o un arxiu que ja ningú no consulta. Dipòsit i magatzem. Reservori. O meandre de formes sinuoses que va deixant llims que se superposen els uns als altres i que ja ben pocs saben llegir. Sense aquesta sedimentació, tanmateix, no hi pot haver tradició, com afirmen Peter L. Berger i Thomas Luckmann. Parlar de tradició implica referir-se a les diverses objectivacions que, a través de les visions compartides i sobretot del llenguatge, faciliten la creació d’experiències en la comunitat. És el llenguatge allò que permet transmetre les diverses sedimentacions. Tal com subratlla Hannah Arendt, el llenguatge està contingut en el passat amb un traç inesborrable, amb la qual cosa qualsevol intent de voler-nos-en deslliurar esdevé va. Som llenguatge sempre, encara que aquest ens arribi inadvertidament, de manera sedimentada, gairebé fòssil. Però aquest caràcter petri també pot anihilar l’espontaneïtat, la recepció, el gaudi alegre del passat. Com reconeix Raül Garrigasait, el passat pot ser una llosa que mata «l’experiència viva», sota el pes de la pedanteria i dels clixés. Per això defensa l’alegria de travessar «tota mena de capes històriques, intel·lectuals, artístiques», per tal d’accedir a una «vida innocent i purificada d’esquemes, la vida lleugera, plena, que treu profit del passat com d’una menja nutritiva i saborosa, la vida que és cos i paraula, idea i lloc». En qualsevol cas, per viure aquesta alegria gairebé sensual s’ha d’estar amatent a les clivelles. L’obvietat està servida: si volem gaudir del passat primerament hem de conèixer-lo. De tota manera, treure profit del passat ens situa en un terreny d’experiència pròpia i interior, ben allunyat de la mera reverència acrítica.
Si es talla la corretja de transmissió, o si algú remou els sediments i en barreja els dipòsits de manera poc curosa, es produirà la interrupció. Berger i Luckmann parlen de legitimitats i és així com es transmeten una sèrie de significats i objectivitats que esdevenen coneixements. La comunicació no és neutra, ja que requereix un aparell social i uns receptors que acatin i admetin com a comú allò que s’ha fet arribar. Els comportaments institucionalitzats impliquen, alhora, diferents rols i instruments de control. Pensar la tradició amb un biaix innocu, com si es tractés d’un conjunt no contaminat pels pòsits polítics i socials, és una operació d’idealització que està condemnada d’antuvi al fracàs. Tots nosaltres esdevenim actors –afirmen Berger i Luckmann– d’un conjunt de representacions que s’han de retornar a la vida per tal que no esdevinguin mortes. A partir d’aquí es produeixen diverses legitimacions, amb un univers central i diferents universos parcials que poden conviure de manera més o menys harmònica. Tots dos autors ens recorden que els universos simbòlics i les legitimacions són productes humans. No és estrany trobar, en aquest sentit, postulats que pretenen fer passar per innates meres formulacions socials, derivades d’un determinat ordre polític. Els diferents poders sempre intentaran camuflar els seus postulats sota algun ordre natural. També això és un tret constant dels temps històrics.
L’ordre vigent exclou tots els discursos que puguin posar en qüestió la seva estabilitat. Un discurs en tapa un altre. I cada visió intenta enderrocar les anteriors, o bé totes les construccions contemporànies que puguin fer-li ombra. Les llacunes, per tant, són gairebé inevitables. Agamben ho rebla amb una sentència lapidària: «[…] tot treball seriós d’investigació arqueològica implica sempre una destrucció de la tradició». I caldria afegir, en aquest punt, de la tradició més feble i arraconada, és a dir, d’aquella que no ha tingut accés als mecanismes de transmissió propis dels poders culturals i que, justament per això, és dubtós que hagi arribat mai a formar part de l’herència que ens ha pervingut. Agamben apunta que quan un text esdevé canònic, la possibilitat d’accedir-hi queda tancada per sempre (una tesi que ja trobem en Heidegger, i a la qual tornaré més endavant). Individus i institucions s’erigeixen, així, en monuments barrats i closos, de difícil accés. I al mateix temps, la construcció de discurs històric implica la legitimació i també l’arqueologia de l’ordre. La tradició mai no és una agrupació de produccions blanquejades i impol·lutes, sinó que la seva imposició respon a tot un seguit de factors i interessos de tipus polític, econòmic i social. Qui arriba primer als dispositius de poder pot marcar, llavors, l’ordre i la prioritat del discurs, tot conduint-lo cap a un sentit o cap a un altre.
