com a assessor en adquisicions i fusions, i després va ser director general de 3i a Espanya, companyia multinacional de capital risc amb seu a Londres.
Els altres Vidal-Quadras
La saga dona per a molt. Els seus empresaris i banquers han conviscut amb artistes i pintors. Segons el web familiar, totes les branques de la nissaga juntes apleguen pràcticament nou-centes persones.
Un oncle de l’expresident del PP català, José María Vidal-Quadras y Villavecchia, va ser un pintor reconegut. Un cosí seu, Alejo Vidal-Quadras Veiga (1919-1994), va ser també pintor, fill de Francisco Javier Vidal-Quadras y Villavecchia i Pilar Veiga de la Cuesta. Va ser retratista de l’alta societat barcelonina i protegit de grans noms com els Comillas i els Güell. Instal·lat a París, amb un estudi a Montmartre, davant seu van posar grans noms de les arts i de les famílies reials europees, de la princesa Sofia al xa de Pèrsia, i de Marilyn Monroe a Maria Callas. Per cert, el retrat de la cantant d’òpera apareix a la pel·lícula Bohemian Rhapsody, i per això el nom del pintor consta en els crèdits del film. Una fundació creada per la vídua té cura del seu llegat.
Una branca dels Vidal-Quadras es va emparentar amb un altre llinatge il·lustre, els Trias de Bes, i té vincles amb l’Opus Dei. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes (1961) és advocat, fundador del despatx Amat&Vidal-Quadras, professor de la Universitat Abat Oliba i sotsdirector de l’Institut Superior de la Família, vinculat a la Universitat Internacional de Catalunya. Tant ell com un germà seu, Miguel, són professors de Dret d’aquesta mateixa universitat.
Un altre membre de la saga és Manuel Vidal-Quadras, empresari del sector de l’hostaleria i fundador de 1840 Group, dedicat al sector immobiliari. La joia de la corona del negoci és el que va ser el palauet per a les vacances familiars a Sitges. Els Vidal-Quadras s’enorgulleixen dels seus ancestres i llueixen el seu cognom, però el llinatge no ha recuperat mai la brillantor dels temps passats.
Els Valls-Taberner, banca, Opus i Corona
La família inclou un dels grans historiadors catalanistes, que es va adherir a Franco el 1939, i dos expresidents del Banco Popular
«Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu propi desvari. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista». Qui escrivia això no era un espanyolista acèrrim, sinó un home que havia estat un dels intel·lectuals més representatius del catalanisme, Ferran Valls i Taberner, destacat dirigent de la Lliga, el partit de Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.
La frase formava part d’un article que es titulava precisament així, «La falsa ruta», i va aparèixer publicat a La Vanguardia el 15 de febrer de 1939. Encara amb la por al cos després dels anys de guerra i exili, en una Catalunya vençuda, Valls i Taberner va prendre partit per la causa de Franco.
En l’article, considerava un error la història de Catalunya de les dècades anteriors i titllava el catalanisme en bloc de ser un dels principals focus de la «subversió» en què havia caigut la societat catalana. Advocava per una renúncia a la nació i l’adhesió a «l’obra grandiosa de reconstrucció de la pàtria espanyola». Aquest article —que va esdevenir de referència i que passats vuitanta anys encara és objecte de cites— va formar part després d’un llibre amb títol expressiu: Reafirmación espiritual de España.
Un nacionalista romàntic
El cas de Valls i Taberner (1888-1942) va ser, d’entre l’antiga elit de la dreta catalanista, dels més clars a l’hora de deixar enrere el seu passat i buscar la integració en el nou règim. En el seu cas, a més, es tractava d’un personatge que pertanyia al nucli d’intel·lectuals de la Lliga i era considerat un exponent de la historiografia romàntica.
Dotat també d’una sòlida formació jurídica, va ser director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i va destacar en els estudis sobre dret medieval i les institucions de l’època comtal. El 1922, va publicar una Història de Catalunya, conjuntament amb Ferran Soldevila.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, sent membre de la junta de govern del Col·legi d’Advocats, va ser represaliat i exiliat a Morella. Però els anys de la República —en què va ser diputat al Parlament i a les Corts espanyoles per la Lliga— el van sacsejar i va evolucionar cap a posicions més conservadores i proclius a l’autoritarisme.
Pocs llinatges han tingut el vincle amb Catalunya dels Valls-Taberner. Tampoc no hi ha gaires precedents d’intel·lectuals del nacionalisme català que hagin fet una abjuració com la seva del propi passat. Mai no sabrem si Ferran Valls hauria canviat de posicions si hagués viscut més anys en comptes de desaparèixer el 1942, quan l’ambient feixista ho amarava tot. Sí que sabem que va declarar com a testimoni de la defensa en favor de persones jutjades pels tribunals franquistes després del 1939. Per exemple, en el cas de l’excap de l’Arxiu Històric de Barcelona, Duran i Sanpere, o de l’exconseller de Treball, Francesc Xavier Casals.
També se sap que va mantenir una relació intensa amb Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles I. Fins i tot va fer classes de català a Joan de Borbó durant la seva estada a Roma en plena Guerra Civil.
Del tèxtil a la banca
Ferran Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear l’empresa Manufacturas Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van concentrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però no va trencar mai del tot el lligam amb el catalanisme cultural.
Manuel Ortínez, en les seves impagables memòries Una vida entre burgesos, explica com va convèncer el consorci cotoner de finançar el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Era una actitud que va tenir altres exemples en un sector de la burgesia catalana, adherida de grat o per força al règim, mentre donaven suport a activitats catalanistes, com la creació d’Òmnium Cultural.
Domingo i Josep van penetrar també en el sector bancari. Josep seria conseller del Banesto i Domingo, del Banco Exterior de España. Però serien els dos fills de Ferran, Luis (1926-2006) i Javier (1930), els que arribarien al cim del poder econòmic. Luis, en concret, seria després l’autèntic cap de la família i el més carismàtic. Estudiant a l’escola dels Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, l’esclat de la Guerra Civil el va agafar amb 10 anys —5 anys, el seu germà Javier—. El pare era diputat de la Lliga i, amb la vida en perill, es va endur la família a Itàlia, des d’on tornarien tots el 1939.
L’historiador Ferran Valls i Taberner va morir el 1942. Luis Valls-Taberner i Arnó va començar poc després els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. Molt aviat va entrar en contacte amb un grup religiós que impregnaria tota la seva vida, l’Opus Dei, del qual va ser soci numerari, la categoria dels que opten pel celibat i tenen una disponibilitat màxima per a les tasques de la prelatura fundada per Escrivá de Balaguer.
L’ascens al poder bancari
Luis Valls va caminar de pressa. Va fer classes d’Economia Política a la Universitat de Barcelona i després es va instal·lar a Madrid, on es va doctorar a la Universitat Complutense. Allí faria algunes amistats de llarg recorregut, com la de l’economista Enrique Fuentes Quintana o el futur ministre del franquisme Federico Silva Muñoz. Tot seguit, va decidir entrar al sector de la banca. Ell mateix explicava que era perquè li semblava l’àmbit que li permetria dur a la pràctica el que havia après d’economia política. Les condicions no li mancaven, perquè el 1957, amb només 31 anys, ja havia ascendit a vicepresident del banc.
Qui
