segons el seu parer, i provocaria la minva del control parental, tot traspassant-lo a l’estat. La missió de l’educació és clara: ajudar a preservar la classe i seleccionar l’elit. Allò que neguiteja Eliot no és tant la brillantor o la possible extravagància de les elits culturals, sinó la desintegració de la classe dominant. Podem retreure determinades coses a Eliot, però no pas la seva manca de claredat.
És obvi que encara hi ha ciutadans que s’abeuren en aquesta visió elitista de la cultura i de la transmissió. De fet, no es poden explicar les diferències socials si no anem a fons en aquestes distincions. Mots com privilegi formen part del vocabulari d’Eliot i afermen una visió elitista i classista del fet cultural. En aquest sentit, és obvi que la difusió de la cultura i la pervivència de la badiella és un afer estretament lligat als diferents poders econòmics, acadèmics o artístics. Steiner, per exemple, recela de l’èmfasi que Eliot posa en el cristianisme, però en canvi admet la necessitat de les elits culturals enfront del que anomena «postcultura», és a dir, un conjunt d’hibridacions que fan dificultosa la comunicació i l’establiment de connexions entre les diferents generacions, perquè després de la Segona Guerra Mundial es produí, com ja hem vist, una mena d’amnèsia creativa que tendí a esborrar-ho tot. Steiner tiba el fil d’aquesta tesi i argüeix que avui dia intentar assolir un nom artístic o literari és sinònim de romanticisme i elitisme, cosa que comporta que la noció de glòria estigui sota sospita. En l’actualitat, reflexiona Steiner, la societat viu abocada a la immediatesa i al fet irrepetible i efímer. Les picades d’ullet que les obres clàssiques feien a la tradició en què es basaven s’han estroncat, amb el correlat addicional que els llenguatges dels llegats esdevenen gairebé inintel·ligibles per a les generacions més joves.
Continuem, fet i fet, en el terreny de la complanta, però una complanta, tanmateix, que extreu conclusions sòlides quan analitza les dades educatives i també alguns dels hàbits culturals dels més joves. ¿I malgrat tot, qui és capaç de parlar, avui dia, d’alta i baixa cultura, de cultura elevada i cultura popular, sense enrojolar-se? Steiner sap que això ja no és possible i reconeix, sagaçment, que el «populisme» i l’acadèmia han conviscut sempre. I admet, també, que existeix un important solatge de cultura popular compost de cançons, danses, goigs, romanços, llegendes i històries transmeses de manera més o menys apòcrifa i oral. Ara bé, això no treu que Steiner parli de l’amnèsia de l’educació i del fet que les generacions actuals no són capaces d’identificar els referents de la cultura que ens ha precedit. Al capdavall, la seva postura s’alia amb la de T. S. Eliot en reconèixer la importància de les elits que encarnaven «l’herència i la dinàmica de la cultura». Les relacions de poder, sota el jou de l’aristocràcia i la de la burgesia, imposaven –al·lega Steiner– un model de cultura clàssica que es transmetia a través d’un procés deliberat. A totes aquestes argumentacions podem sumar-hi el descrèdit de l’educació, la manca de disciplina i la minva de credibilitat de les jerarquies. ¿No hi ha en tots aquests laments, però, una música coneguda? ¿Un to de retret que hem sentit als pares i als avis en nombroses ocasions? ¿No se’ns ha dit repetides vegades que el nostre món s’acabava i que s’iniciava un període d’irreparable decadència?
D’altres autors han analitzat el tall amb la tradició i n’han exercit la crítica. Alguns de manera sistemàtica, d’altres a través de declaracions que amb el temps s’han fet força insistents. En el nostre àmbit cultural, Valentí Puig se situa en la complanta. Diagnostica el presentisme i el narcisisme actuals, amb la consegüent pèrdua de memòria i desconnexió de la tradició, però es lamenta que «la pitjor cara de la nostra època són els nous costums i la manca de formes». Puig fa com Tàcit: carrega contra el present i els seus costums, però no analitza pas els correlats ideològics, socials i polítics que justifiquen i fomenten el tall amb el passat –ni les lluites caïnites i classistes per aconseguir el poder i la transmissió del llegat–, com si tot es reduís a un banal afer de corbates, cambrers amb llacet o manuals d’urbanitat. El present sempre està ple de planys envers el passat, encara que els ploramorts reconeguin, en comptades i espirituoses efusions sentimentals, els defectes d’aquest plantejament. Quan el meu avi, tot escandalitzat, afirmava que els Beatles només feien soroll no estava lluny d’aquestes posicions que s’aferren a un món que, si hem de ser sincers, ja no existeix ni existirà mai més.
