deixar catorze fills (nou nois i cinc noies). Va viure sempre a la casa que va fer construir el seu pare, a la Via Laietana. Guardans la va conèixer perquè era l’advocat de la seva mare, Mercè Mallol.
Persona ambiciosa, Guardans va voler assolir un protagonisme social enarborant la memòria del sogre. També va exercir de conspirador: amb idees conservadores i monàrquiques, Guardans va pertànyer al Consell Privat de Joan de Borbó, aspirant frustrat al tron d’Espanya.
Cada any, per Tots Sants, tots els fills rebien un regal de la mare: panellets de cal Padreny de Reus. Aquest és un gest que volia entroncar amb un lloc de la memòria familiar: Ramon Guardans era de Reus. Els panellets els apleguen, però la família és molt nombrosa i sovint amb dificultats per consensuar decisions.
Aquests són els nets més rellevants del clan des d’un punt de vista social:
—Francesc Xavier Guardans Cambó. Exmarit d’Ana Godó, filla de l’editor de La Vanguardia. Era qui presidia el patronat de la Fundació Institut Cambó en els darrers temps i, probablement, qui exerceix més com a cap de família. Va ser president del CONCA i vicepresident del Chase Manhattan Bank a Nova York. Present en el sector editorial, va ser conseller delegat d’Anaya i director regional de l’àrea Àsia-Pacífic d’una multinacional holandesa del món editorial, Wolters Kluwer.
—Helena Guardans Cambó. Empresària. Presidenta de la consultora Webhelp a Espanya, una empresa francesa dedicada a l’externalització de serveis. El 2018 va traslladar la seu a Madrid. És al consell social de la Universitat Oberta de Catalunya, al consell de Fira de Barcelona i pertany a l’International Women Forum que promou el lideratge femení. Potser va ser aquest factor el que va fer que l’alcaldessa Ada Colau pensés en ella per dirigir la Fira, opció que no va fructificar.
—Ignasi Guardans Cambó. El més conegut dels nets per la seva incursió en l’activitat política. Va ser diputat per CiU, destacant per les seves intervencions crítiques amb el govern del PP durant la guerra de l’Iraq, i eurodiputat. Després es va deslligar de CiU i es va oposar al procés sobiranista. Va ser breument director general de Cinema durant el govern de Rodríguez Zapatero.
—Jordi Guardans Cambó. Un dels nets amb un vessant més intel·lectual. Poeta reconegut. Gerard Quintana, Feliu Formosa i Maria del Mar Bonet han musicat alguns dels seus poemes.
—Maria Guardans Cambó. Directora general d’AdQualis, una consultora de recursos humans. Va fundar Adunas, una empresa de caçatalents, després de treballar amb Luis Conde al Grup Seelinger & Conde.
—Pau Guardans Cambó. President de la cadena Único Hotels, formada per Grand Hotel Central a Barcelona, i Hotel Único i The Principal a Madrid. Ara impulsa dos nous hotels a Mallorca. Ell prefereix parlar de «col·lecció» d’hotels que de cadena. Són hotels de luxe de cinc estrelles. Ha presidit el lobby econòmic Barcelona Global. Ha estat cònsol honorari de Corea del Sud.
El Grand Hotel Central ocupa l’edifici de Via Laietana, 30, que va ser el domicili particular de Cambó. Pau Guardans va adquirir sencer tot aquest l’edifici (147 habitacions), on hi havia hagut també les oficines de la Fundació Bernat Metge, a la resta dels seus germans. El novembre de 2015, va traslladar a Madrid la seu social de la cadena.
—Rafael Guardans Cambó. Advocat, dirigeix l’àrea d’empresa familiar a Atrevia, una consultora de comunicació. Presideix la FIES (Fundació Institucional Espanyola). En el seu patronat hi ha figures com Carlos Fitz-James Stuart y Martínez de Irujo. També hi és un membre d’una altra distingida saga catalana, Alfonso Rodés Vilà.
—Teresa Guardans Cambó. Filòloga i doctora en Humanitats.
