Els llegats. Lluís Calvo Guardiola
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Els llegats - Lluís Calvo Guardiola страница 9
El nostre present, no obstant això, ha trabucat amb energia aquest afany adreçat al futur, des de la seva manca de fe en el que vindrà. Un cop acceptada la manca de consistència i la dificultat d’eixamplar l’alè del present, el que resta és una mirada que no es diposita en cap cosa futura. D’aquesta manera, ja no es pretén edificar res, sinó assentar-se en l’enderrocament obstinat, en el tall del fil i en la dificultat de viure el present, el qual no s’experimenta com a promesa de futur, com succeïa en la modernitat de tall hegelià, sinó des de la gens acomplexada constatació del caràcter inabastable i impracticable del temps viscut. Tal vegada ara és el moment de retornar a Hannah Arendt quan argüeix que sense testament, és a dir, sense tradició –la qual implica una selecció que ens indica què val la pena de preservar–, s’interromp la continuïtat del temps i no hi ha ni present ni futur, només el cicle biològic dels éssers que viuen al món. Aquesta situació implica una pèrdua de la memòria. I sense la remembrança no existeix cap història que pugui ser explicada.
Arendt admet que Kierkegaard, Marx i Nietzsche situaren el seu pensament just abans que es produís el trencament de la tradició i també la minva del món comú compartit per la humanitat. Ells exerciren, en certa mesura, de pals indicadors (guideposts) d’un sentit pretèrit que ha perdut la seva autoritat. I van ser, precisament, els primers que es van atrevir a pensar sense el guiatge de qualsevol mena d’autoritat. I això va implicar el fet d’aprendre a caminar damunt de les desferres. La cultura és, avui dia, un conjunt de ruïnes; unes ruïnes que, segons Benjamin, produïren els fragments en què s’abeurà el barroc, amb la seva juxtaposició d’elements dissemblants i parcials. El barroc va inspirar-se en la ruïna i la decadència, convertides en al·legories de la transitorietat, però també de la miraculosa resistència davant del pas implacable del temps. Benjamin cita Karl Borinski per testimoniar que les ruïnes són el darrer llegat d’una antiguitat que, vista des de la modernitat, apareix com un pintoresc amuntegament d’enderrocs. Les ruïnes apareixen en el barroc de Johann Heinrich Schönfeld i de Claude Lorrain (amb les seves penombres farcides de restes arquitectòniques, hereves d’un cel esvaït, pàl·lid, de tons grogosos i encalimats, com de migranya sucada en la nostàlgia), en el rococó de Francesco Guardi, de Giuseppe Zais i de Francesco Zuccarelli, en la predilecció pel pintoresc de Hubert Robert –que va guanyar-se el malnom de Hubert des ruines–, i alhora, més tard, tot capbussant-nos de manera decidida en el romanticisme, en els dibuixos de Sant Martí de Canigó realitzats per Joseph Chapuy, els quals van ser inclosos als Voyages pittoresques et romantiques (Viatges pintorescos i romàntics) del baró Isidore-Justin Taylor. En tots ells hi ha la consciència velada d’un temps que ha deixat d’existir i que només roman a través dels enderrocs. El tall amb el temps pretèrit arriba en forma de frontons truncats i columnes escapçades. Així, des dels fragments, ens atrevim a transitar per les sendes que travessen les ciutats enrunades, entre els carreus i els rocs. I és en aquest punt, adelerats per les restes que ens trobem a cada pas, que hauríem de ser capaços d’esbrinar la manera com les creacions i els discursos arriben a formar part de la tradició. I aquí es troba la transmissió i la reproducció. La forja dels llegats.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.