Els llegats. Lluís Calvo Guardiola

      L’HERÈNCIA ESMICOLADA I LA PÈRDUA DEL PASSAT

      ¿Què n’hem fet del passat? La pregunta pot semblar, d’entrada, un exercici retòric. O bé l’expressió d’un nou greuge sobre la impossibilitat de mantenir la memòria, de pouar-ne el fons, de refrescar-ne i vivificar-ne les experiències i els continguts. El passat ens arriba amb el somriure dels vencedors i amb la ràbia dels qui han caigut en el combat. I l’equilibri sempre és desigual. Prou sabem que tot allò que ens és transferit, ja siguin discursos, formacions, estructures o records, duu l’encuny d’una normativitat que massa sovint tendim a acceptar com a natural. Els poders saben jugar la partida i amaguen la jugada sota el pes de la tradició, la qual lluny de ser un fenomen inevitable respon a un joc de contrapesos i dictats. Em poso, ja d’entrada, en mode benjaminià: tot el passat emmascara un crim. I aquest crim es troba farcit d’històries particulars i de postulats que neixen en una societat o en unes persones determinades. Cap fet no és idèntic a un altre. Les semblances es percacen, corren i trontollen sovint, però mai no poden justificar l’amalgama. Hauríem d’estar amatents a la idea de transmissió, per tant. Destriar què ens arriba del territori d’antany i què resta ocult és furgar en la nafra dels falsos consensos, però també en l’ús de la barbàrie i la injustícia. Mecanismes funestos. Engranatges corromputs. Un artefacte que obté la seva legitimitat des del seu funcionament sense aturador. Quan la màquina anul·la els discursos aliens, imposa el seu fragor i desactiva la diferència.

      Parlar de tradicions comporta, en primer lloc, un exercici de reconeixement cap als oblidats i els ocults. Tot allò que ha restat exclòs de la noció central comença a treure el cap amb timidesa i crea històries paral·leles, que actuen de contrapès, amb el llast de ser titllades de complementàries o bé de marginals. Aquí trobem la cultura underground i una bona part de la cultura popular i de les narracions dels treballadors, del lumpen i dels argots. Això sense parlar de les dones, que han hagut de carregar el pes de la negació, del soterrament, de l’explotació violenta i, ben sovint, de la usurpació de les seves accions i creacions. ¿I els infants? Només els adults n’escrivim la història. Com diu Michel de Certeau, la història fa parlar el cos que calla, quan es produeix el desfasament entre el silenci de la realitat que es desitja expressar i el lloc on produeix el discurs, un lloc que sempre està distant de l’objecte que analitza. Posar-se en el lloc de l’objecte o dels éssers històrics és un pas ineludible en l’anàlisi; si partim de la consciència, reiterada per Michel de Certeau, que no es poden eliminar les ideologies que penetren el treball historiogràfic.

      Les tradicions extemporànies estenen els seus llenguatges i intenten forçar un trencament de les narrativitats oficials. Les víctimes de la història són aquests rebutjats que, des de lluny, intenten fer-nos senyals, que mouen els llavis enmig de la boira i que envien missatges que no sempre arriben a l’altra riba. Aquesta constatació s’ha anat afermant en els últims anys, en què els discursos complementaris proliferen i troben la seva via d’expressió. Tanmateix, ja a partir del segle XX ens arriben ecos d’una situació que no deixa de ser una profunda anomalia: estem perdent el passat. No em refereixo pas a la nostàlgia envers un ahir més o menys idíl·lic, talment una conversa d’avis al banc del si no fos. La qüestió en aquest cas és més greu perquè implica una ruptura amb la continuïtat que el present manté amb les petges d’antany. El temps s’ha trencat, fet i fet, en mans de la immediatesa. ¿Que ha succeït, llavors? Primer intent de resposta: de tant com hem volgut guanyar temps, l’hem acabat perdent. Quan l’ara ja és un nucli de l’antany, només resta el present que es trenca en un lapse impossible d’aprehendre entre el present que és passat i el futur immediat que mai no acaba de complir les promeses del moment. L’apogeu del present és això: viure en l’instant sense poder tenir-ne una consciència nítida, viscuda i evident; una consciència que només podria atorgar el sentit de continuïtat. El passat, aleshores, queda massa lluny i el futur és només una hipòtesi, o bé un moment que arriba a partir de l’autodestrucció del present. L’actual crisi climàtica és un exemple d’aquest no pensar en el futur, ja que es forja un present que nega la possibilitat d’un avenir dotat d’un cert equilibri social, econòmic i ambiental. No future és el crit que proferim, ara mateix, els consumistes contaminadors, enllà de la consigna irada dels punks. Davant d’aquesta situació angoixant, l’individu contemporani s’omple, com més va més, de tasques incessants amb l’objectiu de no notar el temps, vacu i inaprehensible, que caracteritza el món contemporani.

      Del passat en sabem tantes coses que hem caigut en la desconeixença més flagrant. Ja no es tracta de la sobresaturació, sinó d’una llacuna que nega la terra ferma. Un oceà gegantí estén les seves aigües d’ignorància. La mateixa càrrega d’informació comporta, de manera gens paradoxal, la creació d’un monstre que duu tots els atributs de la ignorància en les seves faccions. Es pot dir, com abans, que aquesta és una invectiva típica dels adults una mica desenganyats. I això, en certa mesura, és cert. Polibi, que volia explicar-nos-ho gairebé tot, ja ens advertia que a Grècia la interpretació de la memòria i la predicció del futur eren accions senzilles, perquè descriure el que es coneix no té gaire dificultat. En canvi, reconeix que en el cas dels romans és més difícil parlar del seu món i conjecturar-ne el futur, ja que els grecs n’ignoraven les institucions pretèrites. I tal vegada en aquest punt es pot situar un dels orígens principals de la tradició europea.

      Hannah Arendt ens recorda, per exemple, que hi ha períodes en què els humans són conscients de l’herència, bo i identificant-la amb l’autoritat. Això succeí, en primer lloc, quan els romans van adoptar el món clàssic dels grecs, la seva cultura i el seu llegat espiritual. Ara bé, la mateixa Arendt assevera que l’autoritat

Скачать книгу