rendien castells, tot i que en altres ocasions ho fes un qā‘id en nom de l’Estat.95 En qualsevol cas, pel que hem vist adés, resulta molt raonable comparar la seua organització politicosocial amb la de les aljames magrebines descrites pels antropòlegs, en les quals també hi ha un consell de xeics que són els representants de tots els llinatges o famílies extenses (jeràrquiques i patriarcals) de la comunitat rural. No està massa clar, però, si en el cas andalusí també es pot trobar la dualitat magrebina de què hem parlat, amb l’existència d’un consell de xeics per a temes de caràcter polític i una altra assemblea distinta formada per tots els homes de l’aljama per a tractar temes de coordinació del treball.
En qualsevol cas, bé en consells de xeics o bé en assemblees comunitàries, com ja va avançar en el seu dia Miquel Barceló seria en aquestes reunions on, sense massa dubte, es tractarien i decidirien els assumptes que afectaven el conjunt de la comunitat.96 Per exemple, canvis en els torns de reg, gestió de les zones de pastura comunals, acords amb les aljames veïnes, etc. En definitiva, assumptes i problemes de gestió agropecuària i de coordinació del treball, que devien ser les qüestions discutides més habitualment. Així, seria l’assemblea de l’aljama l’encarregada de decidir i organitzar l’escura i reparació de les infraestructures de reg a nivell local; i l’encarregada d’organitzar i de supervisar el compliment de la sukhra per part de tots els membres de la comunitat, que era l’obligació de contribuir, bé amb diners o més sovint amb treball, al manteniment dels castells-refugi i al seu aprovisionament constant de llenya i d’aigua. De fet, l’aljama devia ser també l’encarregada de repartir les càrregues del pagament de la farḍa entre totes les famílies de la comunitat, d’acord amb les seues possessions; això és, la imposició extraordinària i extraalcorànica que es pagava a l’Estat de forma comunitària.97
En aquest sentit, les fatāwā que s’han conservat de tot al-Andalus són ben explícites a l’hora de demostrar l’existència de comunitats rurals independents funcionant de forma autònoma i comunal. Guichard posa alguns exemples de fatāwā d’Ibn Rušd (Averrois) en què les comunitats accedeixen directament al savi jurista per a resoldre els seus problemes. Hi ha un cas d’un districte rural de Šarq al-Andalus format per diverses alqueries, els habitants del qual s’havien refugiat durant un temps en un castell durant una crisi, que discutien en tornar als seus lloc d’habitatge habituals on havien de situar la nova mesquita-aljama de l’oració dels divendres. Una altra fatwā cita una alqueria formada per diversos barris, habitats cadascun per grups gentilicis diferents, dos dels quals discutien per diversos béns fundiaris. Una altra molt interessant, que veurem més endavant amb detall, parla d’una discussió per l’aigua d’una font entre els habitants d’una alqueria, els quals eren tots cosins i gaudien d’un dia d’aigua cadascun, d’acord amb els usos dels seus pares i els seus avis. I, finalment, una fatwā d’un altre jurista ens mostra com una part de la comunitat d’una aljama es negava a pagar el sou d’un imām que també feia classes, perquè els seus fills no hi residien tot l’any.98 En definitiva, informacions que no només demostren l’autonomia en el funcionament intern comunitari de les aljames respecte a poders externs sinó que, a més a més, corroboren el model de poblament esmentat adés.
