rel="nofollow" href="#ulink_d61bf73a-53c5-5826-96a3-0721cd3d532c">30 De fet, per a aquest autor l’estructura sociopolítica de les aljames andalusines –que recorda les comunitats rurals de la Cabília algeriana, les quals també reben el nom de ğama‘a– resulta essencial per a diferenciar una qarya islàmica d’una aldea en el sentit europeu del terme, formada per una comunitat veïnal. Tanmateix, com va destacar Pierre Guichard, però també i sobretot Miquel Barceló, les alqueries no eren només una manera d’estructurar el poblament o d’organitzar l’ús del territori rural, ja que els xeics de l’aljama devien ser els encarregats d’organitzar els processos de treball agropecuari, i per tant les alqueries esdevenien unitats de producció. En conseqüència, la qarya seria també la unitat bàsica de la fiscalitat andalusina, ja que els tributs serien pagats de forma comunitària per cada alqueria, i el sulṭān extrauria de les aljames la major part dels seus ingressos tributaris.31
Un altre aspecte important de les qurà seria la versatilitat, tant pel que fa a la mida com a la quantitat de nuclis d’habitatge que les conformaven. Així, si bé bona part de les alqueries estaven formades per només unes poques cases, més o menys agrupades en un nucli concentrat però sense arribar sempre a formar carrers, també hi havia moltes altres més grans que presentaven una trama quasi urbana i estaven fortificades.32 Això ens indicaria, tal com va dir Guichard, que el terme qarya tenia una consideració més jurídica que no física, ja que fins i tot alguns autors àrabs arribaren a esmentar diversos llocs indistintament com a qarya o ḥiṣn habitat, i fins i tot com una petita madīna.
A més a més, com hem vist, les alqueries podien estar formades per més d’un nucli d’habitatge, amb intersticis entre ells que estarien ocupats per terres de cultiu i pastures comunals; malgrat que, realment, conformaven tots plegats una sola comunitat rural o aljama. D’aquest tipus, Guichard aporta diversos casos a partir de documentació escrita, dels quals se’n poden esmentar dos per ser més evidents. Un exemple d’alqueria de muntanya seria la Vall d’Uixó, la qual, aparentment, semblaria un típic districte castral format per un castell (Ḥiṣn Šūn) i diverses alqueries establertes en el fons de la vall, quasi totes amb topònims tribals i partícules beni-. Però en un document del segle XIII alguns d’aquests nuclis d’habitatge apareixen esmentats com a ḥāra, que vol dir barri, i a més durant la conquesta cristiana tant els habitants de la Vall d’Uixó com els de la veïna serra d’Eslida actuaven amb una sola veu, agrupats en una única aljama.33 Un altre exemple, aquest en una plana litoral, seria el de l’alqueria de Carabona, en el hāwz de Borriana, que segons un document de 1219 també estava formada per diversos nuclis d’habitatge o barris, i limitava –segons el referit document–amb altres alqueries de l’horta de Borriana. L’explicació aportada per Guichard és que cadascun d’aquests barris o ḥawā’ir estarien ocupats, almenys inicialment, per un clan familiar o qawm (d’ací els topònims tribals i amb beni-), malgrat compartir tots plegats la condició jurídica d’alqueria. De fet, a Sevilla o a Granada també està molt ben documentada aquesta estructura de poblament en barris, tot i que també cal dir que no sembla ser la majoritària a excepció de Las Alpujarras.34
