autor, tant l’organització social com el funcionament econòmic d’ambdues tribus és força diferent.
Els Aït ‘Atta recorren contínuament amb els ramats el seu territori a la recerca de pastures, segons l’estació. Són molt nombrosos, per tant bastant poderosos a l’hora de fer la guerra, i acullen població no berber en el seu ampli territori, que està sota la seua protecció. Tenen unes lleis tribals pròpies, i una ciutat-mercat que actua com a capital, en la qual es reuneixen cada cert temps els caps principals de les cinc grans fraccions tribals en què estan dividits, per a elegir un cap suprem per rotació.140 La tribu, doncs, com a organització política i social, és essencial en la seua forma d’estar en el món, i d’ella depenen els seus drets de pastura, que són la base de la seua economia.
Els rifenys Aït Waryaghar, per contra, que són camperols sedentaris, no tenen un territori tribal propi i exclusiu, malgrat que estan assentats més o menys a prop els uns dels altres. Per a ells, pertànyer a una tribu és una qüestió ideològica que gira al voltant del concepte d’honor i de parentesc, i està en relació amb les seues aliances polítiques de tipus agnàtic, que generalment estan «adormides» en un segon pla excepte en certs moments molt ocasionals com ara una guerra, o l’aplicació d’una venjança, que és quan entren en funcionament més sovint.141 Però la tribu no pareix que afecte, en principi, les seues activitats socioeconòmiques, les quals generen també altres tipus d’aliances que són anomenades leff en llengua amazic i que poden portar a enfrontar aliats agnàtics.142 La tribu, doncs, entesa sempre com una organització política, no té una funció econòmica establerta entre aquests grups sedentaris, més enllà de l’enquadrament de la població en la seua ideologia de la descendència i la segmentació. L’economia depèn de les famílies extenses o llinatges, i de les aliances entre ells en cada assentament.
Amb aquests exemples antropològics no vull dir, en absolut, que a al-Andalus pesés això mateix. Només es tracta d’argumentar, amb casos reals i ben estudiats, que el sistema tribal pot perdre bona part o tota la seua funcionalitat política i, fins i tot, passar desapercebut en determinades societats, malgrat continuar existint d’una altra manera. L’Estat sempre tendeix a eliminar qualsevol poder alternatiu al seu, i una organització política tribal, amb assemblees i caps tribals, és un poder que fa ombra a l’Estat inevitablement. Per això, durant molt de temps els emirs omeies van pactar amb els caps tribals de la frontera per a nomenar-los els seus representants territorials i mantenir-los controlats, davant la impossibilitat d’eliminar-los. Fins que ‘Abd ar-Raḥmān III, just abans de proclamar-se califa, va aconseguir «pacificar» militarment els territoris de les tribus «rebels» i les va desfer; almenys per un temps. És a dir, s’hi va imposar per la força, les va sotmetre a un domini i un control estatal, i va eliminar finalment la seua autonomia política.143 Però eliminar la independència tribal i fer caure poders polítics alternatius al del sulṭān no implica necessàriament canviar l’orde econòmic i social.
El territori de l’actual Marroc ha estat històricament dividit, com és ben sabut, entre el bilād al-makhzān o país controlat per l’Estat (pels diversos estats que s’hi han anat succeint), i el bilād al-siba o país de la dissidència, en què les tribus han estat sempre quasi independents fins que al segle XX els alauites les van sotmetre amb l’ajuda de la metròpoli colonial francesa. Els antropòlegs interessats en la societat tribal berber, com els que hem vist en l’apartat anterior, sempre han centrat el seu interès en el bilād al-siba, perquè consideren que el tribalisme hi era més genuí, i han deixat bastant de banda les tribus del bilād al-makhzān. Però és evident que per a l’estudi d’al-Andalus hauria estat més interessant poder fer comparacions amb treballs antropològics realitzats sobre el bilād al-makhzān, que malauradament no són massa abundants.