Hannah Arendt recull l’eco de Benjamin i assevera que el fil de la tradició s’ha trencat, amb l’afegit que ja no som capaços de renovar-lo. Per a Arendt, tanmateix, el que s’ha enderrocat de debò és la trinitat romana que unia la religió, l’autoritat i la tradició. La pèrdua consisteix en la ruptura de la continuïtat entre el passat tal com es transmetia de generació en generació, en adoptar les formes de la cohesió i de la coherència. No obstant això, crec que és vana la pretensió de mostrar la tradició com un llegat impol·lut, tancat en una vitrina de vidres nítids. En aquest sentit, és important mostrar les línies de fractura de la coherència. La tradició no s’ha de venerar acríticament, com si es tractés d’un cadàver incorrupte, sinó que s’ha de vivificar des del present, des de la singularitat, i si convé amb respostes impertinents i rebels. La tradició, però, és necessària per orientar-nos. I s’hauria de distingir amb cautela de l’autoritat, perquè aquesta última sempre intenta imposar una visió concreta de la cultura i de la història des del seu mandarinat dictatorial, com si només fos possible una tradició determinada. Contràriament, un dibuixant de manga, un grup de metal extrem o un vocalista de trap formen part d’una tradició que compta amb un bon gruix de discurs, d’obres i de seguidors al darrere. Per entendre’ns: de la tradició tant en formen part Bach, Dant i Guerau de Liost com Opeth, Pink Floyd o Akira Toriyama (aquí cal recordar que el temps no dicta sentència, com es creu de manera habitual, sinó que són els gustos socials i les estructures pròpies de cada època els que faciliten o deneguen el pas a la tradició). Aquesta constatació no respon pas a cap vel·leïtat postmoderna, desitjosa d’igualar-ho tot, sinó que sorgeix de la vivència quotidiana de la cultura i també de la manera com els joves i no tan joves integren referents del tot dissemblants. És pertinent recordar que mentre Arnau Cadell esculpia capitells o Fra Angelico de Fiesole pintava frescos –i estic parlant d’un període que comprèn més de tres segles, amb unes característiques que s’estenen abans i després d’aquesta acotació–, a Europa es produïa una cultura popular que s’expressava a través del carnaval, de la religió popular, dels cançoners, de les festes, dels jocs i dels espectacles còmics. És a dir, a través de tot allò que Mikhail Bakhtín definí com a «cultura específica de la plaça pública», i que altres autors com Jacques Le Goff o Pietro Boglioni han investigat a bastament. Que ningú, però, se sobreexciti abans d’hora: el terme cultura popular no aparegué fins al segle xviii. La temptació anacrònica, en la història, és com la pota d’una taula que balla de manera enutjosa i que, esforçats, intentem falcar amb el primer objecte que tenim a mà.
La tradició és polièdrica i plural. En el seu si conviuen branques dissemblants, marrades incompatibles i visions que presenten un alt contrast. La tradició només pot ser entesa, a dreta llei, com a conjunt de tradicions. És fàcil entendre, aleshores, que la lluita entre les tradicions sigui a cor obert, des del moment en què cadascuna d’elles vol establir el seu discurs i la seva legitimitat. No sempre, és clar, aquestes tradicions són incompatibles entre elles. Fins i tot n’hi ha que no aspiren a imposar res i que no pretenen erigir cap monòlit que exclogui les perspectives enfrontades o divergents. En qualsevol cas, saber què entra o què no dins de la tradició ens enfronta a la qüestió, sempre difícil, de la legitimitat.
Quan Paul Ricoeur parla de legitimitat ho fa en consonància amb la noció d’autoritat, vinculada íntimament amb la tradició. Aquesta autoritat estableix ben sovint una cuirassa que dificulta la tasca hermenèutica, la qual sembla ben sovint que hagi de saltar la tanca que cenyeix els discursos establerts i la seva ambició de veritat. Encarats a les diverses tradicions, Ricoeur ens proposa que aquestes pretensions passin a ser presumpcions de veritat, en el sentit de validar-les i de tenir una recepció confiada enfront dels diferents discursos, just abans de passar-les pel sedàs del gest crític. Una actitud ben complicada davant de determinats postulats tirànics, però que aplicada al camp de les diferents arts i de la història ha de permetre visualitzar camps complexos de sentits i de qualitats, línies de coherències i