També la informació que tenim sobre el comportament de les aljames «autònomes» valencianes en els segles posteriors a la conquesta cristiana del segle XIII ens confirmen aquesta organització i gestió comunitària,99 que evidentment no existia en les comunitats de colons cristians coetànies, de tipus veïnal, ni els seus consells municipals funcionaven de la mateixa forma. Per exemple, sabem que les aljames de les muntanyes de la Marina venien conjuntament la collita de pansa i de fruita seca als mercaders de Dénia, des d’on seria redistribuïda per les rutes comercials marítimes, i és probable que abans de la conquesta ja es fes així. Igualment, les aljames musulmanes posteriors a la conquesta cristiana arrendaven habitualment, de forma conjunta, les rendes del seu propi senyoriu, que, tot i ser una estratègia per a pagar menys en un context feudal, ens mostra que tenien la capacitat de posar-se d’acord per a actuar de manera conjunta en un tema econòmic, cosa que en les comunitats cristianes no era tan habitual.100
D’altra banda, cal advertir de l’existència en algunes comunitats rurals –almenys en les més grans– d’altres càrrecs dirigents de primer ordre, al marge dels šuyūkh, amb funcions judicials i religioses. Són principalment el qāḍī, una espècie de jutge local, i el faqīh, un jurista encarregat d’assumptes legals i religiosos, tot i que possiblement també devia haver-hi altres càrrecs menors més desconeguts. En realitat, el seu origen es troba en l’administració de l’Estat, i són més propis de contextos urbans, però estan plenament integrats en les comunitats rurals més grans i, pel que sembla, quan l’Estat es debilitava o directament desapareixia momentàniament per circumstàncies polítiques (guerres, crisis, revoltes...), ells mantenien les seues funcions a nivell local. De fet, en aquests casos només ells eren capaços de portar endavant les activitats pròpies del makhzān en la comunitat, ja que eren els que tenien la capacitació tècnica i intel·lectual per a fer-ho. Probablement, és el que va passar després de la conquesta cristiana, i per això, tot i que en sabem molt poc per a l’època andalusina, és mitjançant la documentació baixmedieval que podem conèixer millor les funcions d’algunes aljames «autònomes» d’època feudal i, amb tota la prudència deguda, retrotraure-les almenys al darrer període andalusí.101
En definitiva, doncs, per a acabar amb la qüestió de l’organització política de les aljames andalusines i la coordinació dels processos de treball, es constata que, al marge de la gestió i el treball de cada llinatge sobre les terres i negocis propis –que existia, evidentment–, al mateix temps es pot apreciar, amb una major o menor facilitat, que en aquestes comunitats rurals andalusines hi havia una gestió comunitària i/o coordinada de certs treballs i d’altres qüestions polítiques o fiscals. La qual cosa no vol dir possessió i gestió comunal de la terra de cultiu, que no és en absolut necessària per al funcionament d’una societat tribal ni gentilícia. I això, independentment de la pertinença o no de tots els llinatges de la comunitat a una mateixa ascendència agnàtica, que com ja hem vist pot produir-se o no. De fet, aquesta darrera és l’opció més habitual, tot i que hi ha les dues possibilitats, perquè, en realitat, el que existeix és un comportament típicament tribal en una comunitat rural que no necessàriament té vincles agnàtics entre tots els seus membres. L’Estat, però, a banda de l’exigència del tribut, també té les seues funcions en mans dels qaḍā i dels fuqahā‘, tot i que aquestes no se solapen amb les comunitàries sinó que es complementen.
4.3 L’estratificació social i la suposada dissolució dels lligams gentilicis
L’organització comunitària de les aljames rurals que acabem de veure garantia, a través de diversos mecanismes, l’existència d’una igualtat política entre cadascuna de les famílies extenses o llinatges que formaven la comunitat, que es manifestava en el dret de totes elles (en realitat dels seus xeics) a participar en les assemblees de l’aljama i a prendre part en la presa de decisions que afectaven a tots. Però seria un greu error confondre la igualtat amb l’igualitarisme, i més encara confondre-la amb una espècie de democràcia comunitària com de vegades s’ha volgut fer. De fet, les desigualtats són una constant en les societats humanes, i les tribals no són diferents en això. Començant pel poder del cap de família, en una societat fortament patriarcal en què preval l’home sobre la dona, l’ancià sobre el jove, etc. Però, a més, pareix evident que tampoc a nivell polític podien ser tots els llinatges iguals.
En realitat, l’igualitarisme polític i social és una situació que mai no va existir al si de les aljames de cap zona, ni de cap període. Tampoc no ha estat mai defensat per cap autor en aquests termes, més enllà de la caricaturització que de vegades s’ha volgut fer del model social andalusí defensat per Guichard i, més especialment, per Barceló i altres autors que segueixen els seus postulats.102 De fet, tot sembla indicar, sense massa dubte per