D’altra banda, als anys vuitanta, quan el model de poblament rural andalusí no estava encara ben definit, ni estaven clars tots els conceptes, era molt important poder diferenciar una qarya d’una ḍay‘a i d’un rāḥal, que són altres tipus d’elements o unitats de poblament –o potser d’explotació agropecuària– presents en el territori andalusí, els quals apareixen tant a les fonts àrabs com a les fonts llatines posteriors a la conquesta. Així, mentre que les alqueries serien assentaments rurals ocupats per comunitats camperoles lliures, i a més a més les unitats de poblament majoritàries, les ḍiyā‘ (pl. de ḍay‘a) serien possessions particulars donades per l’Estat que de vegades podien incloure nuclis d’habitatge de parcers o jornalers (šarīk/s). No està del tot clara la diferència entre una ḍay‘a i un rāḥal, però pareix que aquests darrers devien ser finques, de diverses mides de superfície, generalment de secà o de reg esporàdic, cedides per l’Estat als membres de l’aristocràcia militar i de govern al seu servei.35 Per això la immensa majoria –encara que no tots– estaven emplaçats en la rodalia de les mudūn i dels ḥuṣūn més importants. A més a més, per poder diferenciar els diversos elements esmentats i intentar crear una jerarquia del poblament andalusí, en aquell moment es va comparar la superfície de les alqueries i dels rafals, que fou determinada a partir de la terra repartida als colons cristians després de les conquestes de diversos territoris, arribant finalment a la conclusió que les alqueries sempre eren superiors en nombre i superfície als rafals.36
El «complex ḥiṣn-qarya» que proposaren inicialment Guichard i Bazzana per al Šarq al-Andalus va esdevenir també un «paradigma», que és al que es referia Glick en realitat, tot i que hi hauria prou amb definir-lo com un model explicatiu del poblament andalusí. El problema és que per a estudiar el poblament en altres regions andalusines s’ha partit d’aquest model, i això ha permès veure que no sempre es repeteix a tots els llocs; de fet, fins i tot caldria afegir algunes matisacions al model per al mateix Šarq. Pel que fa als castells-refugi, el principal problema de la proposta és que no presenta cronologia ni una evolució de la seua funcionalitat, ja que, com es demanava Barceló, tampoc no queda clar de qui defensava els castells la població andalusina, ni per què hauria de tenir un paper central en l’organització del poblament.37 Pel que fa als assentaments rurals, el model continua presentant el mateix problema que arrossega Guichard des del seu Al-Andalus de 1976, que és també el de la manca de cronologia. De fet, Guichard i Bazzana mai no van fer estudis específics de xarxes d’alqueries per a intentar datar-les i comprovar si s’havien construït totes a la vegada o al llarg del temps, o si la xarxa d’alqueries s’havia construït abans, després, o al mateix temps que els castells.
L’altre problema del model inicial de Guichard, a més a més, era que estava basat únicament en els resultats aconseguits al Šarq. Així, quan altres autors van començar a estudiar l’estructura del poblament andalusí en altres territoris peninsulars, partint de la proposta de Guichard, es va poder veure que calia modificar el model a nivell general. Per exemple, Patrice Cressier, a partir dels seus estudis sobre Las Alpujarras, va poder veure que el binomi ḥiṣn-qarya també funcionava en aquella zona, i que és igualment abundant, però ja va advertir que calia afegir-hi també els espais hidràulics al costat del castell i el nucli d’habitatge proposat per Guichard, identificant així els tres elements que formaven l’estructura dels assentaments.
Per un altre costat, però en aquesta línia, Helena Kirchner també va poder comprovar a Mallorca que els castells no són en absolut imprescindibles en l’estructura del poblament rural andalusí, ja que les xarxes d’alqueries mallorquines no en tenien, i allò que va condicionar l’elecció del lloc dels assentaments eren els aqüífers que alimenten els espais irrigats. Per tant, pareix que tant a Mallorca com a Las Alpujarras, i per tant també a València, no era el suposat districte «castral» l’element que enquadrava les alqueries, sinó la xarxa de complementarietats polítiques i socioeconòmiques que formaven.38 En definitiva, doncs, tot sembla indicar que els ḥuṣūn no condicionaren la selecció del lloc dels assentaments, sinó que ho van fer els espais de cultiu.
3.2 L’aportació
