and Electronic Writing70 de Stuart Moulthrop.
És important destacar el valor que té que institucions com la MLA (Modern Language Association71) hagen dedicat exposicions a la literatura digital. En la convenció del 2013, s’ha pogut veure l’exposició “Avenues of Access: An Exhibit & Online Archive of New ‘Born Digital’ Literature72” on s’ha mostrat una panoràmica de la literatura digital amb obres des dels inicis fins als darrers treballs per a dispositius mòbils intel·ligents. És molt significatiu que en aquesta exhibició i arxiu virtual s’hagen organitzat les obres segons els suports en què es poden llegir, a més de classificar-les pels gèneres i pels temes que tracten. Així, l'exposició distingeix entre obres per a ser llegides mitjançant l’ordinador, obres que requereixen performance a més del suport digital i obres per a ser llegides a través de dispositius mòbils i amb geolocalització (desktop, performance & Mobilegeolocative). Dene Grigar, Kathi Inman Berens i Lori Emerson justifiquen aquesta classificació i també la tria que en fan com antologadores i curadores tot adduint la voluntat i la necessitat de connectar amb un públic lector molt jove que ja està plenament immers en aquestes textualitats.
Aquest darrer exemple dóna compte de com està de viva la literatura digital. La comunitat de creadors i estudiosos d’aquestes noves textualitats veuen en les seues potencialitats moltes possibilitats per acostar la literatura a la societat. La voluntat didàctica i divulgativa és una característica específica i molt particular d’aquells organismes, grups de recerca i editorials dedicades a la literatura digital, d’una banda, perquè l’objecte d’estudi i les plataformes de divulgació se situen a la xarxa i en obert i, d’altra banda, perquè sent encara un camp d’estudi emergent, la comunitat acadèmica amb què la literatura digital es vincula està formada principalment per molts investigadors i investigadores joves engrescats a compartir i donar a conéixer tot allò relacionat amb aquest camp.
LA LECTURA ATENTA DE LA POESIA DIGITAL: LA MEUA EXPERIÈNCIA LECTORA
En el context de la literatura digital que hem volgut dibuixar, ens movem en un terreny marginal, fronterer, que flueix entre la imatge, la paraula, el so i el moviment. Però com va dir Josep Pla: “la frontera no és un límit: és una gran finestra oberta73”.
La poesia s’adapta a l’actualitat més recent: en l’època de la web 2.0 i de les xarxes socials la poesia és un gènere ben viu i compartit. El text poètic com a fenomen cultural forma part d’un acte de comunicació que podem anar resseguint al llarg de la història de la literatura i en el qual alguns components, com l’emissor, el receptor i el canal, han anat variant al llarg del temps. El poema, com a protagonista d’un acte comunicatiu que s’estableix entre un emissor (el poeta o els poetes), un receptor (el lector o el públic) i un canal que el vehicula, s’hi ha anat acoblant a les diferents èpoques que ha travessat i els canals mitjançant els quals s’ha transmés han estat variats: oral, escrit-musicat, escrit, visual, etc. Singularment, però, allò que equivaldria en altres exemples textuals al soroll (si seguim amb l’analogia de l’acte comunicatiu), pel que fa a la lectura especial que demana el text poètic, podria, fins i tot, formar part del missatge de la poesia moderna: la sintaxi trencada, la disposició del text i els espais, els canvis de ritme... Joan Margarit, a Noves cartes a un jove poeta, ho expressa així, tot comparant la poesia amb la música:
La comparació de la poesia amb la música revela molts punts de contacte entre totes dues ―i això facilita encara més la utilització del símil musical per entendre millor el que és la poesia―. Per exemple, en el poema importa la dissonància, allò que espera ser resolt més endavant. És com una al·lusió que es deixa que interpreti el lector. Un poema és una sèrie d’efectes dinàmics que convergeixen cap a un lloc de repòs, perquè en un poema també hi ha centres cap als quals han de convergir els significats. La melodia serien les parts del poema que indueixen el lector a percebre una certa intensitat, i és el més difícil d’ensenyar a compondre si no es té un do innat per ser compositor o poeta.
La persona que llegeix un poema l’interpreta amb un instrument tan afinat que ningú no el pot manejar millor que ella mateixa i, per servir-se’n, no li cal més preparació que la pròpia necessitat i decisió de fer-ho. És un instrument que qualsevol vida ha obligat a dominar a qui l’ha viscuda. No es pot dir de ningú, ni en condicions de misèria cultural extrema, que en una determinada circumstància no seria capaç de treure partit d’un bon poema. Les històries de temps difícils: guerres, revolucions ―penso en els gulags russos― en donen abundant testimoni74.
Sense cap mena de dubte, la lectura especial del text poètic, l’audició i la performance lligades a la poesia, la disposició del text, la forma com a part significativa del text són característiques que fan que el poema es trobe especialment còmode en l’entorn digital. I això suposa, en certa manera, admetre que el suport en què el trobem es, en part, aliè al poema, i consegüentment, a l’obra literària en aspectes essencials la qual cosa obri una reflexió molt adient sobre la relació entre la literatura i el suport en el qual aquesta es vehicula. I si el suport és digital, el poema ens arriba amb la possibilitat d’incorporar-hi moviment, imatge i so i, per tant, demana una lectura, si més no, més complexa.
Aquestes “noves” possibilitats de lectura i d’escriptura obrin perspectives apassionants sobre la literatura en general i sobre la poesia en particular i, per això mateix, les valoracions que es generen al voltant del contacte entre poesia i digitalitat són, també, apassionades.
Carles Riba, el gran poeta en llengua catalana, amb humilitat extrema i lucidesa preclara se situava en una disposició especial enfront de les obres que algunes editorials li encomanaven de comentar. Al prefaci del recull d’assajos Per comprendre (1927-1935)75, el poeta es posicionava com a crític literari d’aquesta manera: “Ara, qui pensi que dir què és una obra, més que no pas què val, és la finalitat de la crítica, i potser l'única cosa no del tot relativa que es pugui aspirar a fer en crítica, podrà qualificar de crítics aquests assaigs”.
Riba, aleshores, s’enfrontava a la lectura de poetes catalans i amb aquests breus assajos feia un intent per intentar descobrir (“en aquest meu, ho diré coratjosament, el que hi ha de segur és l’esforç que he esmerçat per comprendre”) què tenien aquests poetes de valuós en ells que fóra aprofitable per a la cultura catalana: “Comprendre l’ànima del meu país en tota la desconcertant violència de la seva Renaixença”. De retruc, el lector es comprenia a si mateix com a autor: “provant així de comprendre’m una mica a mi mateix, assajant en l’apregonament de l’obra d’altri, en el xoc o en l’acord amb l‘obra d’altri”. Riba posa en valor com a crític, sense cap mena de dubte, la curiositat i l’esforç del lector i l’empatia i enriquiment que la lectura ens proporciona sempre ultrapassant el judici de l’obra en si.
Aquest estudi és una aproximació apassionada, que vol ser molt mesurada, a la poesia electrònica, un esforç rigorós per comprendre la poesia digital des de la lectura atenta de l’obra. Com a lectora, m’acoste a dues autores americanes representatives d’un ampli espectre de pràctiques relacionades amb la creació, la reflexió i la docència de la literatura digital.
Deena Larsen i Stephanie Strickland són escriptores que han desenvolupat la seua obra servint-se d’eines electròniques total o parcialment, alhora que, atés el seu tarannà pedagògic, han desenvolupat tot un corpus d’escrits d’assaig i de reflexió metapoètica d’un gran valor. Tant Deena Larsen com Stephanie Strickland, a més, tenen en comú que,
