rebutjat i avortat (des potentialités avortées), així com les temptatives reprimides. És clar que aquí ens situem en una història paral·lela que s’escriu al costat de l’altra –la preponderant, la poderosa–, amb una cal·ligrafia que ressegueix els marges de tot allò bescantat.
Quan parlem de tradició ens referim, per tant, a tradicions divergents i plurals que enriqueixen el panorama de les nostres vides. No es pot oblidar, com ens recorda Eric Hobsbawm, que existeixen tradicions que semblen molt sòlides, arrelades en un temps remot, i que en canvi són inventades, perquè comprenen un conjunt de regles acceptades de caràcter simbòlic que tenen com a objectiu inculcar determinats valors i normes de comportament amb l’ajut de la repetició, cosa que implica, automàticament, una continuïtat amb el passat i l’ús de la història com a legitimadora de les accions que s’emprenen en cada moment, amb la cohesió del grup social com a rerefons. Aquest és un intent, d’acord amb Hobsbawm, d’estructurar, amb un caire ritualitzat i formal que s’enfronta al canvi constant del món modern, determinades parts de la vida social. Les noves tradicions, d’altra banda, substitueixen les antigues quan aquestes últimes esdevenen obsoletes i ja no responen a les finalitats per a les quals van ser creades. S’ha de remarcar, doncs, el caràcter construït i inventat de moltes de les tradicions actuals, cosa que ens aboca a deixar de sacralitzar-les i de venerar-les de manera irracional, com si fossin intocables.
Més que no pas de tradició s’hauria de parlar, per tant, de tradicions. I n’hi ha que encara filen més prim. Paul Ricoeur distingeix, per exemple, entre la tradicionalitat, les tradicions i la tradició. La tradicionalitat fa referència a un estil d’encadenament de la successió històrica, en què es produeix una tensió entre l’eficiència del passat, que nosaltres sofrim, i la recepció del passat, que tots plegats duem a terme. La tradicionalitat assegura la continuïtat de la recepció del que va esdevenir-se. I Ricoeur ens parla de tradicions, en plural, tot situant-nos en aquell punt en què nosaltres ja no estem en la posició dels innovadors sinó en la dels hereus. Els llegats es transmeten a través del llenguatge, són lingüístics, i per aquest motiu Ricoeur assevera que per tradicions cal entendre les coses que ja s’han dit i que han estat transmeses al llarg de cadenes d’interpretació i de reinterpretació. Parlar de tradició en singular implica, en canvi, transitar per l’espai de les pretensions de veritat. Aquesta distinció és, al meu entendre, fonamental. Del passat rebem creences, idees, persuasions i conviccions, és a dir, maneres de creure que alguna cosa és veritable. I aquí rau el moll de l’os de la qüestió. Per a Ricoeur la tradició actua com la moral (propera al sentit que li atorgava Hegel), des del moment que ens deixem endur pel seu corrent abans de jutjar-la o de condemnar-la. La tradició, però, no està lliure del sedàs crític, sinó que és la matèria primera a partir de la qual la crítica ha d’exercir, justament, la seva tasca de judici i garbellada.
Si bé és cert que les creacions han de passar el filtre del temps per convertir-se en cultura (i el judici dels gustos i de les estructures a què he fet referència abans), aquest procés s’ha accelerat durant els últims decennis, sobretot si tenim en compte la immensa capacitat de difusió i d’expansió de continguts que presenta Internet. Fins fa poc, les tradicions necessitaven unes dècades o fins i tot uns quants segles per consolidar-se. Ara, aquesta distància s’ha reduït notablement, sota la sospita addicional que res, en veritat, pot arribar a perdurar en un món en què cada nova producció fagocita l’anterior i l’envia al pou de l’oblit més absolut. «Abans un tenia molts segles al davant. Ara, deu o vint anys com a molt», diu Sandro (Gabriele Ferzetti) a Clàudia (Monica Vitti), a L’avventura, de Michelangelo Antonioni, una pel·lícula de 1960. Una constatació dels nous temps.
