amb la realitat que viu la població en el seu quefer diari. La tradició s’ha trencat i ens ofereix, segons Schnaith, una herència sense testament. El progrés no ofereix sinó una miscel·lània de trencadisses, de ruptures i d’interrupcions. La «continuïtat discontínua» és una paradoxa que ens forneix la pensadora, enfront de la qual només podem esbossar una ganyota o un gest mut.
Aquestes discontinuïtats ens endinsen, però, en un món fascinant. Els discursos que no entren en el dogma de l’herència romanen com a restes d’un naufragi –seguint l’expressió de-Schnaith– que s’han desprès del cos principal i que subsisteixen com a instàncies flotants. Fragments, vestigis, desplaçaments, petjades, retalls de discursos i produccions que van gaudir de reconeixement en el seu dia i que ara caminen com zombis en un món desarborat. Aquesta és la trama històrica que desafia les narracions oficials. Cementiri submergit de vaixells. Àmfores recobertes d’algues. Restes d’embarcacions en un territori fantasmagòric, ple de madrèpores que s’entortolliguen com un cos inquietant. Davant del circ de la coherència, aquests éssers somnàmbuls i bentònics exerceixen de fantasmes que llancen veus i imatges, vestigis i refrecs, a l’encalç d’algú que pugui fixar-s’hi i rescatar-los. Com ens recorda Schnaith, ben sovint ens creiem moderns o postmoderns quan l’únic que estem fent és recuperar bocins de creences antigues que ens arriben des de la seva fragmentació, desplaçament o renovada contextualització. I és just aquí on Schnaith recupera Benjamin, en el sentit de la minva d’autoritat del passat entesa com un fet irreparable. La transmissió de què parlava Eliot –una transmissió plàcida, de llar de foc, entesa sempre des del privilegi de les elits i la classe dominant– s’ha vist substituïda per un conjunt de fragments. Benjamin estimava els marges, el col·leccionisme, les cites estranyes, tot allò situat a l’altra banda de la canonització oficial i de l’autoritat, perquè sabia que la coherència de la veritat, amb la consegüent ruptura de la tradició, ja s’havia esvaït. El que està succeint avui dia –sosté Schnaith– és que, un cop trencat el fil del bagatge, l’esvoranc entre el passat i el futur ha deixat de ser una especulació intel·lectual per convertir-se en una experiència real i un problema comú. Per això ara hem de parlar de tradicions més que no pas de tradició, amb una pluralitat de visions de vegades irreconciliables, amb distorsions del sentit històric que s’han de dur a la llum, amb contraposicions intenses i clivelles profundes. Cada tradició implica una pretensió de veritat, una visió de món, una configuració contraposada. Per aquest motiu les tradicions s’esdevenen en un camp de batalla cultural, el qual se situa sempre en un punt o altre del present, com a temporalitat convencional i fictíciament uniforme. Per tant, és prou evident que hem d’aprendre a veure el passat en els esdeveniments que s’esdevenen en el present. Aquests fets sempre estaran en el seu lloc, esperant-nos de manera pacient. L’anàlisi dels temps pretèrits només pot assolir-se a través de l’observació minuciosa de les restes que ens arriben des de la discontinuïtat, com un flaix que parpelleja de tant en tant, deixant-nos entreveure la seva font de possible veritat. Aquesta discontinuïtat és destacada per Michel Foucault a L’archéologie du savoir (L’arqueologia del saber), quan argumenta que l’escampadissa que l’historiador tenia la missió de suprimir de la història ha esdevingut, ara, un dels elements fonamentals de l’anàlisi històrica.
Cada cop que una creació, un discurs o una visió determinada passen a la història hi ha un dictamen. O tal vegada un dictat. Exercir un dictamen és emetre un veredicte que és fill del seu temps. En lloc de considerar el temps en forma de línia recta hauríem de veure’l com un cercle, una mena d’ouroboros que es mossega la cua. El pas d’una obra concreta a la tradició respon al dictat d’un temps determinat que té un caràcter dialèctic. Succeeix, però, que aquest veredicte, que hauria de ser temporal i revisable, s’estableix ben sovint com un dogma, cosa que tanca les portes a la crítica, a la investigació, a la lectura i a l’escolta atenta del que se’ns ha llegat. La voluntat dels dictats de conformar una sentència tancada, concloent i inamovible és una pretensió vana, però que fa forat perquè marca una tendència discursiva i perquè remar contracorrent sempre exigeix un esforç suplementari. La línia que uneix la confluència d’interessos, l’emissió del veredicte, la transmissió i l’acceptació té una continuïtat que només pot ser trencada amb l’observació més crítica i atenta. Contradir el veredicte vol dir oferir un nou discurs, bregar amb l’anterior i intentar fer un forat a través de la relectura, de la nova audició i de l’examen alliberat de prejudicis, nepotismes i anatemes.