La FIES va ser creada a finals dels setanta com a fundació privada per «fer present a la societat el valor de la Corona com a institució integradora i impulsora de la convivència». La fundació organitza el concurs «Què és un rei per a tu?», adreçat als nois de primària i ESO. També premia els millors articles sobre la Corona. Un dels darrers premiats va ser Nicolás Redondo Terreros per un elogi de Felip VI.
Passió per la política
Francesc Cambó va ser el polític més rellevant del catalanisme conservador després d’Enric Prat de la Riba. Membre del grup de joves advocats formats entorn de Narcís Verdaguer i Callís, va adscriure’s com ells als primers grups catalanistes. Cofundador el 1901 de la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern de Catalunya, Cambó va esdevenir-ne un dels dirigents destacats, i va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a Corts. La Lliga era una força vista com a filoseparatista des de Madrid i com a conservadora des de les esquerres catalanes.
Com a partit catalanista, la Lliga va defensar la Mancomunitat —que va governar amb Prat de la Riba i Puig i Cadafalch— i un projecte d’estatut d’autonomia el 1919. Com a formació d’ordre, va reclamar la repressió contra els revoltats de la Setmana Tràgica de 1909 i va fer costat a la monarquia enfront dels grans moviments vaguístics de 1917 i els anys posteriors. Va intentar una reforma de l’Estat, però va acabar sotmesa al bloc dominant a Espanya. Cambó va ser ministre en dues ocasions. Aquestes actuacions van fer d’ell un polític ple de contradiccions i van causar un fort desgast de la seva figura.
Durant la Segona República, la Lliga es va veure superada per l’ERC de Francesc Macià, i va exercir d’oposició conservadora al Parlament de Catalunya. Un episodi dolorós per al líder conservador va ser el clam de les multituds que el 14 d’abril de 1931 van celebrar la proclamació de la República als carrers de Barcelona amb el crit de «Visca Macià, mori Cambó!». Una frase que, per cert, encara reapareix sovint en articles d’anàlisi política actual.
L’aixecament militar de 1936 —en el qual la Lliga no va participar— va desencadenar una onada revolucionària a Catalunya, que va moure la major part de la gent rellevant del partit a fugir, molt sovint per salvar la vida, deixant enrere propietats, despatxos i negocis. Van ser uns anys en què Cambó va tenir una actuació també controvertida, i va arribar a obrir una oficina a París per contribuir a la victòria de Franco.
Un home de negocis
Cambó va ser també un actiu home de negocis. En aquest capítol destaca la seva actuació com a president de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad), un holding de diverses empreses europees que va aconseguir el quasi monopoli del subministrament elèctric de Buenos Aires.
L’historiador Borja de Riquer en dona detalls interessants al seu llibre Cambó en Argentina. La CHADE va teixir una potent xarxa d’interessos, amb els suborns inclosos a nombrosos dirigents polítics. Després de passar la Guerra Civil a París i traslladar-se a Suïssa i els Estats Units, Cambó va residir voluntàriament a l’Argentina fins a la seva mort, l’abril de 1947. Quasi trenta anys després, el 1976, les seves despulles van ser dipositades al cementiri de Montjuïc.
Cambó i el Procés
Què queda del llegat polític de Cambó? No és fàcil respondre aquesta pregunta. El catalanisme que van representar homes com Cambó, Prat, Ventosa i Calvell o Duran i Ventosa pot ser cosa del passat, però tot i així el seu lloc en la història de Catalunya és essencial. Moltes institucions actuals van ser impulsades per homes de la Lliga, des de la Biblioteca de Catalunya fins a l’Institut d’Estudis Catalans, passant per la Biblioteca Bonnemaison. En moltes, Prat de la Riba va saber aplegar figures d’altres corrents polítics. Per això van ser obres d’estat. La figura de Cambó, però, és recurrent i, com tots els clàssics, reapareix sovint.
En els inicis de la Transició, es va intentar refundar la Lliga. Però va ser el pujolisme, més modern i dinàmic, més entroncat en la societat sorgida de
