de la poesia. El text, però, no es veu transformat, sinó, més aviat, amplificat d’una manera que, si bé ho mirem, retorna la poesia pràcticament als seus orígens, als temps de la importància de la veu i la representació recitativa. Aquest fet de poder escoltar el poema en qualsevol moment i situació, és a dir, de manera asincrònica, és rellevant però no és nou en absolut. Només cal recordar com l’aparició dels enregistraments va transformar la recepció de la poesia sonora9.
La relació entre la poesia i l’electrònica neix des del moment que els aparells electrònics estan a l’abast del públic, és a dir, cap a 1950. Tot i que als anys 40 ja es feien gravacions en magnetòfon tant a estudis de ràdio com a discogràfiques, no serà fins que aquests aparells es popularitzen que la poesia els comença a utilitzar. [...] De fet, sense tecnologia no es pot parlar pròpiament de poesia sonora; la tecnologia està gravada en el seu codi genètic. El magnetòfon i la possibilitat real de multiplicar la veu del propi poeta, sobreposar pistes (en estudi i en directe) i de manipular la cinta, (tallant i enganxant, manipulant la velocitat, afegint-hi efectes) creen un nou gènere que se separa molt del primitivisme de la poesia fonètica i que definitivament dóna una estocada mortal al que Henri Chopin anomenava la civilització del paper. La poesia sonora, com el text-sound suec, desplaçava l’escriptura a l’estudi de gravació i a l’execució en directe i eliminava el llibre com a suport de transmissió10.
A més a més, el contacte directe amb els autors situa l’experiència de lectura en l’ara i l’ací, recuperant els lectors la sensació de text compartit que sovint es té amb l’assistència a recitals o a lectures públiques poètiques. Fet i fet, és com tornar a fer pública una experiència de lectura poètica que havia esdevingut íntima i individual, potser pels canvis socials ocorreguts en una determinada època i no per les característiques del text poètic en si. Com expliquen Eduard Escoffet i Lis Costa:
La poesia pública, per dir-ho amb un terme que no distingeix entre tradició i avantguarda, beu de les novetats tecnològiques per tornar als orígens, i els mateixos avenços tecnològics li obren actualment les portes a una major vigència pel fet de ser una pràctica creativa efímera, una forma artística que es desenvolupa en viu.
La poesia pública no busca la decoració d’un text, sinó que l’amplifica i reubica els plans de l’escriptura i la lectura i, en certa mesura, multiplica els nivells de lectura. És a dir, desplaça l’escriptura a l’acte públic (damunt de l’escenari) i desplaça la lectura a la presència efímera (limitada a un espai i a un moment concrets, sense possibilitat de tornar al text, fora de la pròpia memòria del lector). El so, el gest i tots els elements extratextuals han de ser interpretats (executats per una banda i llegits per una altra) i el poema n’és la suma i la confluència. La informació circula fragmentada per més d’un canal; el poema és el conjunt. No es tracta, doncs, de redundar en el discurs, sinó de fer-lo més complex11.
Aquesta manera enriquida de llegir poesia la podríem considerar, per tant, fins i tot més “tradicional” que la poesia en paper, si tenim en compte que els poemes sovint han estat textos compartits més que textos de lectura individualitzada.
No són només els textos poètics de poetes actuals aquells que es veuen beneficiats de la seua implementació en l’entorn digital. Autors clàssics com, per exemple, William Shakespeare, T.S. Eliot o Octavio Paz, també tenen cabuda en els dispositius mòbils: els Sonnets, The Waste Land i Blanco són les obres d’aquests autors que ara mateix podem llegir a l’iPad de manera enriquida, però cada vegada són més les iniciatives lectores per a dispositius mòbils digitals. The Waste Land i The Sonnets, ambdós dissenyats per Touch Press12, contenen les lectures anotades de les obres, enregistraments en àudio i vídeo, manuscrits originals dels poemes en el cas d’Eliot i la primera edició digitalitzada dels sonets de Shakespeare, a més de lliçons a càrrec d’experts en els dos autors. A Blanco, en canvi, el suport digital, a més de fer possible que els lectors puguem observar el manuscrit original, fotografies, documents, àudios i vídeos fa realitat la concepció primigènia de Paz en escriure el poema, ja que permet totes les lectures que ell havia imaginat.
Per tots aquests avantatges del suport digital per al lector de poesia, la literatura infantil i juvenil té en els dispositius mòbils l’aliat perfecte per a connectar amb els petits o joves lectors. La poesia infantil no es queda enrere en apps per a dispositius mòbils i, a més dels llibres de rimes semblants als àlbums il·lustrats però interactius com The cat in the hat13 (un clàssic anglòfon de les rimes infantils), podem trobar seleccions com If14, amb una magnífica tria per a nens de 270 poemes clàssics recitats per personalitats conegudes del món del cinema i organitzats per temes i edats. La manipulació obligada en la lectura que demanen els darrers dispositius mòbils tàctils fa d’aquestes obres infantils una porta d’entrada més complexa i enriquida al món lector ja que es manté el fet de tocar que trobem en els llibres infantils en paper, tan rellevant en els primers anys d’aprenentatge, i s’amplia amb la possibilitat d’escoltar sons i paraules, observar moviments o ratllar i acolorir sense final.
L’enriquiment que pot experimentar la literatura en l’entorn digital (literatura digitalitzada) fa evident quins són els aspectes essencials en la nova dimensió que adquireix la literatura en el mitjà electrònic com, per exemple, la mixtura de diferents tipus de llenguatges (oral, escrit, audiovisual, cinètic...) o la mirada, per això, ara més polièdrica i complexa sobre la traducció d’obres i la seua posterior difusió. I tot això, tenint molt en compte la figura del lector, perquè en l’espai digital la comunitat de lectors pren un protagonisme absolutament renovat. Tanmateix, la poesia digitalitzada enriquida no és el mateix que la poesia digital, com veurem tot seguit.
LITERATURA DIGITAL: LA POESIA DIGITAL O ELECTRÒNICA
S’anomena literatura digital a la creació literària feta amb mitjans electrònics i/o nascuda en l’entorn digital que aprofita les eines pròpies d’aquest entorn (codi, xarxa, temps, espai, imatge, so, moviment, enllaços...) per existir. És a dir, les eines digitals i electròniques són usades pels escriptors per aconseguir unes finalitats estètiques determinades en la creació literària i en cap cas es poden traslladar aquestes a un suport en paper. Es tracta, així doncs, d’obres literàries que no es poden desvincular de l’entorn digital o electrònic en el qual han nascut, amb el qual s’han creat, per poder ser llegides en la seua globalitat i complexitat. Les obres literàries digitals posen en relleu alguns aspectes metaliteraris i, fins i tot, paraliteraris, que ens comprometen a reformular i a repensar aspectes fonamentals dels estudis literaris com, per exemple, la qüestió de l’autoria, la influència del context, el paper, efecte i significat de les figures retòriques, del temps i de l’espai en l’obra poètica i altres aspectes més històrics com els gèneres, la lectura, l’escriptura-creació i la traducció.
A la literatura digital, els diferents crítics i estudiosos s’han aproximat des de punts de vista i tradicions diferents i han remarcat diversos i rellevants aspectes del nou mitjà i de les noves textualitats al si de l’entorn digital. En aquest breu estudi introductori a la poesia digital apuntarem només alguns aspectes fonamentals de les teories relacionades amb el text literari digital.
La literatura com a producte cultural que se serveix de les eines i de l’entorn digital per a existir, és a dir, la literatura electrònica15 o literatura digital, ja fa algunes dècades que s’estudia per tal i com en disposem de multitud de creacions i