Aquests fets pesen molt sobre les generacions posteriors, perquè es repeteixen sense fi i arriben a consolidar-se en forma de prejudici. La manera en què un llegat guanya influència, o la perd, respon també a canvis en la recepció de les obres, a nous discursos, a desplaçaments del poder cultural, a la inconsistència de les obres que no suporten la prova del temps o bé a la reivindicació d’un autor oblidat per part de noves lleves de lectors i d’amants de l’art. Però els canvis socials també impulsen noves lectures. En el cas de les creadores amb talent, les llacunes no cal buscar-les en cap altre lloc més que el silenci exercit per part d’un model concret de societat patriarcal. S’estableix, aleshores, un fràgil equilibri que és reemplaçat per un altre, amb recurrència. S’hauria d’exercir la sospita, per tant, damunt dels veredictes d’autors emesos per part de jutges que en són part interessada. Només el temps permet la necessària distància, però no es pot oblidar que aquesta també està condicionada pels factors abans esmentats, sense l’anàlisi dels quals no és possible explicar les successions en l’ordre del rebuig, l’oblit i l’acceptació oficial.
Enfront de l’acceptat pel veredicte, en el món contemporani existeix també la figura del desplaçat i de l’ésser sense atributs. Quan ja no existeix el domini de l’herència es produeix un distanciament i una sensació de no pertànyer al món, de ser-ne estranger. La idea de la coherència hegeliana, de la integració de totes les diferències en un gegantí sistema de totalitat, s’ha esmicolat com un gerro del qual tothom n’advertia la fragilitat. Les continuïtats s’han interromput i mostren les seves nafres. I el saludable alliberament de qualsevol temptació totalitària pot comportar, paradoxalment, el perill de caure en un desert sense referents, en el qual és molt difícil orientar-se i on el fet d’extraviar-se està gairebé garantit. La trama zombi té un costat positiu, la narració no oficial que suposa una font d’esperança i revolta, però també una banda fosca, consistent en la negació desenganyada de qualsevol referent o model temporal. Arendt mateix ens adverteix que la pèrdua de la religió cristiana i la fe en el futur tecnològic exposen la humanitat a la contingència, amb una força i una intensitat que no s’havien conegut mai.
En el nostre món contemporani s’ha produït un desplaçament cap al present que s’autoreplica sota l’aparença de la novetat contínua. Un monstre devora tots els fets de la humanitat amb una insatisfacció encomanadissa. Tan bon punt tenim una cosa entre els dits ja n’anhelem una altra de diferent, perpetuant la roda de la realització i del desig. I fet i fet, el que s’ha estroncat en el nostre temps és la fe envers el futur hegelià i fàustic, perquè l’eix s’ha desplaçat cap a l’apogeu del present que ja no necessita emmirallar-se en una projecció tan incerta com mancada de perspectiva. El present, per tant, esdevé la certesa que es destrueix a ella mateixa en cada instant. Si abans podíem situar l’angoixa en els anhels del futur, ara el neguit s’ha desplaçat cap a la línia prima del present, tan prima que en enunciar-la tot just fa un moment ja ha desaparegut (ah, la fugacitat de l’escriptura!). Els tempsuts –recordem la paraula– ens exclamem davant d’aquesta minva obstinada perquè sabem que neix d’un miratge que tan bon punt s’anuncia ja ha perdut la seva veu per esdevenir, finalment, un no-res que sols podem evocar com a reminiscència del temps pretèrit. Per això la maquinària del present replica amb encert els seus miralls, per tal que el pes de la pèrdua passi inadvertida, tot generant una il·lusió cinematogràfica de continuïtat (el passatge, ho admeto, té un regust bergsonià).
Hauríem de ser capaços d’expandir el temps, de sentir-lo, de tenir-ne constància a través d’algun ressort que en permeti l’aturada. El nostre temps ens mostra el visatge d’algú que demana tenir temps