Un dels pocs que hi ha –malgrat no ser un treball estrictament d’antropologia, sinó de sociologia– és l’estudi de Paul Pascon sobre el hāwz de Marràqueix.144 De fet, pocs llocs poden existir al Magrib que hagen estat més controlats per l’Estat que el territori més immediat al voltant de la capital dels almoràvits, que també ho fou després dels almohades. I, tanmateix, allí també hi ha tribus establertes.145 Aquestes, però, no funcionen com les del bilād al-siba, perquè malgrat tenir xeics elegits per la comunitat com a representats, en realitat són un contacte intermediari amb el makhzān, que és com es refereixen a l’Estat habitualment al Magrib.146 Pascon diu que les tribus ja no són grups polítics com abans, sinó agrupacions territorials de camperols sota un nom tribal que encara es considera prestigiós, gràcies a l’hegemonia ideològica del patriarcat.147 I, per tant, considera que ja no són vertaderes tribus, sinó «simples» formacions socials segmentàries.148
Es pot veure clarament, doncs, que aquest autor considera les tribus originàries com a organitzacions polítiques, i que una vegada perduda la seua independència sota el poder de l’Estat han deixat de ser tribus per a passar a ser una altra cosa, que no queda massa clara, però que encara és segmentaria. De fet, parlant dels Ūrīka (Yūrīken en llengua amazic), que són una tribu del hāwz, Pascon diu que a l’edat mitjana tenien estructures polítiques tribals –elegien anualment un xeic com a líder– i una economia ramadera, però que han evolucionat cap a una «tribu administrativa» i una economia agrària irrigada.149 És a dir, han perdut la seua estructura política superior a causa del control de l’Estat (tot i haver conservat el nom), i alhora s’han sedentaritzat.150 Amb tot, el seu sistema social segmentari i la seua forma de producció econòmica familiar (malgrat haver passat de la ramaderia a l’agricultura), resten iguals.
Una vegada més cal deixar clar que això no vol dir que a al-Andalus passés el mateix entre els segles X i XI, quan sembla que es produeix el canvi. Es tracta de posar exemples de situacions històriques paral·leles per a veure què va passar en altres llocs, i dilucidar si a al-Andalus es va poder donar una situació més o menys semblant a partir dels pocs indicis que tenim. En aquest sentit, la desaparició de les tribus com a estructures polítiques superiors en la societat andalusina –que, en principi, sembla bastant evident– no implica necessàriament la desaparició de l’organització social que denominem «tribal» (patriarcal, gentilícia, segmentària...), i menys encara com a sistema econòmic de producció basat en la família extensa. És en aquest sentit, doncs, que s’explica la idea de Miquel Barceló sobre el manteniment de la societat tribal fins a la desaparició d’al-Andalus, i no de cap altra manera. Perquè, més enllà del seu vessant polític en contextos sense Estat, el tribalisme és en realitat «una forma d’organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les altres comunitats», i això vol dir que és totalment compatible amb l’Estat perquè «l’únic demandador de renda/taxa tolerat és el sulṭān legítim».151
Miguel Jiménez Puertas ha mostrat que hi ha zones a la Mediterrània on la família extensa ha continuat existint durant segles després de la desaparició del sistema tribal.152 De fet, arriba a la mateixa conclusió en el cas andalusí pel manteniment d’institucions familiars igualitàries entre els moriscos granadins.153 És totalment factible, per tant, que es produís una desaparició de les tribus i les confederacions tribals –enteses sempre com a estructures polítiques superiors– mentre es mantenien les famílies extenses o llinatges en la base de la societat.154 Aquest autor, però, entén que la desaparició de la societat tribal a al-Andalus sí es va produir finalment, i que aquesta fou substituïda per la formació social tributària, quan realment no tenen res a veure l’una amb l’altra i, de fet, són perfectament compatibles si no s’entén el tribalisme únicament com una simple manera d’organitzar políticament la societat, que seria incompatible amb la presència de l’Estat.
De fet, com hem vist adés, fou el mateix Barceló, que defensava el manteniment de la societat tribal fins al segle XIII, qui va introduir en la historiografia sobre al-Andalus el concepte de
