La major, Victòria, havia estat dotada l’any 1621 amb 4.500 lliures per a poder col·locar-la en matrimoni amb Vicent Mercader, cavaller de Sant Jaume, senyor vidu de Terrateig i nebot del baró de Xestalcamp. Les altres dues filles, donzelles, rebien cadascuna un dot de 4.000 lliures. Una altra dada a tenir en compte és l’aportada pel primogènit, Dídac, que davant la Reial Audiència i, en veure’s desheretat,4 assegurava que el patrimoni de son pare estava valorat en 50.000 ducats.5
Gràcies al sòlid patrimoni heretat, Enric de Miranda prosperava, ja en la dècada dels trenta, amb la comercialització de productes crediticis com les lletres de canvi, els censals o els debitoris. A més a més, l’any 1635 assolia un repte important en la seua carrera de promoció social: comprava el senyoriu de Guardamar, en els termes generals de la vila de Gandia, per un preu de 8.300 lliures.6 De fet, la possessió d’un senyoriu vinculava una dinastia a un territori, un dels arguments més potents per a optar i consolidar un privilegi de noblesa,7 a banda de permetre al titular exercir una jurisdicció sobre els vassalls. Anys després, el senyor de Guardamar aconseguia la dignitat de cavaller, exercia de mostassaf de la ciutat de València i, finalment, obtenia del rei l’ofici de tresorer de la Batllia General, lloc professional en què es jubilaria. L’any 1668 redactava les últimes voluntats i repartia un espectacular patrimoni que ens ha arribat gràcies a l’inventari post mortem. A falta de descendents, fundava un vincle8 en la persona del nebot, don Josep Mercader i Miranda, que el succeïa al front del senyoriu de Guardamar. Els préstecs havien perdut part del protagonisme en el patrimoni familiar per a donar pas a la compra i posterior explotació d’ingents heretats de terra a l’horta de València.
Don Josep Mercader era conscient de la importància de la fortuna heretada de l’oncle i, per això, mesos després del soterrament, i finalitzades les obres en la capella panteó familiar al convent dels Agustins, hi traslladava el cos del difunt amb unes exèquies fúnebres especials,9 a més d’encarregar col·locar una làpida laudatòria damunt el sepulcre. La línia principal de la dinastia es truncava l’any 1755 amb la mort sense descendents del fill de don Josep Mercader i Miranda, don Josep Mercader i Carròs.
LA CASA PRINCIPAL: UNA RESIDÈNCIA PER AL LLINATGE
Cap a finals de la seua vida, l’any 1660, Enric de Miranda comprava un immoble a la capital destinat a ser, segons el testament, la residència oficial del cap de llinatge. Aquest es considerava un bé preuat i simbòlic ja que passava a formar part del vincle fundat l’any 1668, amb la qual cosa s’intentava que perdurara entre generacions per tal de mantenir la família en la seua posició d’honor i prestigi. La casa amb hort, que estava ubicada en el cantó del carrer dels Tints amb el carrer dels Carnissers, va ser adquirida per un preu de 3.500 lliures a don Eiximén Pérez de Calatayud i Matheu, fill del comte del Real, que era el successor en el vincle del seu oncle matern, don Pere Antoni Matheu.10 Les institucions religioses veïnes, amb les quals es vincularia la família, eren el convent del Peu de la Creu, la parròquia de Sant Joan del Mercat i l’escola Pia.
Gràcies a l’existència dels tres inventaris tenim tres instantànies bastant nítides de l’estructura i característiques del domicili. Arran de la mort d’Enric de Miranda (1668), es realitzava un primer inventari que va durar un total de quatre dies. Aquest registre de béns, a banda de l’interés que podia tenir l’hereu a executar-lo, es feia perquè del producte de la venda de la majoria dels béns mobles de la casa, s’havien de pagar alguns llegats i el que quedara anava destinat a ser invertit en censals o terres. El segon inventari es produïa pocs dies després de la mort de Josep Mercader i Miranda (1710) i s’efectuava perquè el difunt volia que la viuda, en cas de necessitat, poguera vendre o invertir les joies i els béns que es trobaven en la casa. L’últim inventari es protocollitzava per imperatiu legal en faltar el titular de la casa de Guardamar, don Josep Mercader i Carròs (1755), sense haver fet testament.
ESTRUCTURA I FUNCIONALITAT DE L’ESPAI PRIVAT
La casa que comprava Enric de Miranda l’any 1660 devia tenir unes dimensions respectables si fem cas de les estances –un total de 21–, de l’existència de quatre cotxes al pati i d’un hort, així com del nombrós servei domèstic que acollia. De fet, ja en l’inventari de l’any 1710 se la designava com «la casa gran». En l’habitatge, juntament amb Enric de Miranda i la dona, Maria Assuey, i a falta de descendents, devia viure el nebot, don Josep Mercader i Miranda, ja que de Miranda li demanava en el testament que s’encarregara del benestar de les tres criades que hi treballaven: «[...] faça a les dites tota la bona obra que puga, puix sap bé de la manera que a ell i a mi m’han servit».11 Encara que don Josep Mercader havia nascut a l’Alcora, on son pare exercia com a governador del comte d’Aranda, la família s’havia traslladat a València l’any 1652. El pare de don Josep moria l’any 1659 sense haver fet testament i és durant aquesta etapa que el nebot apareix sovint en la documentació com a procurador de l’oncle. Una altra dada per a reforçar el tracte familiar és que don Josep oficiava com a testimoni en l’atorgament del testament de la seua tia, Maria Assuey.
A l’hora d’analitzar l’estructura interna i l’evolució de la casa, es fa complicat ubicar algunes estances en la planta corresponent ja que l’escrivà no ens proporciona suficients indicacions. Tot i això, i pel que fa a les altures, podem endevinar un total de tres nivells: la planta baixa, l’entresol i la planta noble; al segle XVIII s’apuntava l’existència d’unes golfes i d’uns soterranis. Tot i això, l’abast lèxic del vocable «entresol» ens planteja bastants dificultats perquè sembla que no només indica el tipus d’altura que hui en dia coneixem. Sovint, a banda d’aquest significat, entresol és sinònim genèric d’habitació que no es troba en la planta noble i, per tant, es pot tractar de qualsevol estança també de la planta baixa. El nombre considerable d’entresols, un total de 7, tal vegada apunta que s’ubicaven en dos altures. En aquest sentit, l’inventari de l’any 1710 ens pot ajudar. Segons el document, la casa tenia un primer entresol en pujar l’escala que no presenta cap dubte pel que fa a l’altura. En tenim d’altres que trauen finestra al carrer i després uns entresols del pati (als quals s’accedia
