rel="nofollow" href="#ulink_4a7ef330-6589-522c-b16b-2281a787f5a0">16, professor de Llengua anglesa i Història de l’art a la Brown University, es considera un dels pioners en teoria i crítica de l’hipertext i un dels primers introductors de l’hipertext per a l’ensenyament superior amb el seu projecte The Victorian Web. Hypertext: The Convergence of Contemporary Literary Theory and Technology17 (Landow: 1992) suposa també una fita en l’estudi acadèmic de l’escriptura dels textos en l’entorn digital, tot fent ús de les potencialitats d’aquest entorn. Tant aquesta obra com els posteriors estudis de Landow situen la teoria hipertextual en connexió amb el corrent de la crítica postestructuralista, tot relacionant-la amb autors com Derrida o Barthes però, alhora, amb una àmplia perspectiva que inclou des de Wittgenstein a Genette, les teories de la recepció lectora o la reflexió teòrica sobre les figures retòriques en el marc digital. Tota la seua producció crítica sobre literatura digital la podem trobar revisada i ampliada al molt recomanable Hypertext 3.0: Critical Theory and New Media in an Era of Globalization publicat l’any 2006 per la John’s Hopkins University Press. Landow, a més, és l’autor de diverses obres hipertextuals per a l’ensenyament de la literatura com ara The Dickens Web, The In Memoriam Web i Writing At The Edge18. Amb tot, és el projecte The Victorian Web el material hipertextual més antic (any 1987) en el qual Landow va participar com a principal motivador i investigador. El projecte ha estat traduït al francés i al castellà. Altres estudiosos de la literatura en el nou mitjà digital que han aprofundit en les característiques d’aquesta mena de textos són Espen Aarseth19 (1997) i N. Katherine Hayles20 (2008), els quals encunyen els termes “ergodicitat” i “tecnotext” respectivament per a caracteritzar i definir el text literari digital.
El terme “ergodicitat” (“nontrivial effort is required to allow the reader to traverse the text. If ergodic literature is to make a sense as a concept, there must also be nonergodic literature, where the effort to traverse the text is trivial, with no extranoematic responsibilities placed on the reader except (for example) eye movement and the periodic or arbitrary turning of pages21”) fa referència a una característica que podem trobar a qualsevol tipus de textos, siguen digitals o no i, en canvi, la definició de Hayles de “tecnotext” implica plenament les potencialitats del mitjà digital, perquè demana una mirada específica per a aquest tipus de literatura totalment amerada de les possibilitats del mitjà on es desenvolupa: el mitjà electrònic. En la literatura digital la forma i el contingut s’influeixen mutuament. Giovanna Di Rosario a Electronic poetry: understanding poetry in the digital environment22 compara ambdós enfocaments sobre el text literari digital i arriba a la conclusió que:
It can be argued that Aarseth’s typology of media position offers us a richer map than Hayles’s thematic schema of materiality, but for the purpose of this study the specificity of the medium appears to be one of the main points in order to understand how and if poetry is being modified by the “new” medium. Moreover, while Aarseth’s typology provides also blank gaps that have to be filled in –a potential text that does not exist yet– the typology I will propose in this thesis takes into consideration only the existing different forms of electronic poetry. In order to do that I will consider the specificity of the digital medium and see if and how those characteristics mark the electronic poems.23
Di Rosario té en compte, també, el punt de vista de teòrics com Philippe Bootz (“Digital Poetry: From Cybertext to Programmed Forms”: 2006) o Noah Wardip-Fruin (“Understanding Digital Literature”: 2005) els quals consideren que no es pot fer una anàlisi completa de la literatura digital sense tenir en compte el llenguatge de programació, és a dir, allò que hi ha darrere del text literari digital o, dit en altres paraules, quin és l’algoritme i com es comporta el codi que el sosté. El fet de tenir en compte el codi en les obres digitals és una reflexió crítica que està estretament relacionada amb la poesia generativa o creada per l’ordinador, amb una llarga tradició lligada a alguns aspectes dels moviments literaris i artístics de les avantguardes, com el Dadaisme o algunes pràctiques d’escriptura dels surrealistes. Tanmateix, Di Rosario considera que l’objectiu de l’anàlisi de textos no ha de ser altre que el de fer més llegidors els textos analitzats i, per a això, no és absolutament necessari entrar en l’anàlisi del procés de creació del poema des del punt de vista del codi.
Giovanna Di Rosario elabora una categorització del poema digital atenent al mitjà i, alhora, a la seua caracterització pel que fa a la forma i al contingut. Analitza 35 poemes digitals des d’aquesta perspectiva i, a més, hi inclou aspectes descriptius referents als autors dels poemes. La magnífica anàlisi de Di Rosario, però, mai perd de vista la poeticitat dels textos que presenta i ens els fa arribar amb un evident tarannà didàctic en el qual la llegibilitat dels poemes electrònics ocupa un lloc central, fonamental. Electronic poetry: understanding poetry in the digital environment24 és, sens dubte, un text de referència per a l’estudi de la poesia digital.
Com es pot veure, l’acostament al fenomen literari en l’entorn digital és complex i divers. Amb un evident afany didàctic Laura Borràs, (Textualidades electrónicas, Borràs: 2005)25, elabora un molt pràctic alhora que rigorosíssim compendi crític de l’aparat conceptual relacionat amb les textualitats electròniques, des de les definicions del terme hipertext, concepte que es considera la clau de volta de la teoria literària relacionada amb la literatura i l’entorn digital, fins a la categorització dels gèneres literaris digitals. Des de la definició d’hipertext com a “escritura no secuencial” (encunyada per Nelson l’any 1965) Borràs enumera vinti-cinc definicions o caracteritzacions diferents d’aquest terme, fet que testimonia la complexitat intrínseca de l’esmentat fenomen. Aquesta complexitat fa que no puguem referir-nos al terme hipertext de manera unívoca, sinó que és un concepte que abasta quatre dimensions d’una realitat amb punts de contacte:
Así, el hipertexto es, al mismo tiempo:
• Un modelo teórico: una propuesta de organizar la información para que se pueda leer siguiendo relaciones asociativas y no sólo secuenciales.
• Una abstracción: define de una manera ideal en la cual toda la cultura escrita producida por la humanidad podría estar al alcance de los usuarios en un universo telemático, el ciberespacio.
• Un tipo de programas informáticos que sirven para crear documentos digitales susceptibles de ser leídos por la vía de las relaciones asociativas.
• Los documentos digitales resultantes26.
Si el terme hipertext que, a priori, és el més usat i conegut en relacionar entorn digital i literatura presenta aquesta varietat de definicions i conceptes, no resulta menys complexa la caracterització i la designació general de les textualitats generades al si de l’entorn digital. Laura Borràs exposa, en un utilíssim estat de la qüestió totalment vàlid a dia de hui27, els diferents noms emprats al llarg d’aquests anys per a la literatura creada per a un entorn electrònic o digital. N’hi cita onze, de termes, diferents tots, fonamentats, justificats i usats en diverses publicacions especialitzades, més o menys controvertits, encertats o exitosos, segons el cas: literatura/textualitat digital, literatura/textualitat electrónica, literatura
