de treball familiar.104
Segurament, al si de les aljames devia produir-se una lluita continua entre l’acció comunitària, típica de les societats tribals, i una certa tendència a la individualització i a l’estratificació social.105 Resulta obvi que en una aldea de quatre o cinc cases en una vall de muntanya, compartides per un o dos llinatges com a molt, poca estratificació s’hi pot pressuposar més enllà de la patriarcal i la generacional, que ja existeix per si mateixa dins de la família extensa. Però una cosa és el llinatge, i una altra distinta la comunitat local. Així, en les alqueries grans, per un costat hi hauria solidaritats gentilícies, que podien funcionar a l’hora de defensar els interessos propis d’una part de l’aljama contra l’altra, si aquesta estava formada per diversos clans o llinatges com era més habitual. Però per un altre costat hi hauria famílies en creixement demogràfic, i per tant econòmic, que anirien acumulant prestigi social i, en conseqüència, una major influència política. A més a més de llinatges que, per ser descendents del grup fundador, o potser per pertànyer a una tribu concreta, ja tenien d’entrada una situació de domini sobre els altres o, més ben dit, drets adquirits des d’antic que estaven per damunt dels nouvinguts. La qual cosa pot portar a la formació d’aristocràcies locals a llarg termini.106
No obstant això, es tractaria d’una estratificació molt limitada, ja que existeixen els mecanismes socials per a evitar-la i, a més a més, no hi ha cap indici que ens porte a pensar en l’existència de grans desigualtats socials ni econòmiques entre les famílies i llinatges d’aquestes comunitats rurals. De fet, en una societat tribal i camperola com és la de les comunitats rurals andalusines –i la de les magrebines que ens serveixen de paral·lel antropològic– el prestigi i la influència política no pareix que la proporcionen els béns materials (la quantitat de terra posseïda, el nombre de caps de bestiar, etc.); o, almenys, no la proporcionen únicament aquests elements, sinó també altres aspectes com ara el nombre de parents, la prioritat en els torns d’aigua de què es disposa des d’antic, la pertinença a una tribu determinada, guanyar una guerra o un conflicte, etc. Això no vol dir, per descomptat, que no podia haver-hi famílies més riques que altres, tant en quantitat de terra de cultiu com de bestiar, des del moment en què existeix una possessió individual i familiar dels mitjans de producció, si bé és una riquesa sempre relativa, perquè depèn de diversos factors. Per exemple, en el cas de la possessió de la terra, és prou evident que un llinatge amb moltes terres no és més ric necessàriament que un altre amb poques terres, si el primer llinatge té una descendència abundant i el segon no; o si el primer llinatge amb més terra es dedica fonamentalment a l’agricultura, mentre que el segon es decanta per prioritzar una estratègia ramadera.
En realitat, tenim molt poques dades que ens informen de forma suficientment aclaridora sobre la possessió de la terra en les comunitats rurals andalusines. De fet, no en sabem res de València ni de Mallorca, perquè l’única font adequada que es podria emprar, que són els llibres de repartiment, en el cas mallorquí només s’esmenten alqueries senceres i en el cas valencià no es proporciona mai l’extensió de les poques heretats de musulmans desposseïts que es van repartir entre els cristians beneficiaris del botí. En canvi, és ben conegut que per al Repartimiento de Múrcia es va emprar un zimām o registre fiscal andalusí com a base de les donacions castellanes, cosa que permet trobar algunes dades sobre la possessió de la terra abans de la conquesta –tot i que no de forma completa–, i a més en un context periurbà com el que ens interessa ací. De fet, les seues dades són importants per ser les úniques que tenim del Šarq al-Andalus en el segle XIII.
