tiene en consideración y explota la funcionalidad de todo tipo de textos, lo cual significa que la cibertextualidad no debe ser aplicada sólo a los textos digitales, sino a todas las posibilidades textuales28”), literatura hipertextual, hiperliteratura, literatura ergòdica, literatrònica, multicourse literature, blended genre i web texts. Per a les variades manifestacions concretes i diferenciades de la literatura digital (allò que tradicionalment anomenaríem els gèneres literaris) els termes ficció hipertextual, ficció interactiva, ciberdrama i hiperdrama semblen respectar la classificació tradicional dels gèneres narratiu i dramàtic, respectivament. Tanmateix, pel que fa a la poesia, la quantitat de noms es multiplica i, tot fent referència als termes recollits per Jorge Luiz Antonio, Alain Vuillemin i Espen Aarseth, Borràs hi recull quaranta-vuit noms diferents:
Jorge Luiz Antonio presentó un exhaustivo resumen en Slope: Cin(E)Poetry, Click poetry, Computer poem, Cyberpoetry, Cybervisual, Diagram-poem, Digital Clip-poem, Digital poetry, Electric word, Electronic poetry or e-poetry, Holopoetry, Hypermedia poetry, Hypertextual poetry, Infopoetry, Internet poetry, Interpoetry or hypermedia interactive poetry, Intersign poetry, Network hypermedia, New media poetry, New visual poetry, Palm poetry, Permutational poem, Pixel poetry or pixel poetics, Poem-on-computer, Poetechnic or digital poetics, Text-generating software, 3D transpoetic, Vieopoetry, Videotext, Virtual poetry or vpoem cuya última versión es consultable en la sala de lectura de Hermeneia. También Alain Vuillemin ha recogido términos para referirse a esta realidad como: poesía latente, virtual, inmaterial, digital, interactiva, informática, electrónica, mediática, pan-mediática, hipermediática, multimedia, hipermedia, o la web-arte, la web-poesía, la web-creación, la e-poesía, la clic-poesía, o la ciberpoesía. Y Espen Aarseth por su parte utiliza el concepto “poegram”29.
Per què aquesta gran variació en els noms que designen els textos poètics en l’entorn digital? Què tindrà la poesia que la fa tan diversa en la seua denominació al mitjà digital?
PANTALLES MÒBILS I LITERATURA DIGITAL
Ara per ara, la literatura digital es considera encara un fenomen desconegut, només consumit per la comunitat acadèmica o els artistes relacionats d’alguna manera amb les humanitats digitals. Però amb l’aparició de multitud de dispositius mòbils, sembla que la literatura digital està trobant dreceres per acostar-se cada vegada més a allò lúdic i col·laboratiu, més connectat a un públic general. La capacitat de transportar les obres amunt i avall en els nostres telèfons i tauletes tàctils, tal i com passa amb els llibres de paper, allibera la literatura digital de suports més estàtics que requereixen d’espais específics, com ara la computadora. I és que és aquesta percepció de transportabilitat i manipulació que té el llibre a la qual estem més avesats com a lectors i, per més que la lectura a la computadora siga interactiva, la disposició lectora depén d’una connexió fixa i inamovible que fa que la percebem més estàtica.
Això a banda, els dispositius mòbils amb connexió a Internet ja formen part de l’imaginari d’oci i de cultura d’una bona part de la població i són especialment rellevants per a la gent jove, els quals se socialitzen i conformen la seua pròpia identitat amb l’ajut d’aquests dispositius. Les creacions de literatura digital tenen en compte el nou panorama de dispositius portàtils des dels darrers cinc anys. Trobem, en aquesta mena de suports, obres de ficció interactiva o hipermèdia col·laboratiu molt ressenyables, més abundants i més properes, posem per cas, al món del videojoc, però també algunes obres de poesia digital.
Dreaming Methods30, la factoria creativa que Andy Campbell va començar l’any 1999, ha emprés fa poc el camí de la creació d’obres de literatura digital per a dispositius mòbils. Aquest escriptor, en col·laboració amb d’altres i alguns artistes digitals, ja ha dissenyat una sèrie de relats interactius multimèdia que podem llegir al nostre dispositiu mòbil, telèfon o tauleta tàctil. L’obra col·laborativa amb més difusió d’aquesta proposta creativa és Inanimate Alice31, ja que és una narració enfocada al públic juvenil que disposa ja de la traducció de l’original anglés a diverses llengües i que va acompanyada d’una proposta didàctica ben interessant completament pensada per a les noves generacions d’aprenents. Un altre projecte de ficció interactiva que cal tenir en compte és The silent history32 que ens narra la història d’una generació de criatures nascudes amb la misteriosa particularitat que no parlen, la generació dels “silents”. Aquesta història se’ns conta, mitjançant una trama amb capítols geolocalitzats en mapes reals, que es va enriquint i va augmentant setmanalment amb noves expansions narratives elaborades pels lectors a mesura que transcorre la ficció: es tracta, per tant, d’una ficció interactiva col·laborativa. Però una de les primeres obres de narrativa hipermèdia que vam poder llegir en tauleta tàctil és Strange Rain33 (2010), d’Erik Loyer34, un escriptor digital que fa temps que explora la imatge, el so i el moviment en ficcions interactives tàctils. Especialment destacable és aquesta novel·la breu per a iPad, una narració fragmentada, un monòleg interior expressat en bocins de pensament i en la pluja que cau sobre el cap del protagonista i sobre els nostres caps, si ho volem, en llegir-la.
A cavall entre la poesia i la narrativa electròniques per a dispositius mòbils trobem l’obra d’Aya Karpinska35 Shadows never sleep36. Encara que l’autora la considera una obra de “zoom narrative” és l’efecte de l’obra fragmentada i el dispositiu mòbil en què la llegim, acompanyada de les imatges de les ombres, el que la converteix en una mena d’híbrid genèric. Karpinska interconnecta les rondalles i els contes tradicionals (estructures formals repetitives que varien) i, per tant, la literatura infantil (amb tot el que implica aquesta pel que fa al joc: rimes, repeticions, al·literacions fonètiques i gràfiques...) amb el mitjà digital portàtil i tàctil, resultat-ne així aquesta interessant obra literària, una mica inquietant i propera al misteri. Karpinska, en altres obres, “desconstrueix l’espai de l’escriptura37” i també ho fa en aquesta, cosa que provoca en el lector un evident efecte de percepció poètica.
En el cas de la poesia electrònica i els dispositius mòbils, cal destacar el fort lligam que s’evidencia entre les obres més rellevants a l’abast i el corrent poètic relacionat amb la poesia visual i sonora perviscut des de les avantguardes. Així P.o.E.M.M. (Poetry for Excitable Mobile Media38) un projecte de Jason Edward Lewis i Bruno Nadeau conjumina la creació poètica amb la recerca sobre la literatura digital i la seua relació amb l’art, ja que les obres poètiques que el componen es mostren en els dispositius tàctils però també en instal·lacions artístiques. Les obres són, en certa manera, col·laboratives, ja que diversos escriptors digitals hi han contribuït, però volen ser, sobretot, un exercici de lectura capaç d’obrir un procés de reflexió (i de manipulació, d’observació, de debat...) en els lectors.
Un dels autors de poesia digital que fa més temps que es dedica a la creació d’obres per a dispositius mòbils és l’austríac Jörg Piringer, amb una rellevant i bastant difosa obra i amb una voluntat didàctica i divulgativa evidents. Jörg Piringer39 es dedica a la poesia visual i sonora, és membre de l’Institut per a la Investigació Transacústica (Institute for Transacoustic Research