¿LA TRADICIÓ ÉS UN REDUCTE FÒSSIL?
LES LLUITES, CONTESES I ESCARAMUSSES DELS LLEGATS
La cultura, vista de manera tradicional, no ha d’oferir dubtes. Sòlida, s’entotsola i marca, sorruda, una distància vertical i jeràrquica. Sembla, des d’aquest punt de vista, que s’erigeixi com un ídol que no admet la mirada dubitativa ni, encara menys, l’escèptica. Hauríem de recelar, tanmateix, de la cultura que sols és vista com a instrument de domini i d’afirmació d’una estructura jeràrquica de poder. I seria necessari marcar una necessària distància amb la prosa planyívola, a la qual s’aferra ben sovint el classisme. Res no és més grotesc que els joves que es captenen com si la seva vida tingués lloc en una època pretèrita, amb la vana pretensió de traslladar motlles dels segles xviii o xix a l’època de la intel·ligència artificial. És cert que la hibridació que Steiner critica amb virulència permet una gran riquesa d’estils. D’aquesta manera, es pot ser trobador i neogòtic (sempre ens quedaran The Cure, Siouxsie o Lacuna Coil!), emular els maudits i disfressar-se d’acadèmic amb perruca i casaca, però sense oblidar mai l’actualitat capitalista i global, amb totes les estructures i particularitats socioeconòmiques i culturals que comporta. La veritable antiguitat és tan actual que arriba sempre des del present, i gairebé des d’un futur que s’anticipa per uns segons al moment actual. La tradició és una vivència fonda, crítica i feta sempre contracorrent, no pas una aparença impostada. I això és el que no entenen, justament, els neoacademicistes que puden a naftalina per tots els plecs del cos, amb els seus ridículs gavanys d’impostat artista bohemi, els tocs falsament punks o els detalls hípster que pretenen atorgar una mica de classisme a tot plegat. Els feixismes moderns, sempre proclius a tergiversar el passat, no podien haver imaginat, ni en els seus somnis més humits, uns millors aliats que aquests morts en vida.
Eliot mateix reconeix que la tradició –un mot que en les lletres angleses no es fa servir gaire, si no és en el sentit d’arrelament als temps passats, amb un matís de reconstrucció arqueològica– no es pot heretar, amb la qual cosa cal obtenir-la amb un gran esforç i sentit històric. Doncs bé: Eliot afegeix que la totalitat de la literatura europea, des d’Homer, té una existència simultània, amb una dimensió temporal i atemporal alhora. La tradició, per tant, és una baula que ha de saltar les barreres amb un deix descaradament diacrònic que no ha de perdre de vista el present. Un cop admès això, que és ben plausible, s’ha de reconèixer que el fet de trencar la baula té connotacions clarament polítiques, cosa que subratlla de manera pertinent Steiner. En efecte: ¿A qui interessa, si no és al populisme desbocat, una societat que ja no sap reconèixer els lligams que la vinculen amb els temps d’antany? ¿Com podran els ciutadans ser conscients dels fils que uneixen determinats pressupòsits ideològics amb els períodes més foscos de la humanitat? ¿I com es pot avançar cap a la igualtat si es perden de vista els moments de confrontació i s’habita un present que canvia cada dia per tal que tot continuï igual? Aquests són alguns dels interrogants que podríem formular-nos ara mateix. Caldrà avançar, però, una mica més i desbrossar el camí. En qualsevol cas, la interrupció de la transmissió del llegat, el tall abrupte de la badiella que no deixa cap arrel que es pugui transformar en símbol de recepció i d’alliberament, és una mala notícia. En aquest sentit són ben preocupants els resultats d’una enquesta recent realitzada als Estats Units entre millennials i membres de la generació Z, que revela que un alt nombre de joves, superior al cinquanta per cent en alguns casos, no sap esmentar ni un sol camp d’extermini nazi, mentre que una part significativa dels enquestats (un dinou per cent a l’estat de Nova York) està convençuda que els jueus van ser els responsables de l’extermini.
Les