I just en aquest punt no es pot oblidar la distinció que fa Arendt entre societat i societat de masses. En la primera, la cultura es pot devaluar i pot ser utilitzada per a usos egoistes, però en cap cas es consumeix; mentre que en la cultura de masses la cultura està vinculada a l’entreteniment. I és aquí on entrem en un territori de distincions delicades i altament subjectives sobre què és l’entreteniment i sobre allò què té qualitat o no en té gens, sense deixar de banda la distinció entre el que neix amb una certa voluntat de perdurar i allò que les indústries culturals fabriquen amb un caràcter efímer, des de la seva eficaç obsolescència programada. De nou ens trobem en la imprescindible distinció entre tradició i tradicions.
Per a Arendt, tanmateix, les produccions de la indústria de l’entreteniment no són objectes culturals dignes de ser mesurats i avaluats, sinó tan sols béns de consum, mercaderies efímeres que se situen en el mateix pla que altres béns de consum immediat. No existeix, llavors, una cultura de masses pròpiament dita, sinó tan sols un entreteniment de masses, atès que no es pot considerar que la cultura estigui estesa de manera general en la societat. Des d’aquest punt de vista, un objecte és cultural si és capaç de perdurar. I a partir d’aquí caldria veure quin és el barem de la perdurabilitat en un moment en què el temps circula a una velocitat desenfrenada. Per tornar als antics barems caldria, sens dubte, aturar el present. ¿Qui dubta, avui dia, que els Stones o els Beatles, que compten gairebé amb seixanta anys d’existència, ja són clàssics i pertanyen a la nostra tradició? Fins i tot Bad Bunny hi pertany, si extremem una mica el concepte i hi posem un xic d’humor. Allò que abans requeria uns quants segles per consolidar-se ara es converteix en referent en unes dècades o en uns anys. I el gruix temporal cada cop es fa més prim. ¿Perdurarà tot plegat? Aquí entrem en el terreny dels endevins i les pitonisses, però en qualsevol cas el verb perdurar potser és del tot extemporani en aquest debat. El que és evident és que la distinció entre cultura i entreteniment és molt clara des del fulgor intuïtiu, però esdevé molt complexa quan filem prim i intentem destriar, impulsats pel rigor i alliberats de qualsevol prejudici, entre el gra i la palla. Fer receptaris conceptuals és fàcil, però pensar per un mateix és una tasca infinitament complexa i inacabable.
LA VERSIÓ OFICIAL I LA TRAMA ZOMBI
Paul Ricoeur també ens parla del filtratge que es fa possible a través de la distància temporal, com a possibilitat de la interpretació hermenèutica. Filtre i distància temporal són dos conceptes, justament, que l’explosió del presentisme ha fet saltar pels aires. D’altra banda, ja no ens serveix gens la distinció entre alta cultura i entreteniment, des del moment que totes dues s’entrellacen en les nostres vides i ens proveeixen de referents inequívocament culturals. Una cosa diferent és que sovint les produccions de la indústria cultural siguin infames (tot i que, no ho oblidem, també ho són moltes de les que neixen amb pretensions d’alta cultura), o bé que hi hagi un prejudici classista que menysprea amb altivesa acabalada tot allò que, provinent del camp de la cultura de masses, és vist com a propi dels sectors illetrats o poc cultivats. Aquest últim no és un prejudici superat, sinó que està més estès del que ens podríem imaginar. Aquí caldria tornar a pouar, sens dubte, en les tesis que Pierre Bourdieu exposà a La distinction (La distinció), obra fonamental que posava al descobert la relació entre la cultura legítima, com a font de dominació, i la classe social adinerada. El filtre i la distància, per tant, s’han relativitzat força en els últims temps.
L’autoritat és una depredadora de dents afilades que devora tot allò que la posa en dubte o que fa trontollar el seu estatus. La manera d’actuar dels qui preserven la tradició consisteix a descartar i silenciar les visions que fan nosa, que resulten contradictòries amb el discurs oficial i que posen en dubte el conjunt de dogmes en què es fonamenta. Nelly Schnaith, filòsofa argentina que ha viscut molts anys a Barcelona i hi ha exercit la docència, ho ha definit amb prou contundència i precisió: les ortodòxies de la tradició imposen el que ha de ser real, amb la consegüent censura cap als qui gosen desmentir el principi instituït de realitat. La història oficial s’encarrega, amb diligència, de confegir una trama argumental amb pretensions de coherència. I a pesar de formular aquest diagnòstic, Schnaith reconeix que hi ha una pèrdua de confiança en l’evolució, el progrés i la història, amb la qual cosa els europeus s’han sentit separats d’un passat que