Guichard ja havia avançat en una primera aproximació que a l’horta de Múrcia existia una estructura de la «propietat» molt fragmentada, i que les parcel·les tenien una superfície molt reduïda.107 Posteriorment es va publicar un estudi més exhaustiu que està basat en les úniques sis alqueries de les que apareixen al Repartimiento que presenten dades suficients per a poder aplicar-hi un tractament estadístic. Així, es constata l’esquifidesa de les heretats, ja que les més grans són de poc més d’una hectàrea i, encara que hi ha un percentatge rellevant de «grans» posseïdors de terra, les seues parcel·les estan molt disperses per l’espai agrari irrigat.108 Segons l’autor de l’estudi, s’hi pot detectar una diferenciació econòmica clara entre els posseïdors de terres, que demostra el «caràcter no igualitari» d’aquesta societat. Una conclusió, d’altra banda, que ja es podia imaginar. De fet, si calculem l’índex de Gini a partir de les dades que ens proporciona l’estudi, aquest és de 0’53, una xifra que ens indica una desigualtat bastant alta, sense arribar a ser extrema.109
Podria pensar-se que les dades disponibles de Múrcia són molt escasses, i que a més resten aïllades, però coincideixen més o menys amb les que es poden extraure de la Granada nassarita del segle XV. Per exemple, de la localitat d’Almuñécar, tot i que ací pareix que hi ha una possessió de la terra una mica menys desigual, malgrat continuar sent-ho.110 De fet, el seu índex de Gini, de nou calculat amb les dades proporcionades per l’autora de l’estudi, és de només 0’35, una xifra prou més baixa.111 Les dades i conclusions són pràcticament idèntiques per a la localitat de Torrox, també en territori nassarita i en el mateix moment cronològic; i en aquest cas, a més a més, podem posar nom als posseïdors de terra forans a l’alqueria.112 Finalment, a la Vega de Granada també es pot constatar una gran parcel·lació de les heretats, tot i haver de fer-ho a partir de dades tardanes de 1570, i es veu la mateixa individualització de la possessió de la terra que ja hem vist en els altres territoris.113 Aquest darrer exemple, de fet, és el més interessant perquè es tracta d’un context periurbà, que seria equivalent al de l’Horta de Múrcia que hem vist i al de l’Horta de València que ens interessa ací.
En definitiva, l’única conclusió a la qual es pot arribar per ara amb totes aquestes dades, que tampoc no en són moltes, és que en les comunitats rurals andalusines hi havia una certa desigualtat econòmica pel que fa a la possessió de la terra, que pot portar a parlar d’una mínima estratificació social si ho observem en un plànol més general. Però també es cert que aquesta desigualtat era molt limitada, perquè els grans terratinents no existien (dins de l’espai irrigat de l’alqueria, ja que les grans propietats de l’aristocràcia estatal, posseïdors de rafals, són una altra cosa) i els pobres sembla que tampoc. De fet, la diferència entre els que més terra posseïen i els que menys en tenien no era excessivament gran. En qualsevol cas, com apuntava adés, posseir una major o menor quantitat de terra irrigada no implica res si no sabem quantes persones hi ha darrere del nom que apareix esmentat en les fonts com a posseïdor de la terra, sobretot si és un xeic del qual depèn una família extensa. A més a més, la terra no és l’única font de riquesa per a un llinatge i, de fet, les famílies camperoles acostumen a diversificar les seues activitats econòmiques per a evitar riscos amb el possible fracàs d’una d’elles com a conseqüència d’un imprevist, per exemple una sequera o el furt del ramat, per esmentar-ne només dues.114
La majoria dels autors que han tractat aquest tema en al-Andalus acaben concloent la desaparició de la societat tribal perquè parteixen de l’error de creure que la possessió de la terra sempre és comunal en les societats tribals, i no hi existeix la possessió individualitzada, i això no és així en absolut.115 En realitat, el més important per a conèixer com funcionava una alqueria per dins no és tant la divisió de la possessió de la terra, que ja sabíem que era individual, ni tampoc el nivell de desigualtat entre els individus i la seua estratificació econòmica, que ja veiem que existia però tampoc no era massa alta. Allò més important és saber com s’organitzaven els processos de treball, i quina implicació tenien les solidaritats gentilícies en aquesta organització. Així, quasi tots els autors que han treballat sobre la possessió de la terra en les comunitats rurals andalusines arriben a la conclusió que hi ha una clara tendència a la dissolució dels vincles gentilicis per la manca de coincidència entre els nasab/s dels diversos posseïdors esmentats. Ara bé, caldria prendre amb prudència aquesta afirmació
