on es feia el tissatge de les panes, mentre que a Martorell, a tocar del Llobregat, es feien les filatures. Güell i Ferrer va ser també un dels impulsors de La Maquinista Terrestre y Marítima, referent dels inicis de la indústria pesant.
Aliances matrimonials
Per arrodonir la seva fortuna, es va casar amb una filla de la família del genovès Bacigalupi, un banquer que s’havia instal·lat a Barcelona. La política d’aliances matrimonials constitueix un element essencial de l’estratègia de les grans nissagues catalanes. Es dona el cas que l’esposa de Güell va morir del part en què va néixer el seu fill Eusebi, i anys després Joan Güell es va casar amb una altra Bacigalupi, la seva cunyada.
Eusebi Güell Bacigalupi, a diferència del pare, va cursar estudis, va aprendre idiomes i es va dotar d’una cultura clàssica. Va ampliar els negocis de la família, i va fundar la fàbrica de ciment Asland, a la Pobla de Lillet. Va continuar amb la «política matrimonial» del pare, casant-se amb Isabel López Bru, filla d’una fortuna castellana.
Es tracta d’un altre cognom que també va fer la primera pesseta amb el comerç americà, fundant la Compañía Transatlántica, el Banco Hispano-Colonial i Tabacos de Filipinas. Els Comillas, originaris de Cantàbria, es van instal·lar a Barcelona, al Palau Moja del carrer de Portaferrissa, a tocar de la Rambla. El cap de la família, pare d’Isabel, era Antonio López y López, que seria el primer marquès de Comillas. L’aliança matrimonial va donar fruits. Sembla que tots dos clans eren d’estil molt diferent: més aparatosos, desitjosos de lluir riquesa, els López; més austers, els Güell.
Antonio López i Joan Güell es van conèixer a Cuba. López va fer créixer la Compañía Transatlántica a partir d’una concessió per organitzar el trànsit marítim entre Guantánamo i Santiago de Cuba. L’habilitat per moure’s pels despatxos de l’Administració va fer créixer el negoci fins a obtenir, als anys cinquanta del segle xix, la llicència dels vapors correu entre la Península i Cuba i Puerto Rico. Després l’esclat de la guerra a Cuba, el 1869, va suposar un cop de sort per a López, que es va fer d’or transportant soldats i material bèl·lic.
L’esclavisme, la taca negra
Una taca esquitxa el llinatge dels Güell i López, que afecta bàsicament el primer marquès de Comillas, un dels burgesos que es va enriquir en part gràcies al comerç d’esclaus, que comprava a baix preu a Santiago de Cuba i enviava a treballar a l’Havana. Ho recull Farràs en el llibre citat, fent referència al testimoni d’un cunyat del marquès, Francesc Bru, que ho va explicar en un llibre, La verdadera vida de Antonio López y López.
En l’animadversió del cunyat hi va tenir un paper clau el fet que Comillas va maniobrar per aconseguir tota l’herència del sogre, Andreu Bru, a la seva mort. Però això no treu veritat al testimoni. Com també és cert que, potser per blanquejar el seu origen esclavista, Comillas va mostrar, d’altra banda, un vessant de filantropia i mecenatge. Va finançar una edició de luxe de L’Atlàntida de Verdaguer. Encara més: el poeta i sacerdot va ser capellà de la família i va ser protegit per Comillas fins que la seva evolució mística i els excessos com a almoiner de la família van provocar una ruptura. El xoc de mossèn Cinto amb les autoritats eclesiàstiques arribaria de seguida i generaria una de les grans divisions viscudes en la societat catalana.
Comillas va entrar fort en el negoci bancari, creant el Banco Hispano-Colonial, que després de la seva mort va penetrar en el sector immobiliari, obtenint la concessió de l’obertura de l’avinguda que havia d’unir l’Eixample amb el port: la Via Laietana. Tant el banc com la Transatlántica serien venuts al llarg del segle xx.
Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va traspassar sense tenir fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. D’aquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.
El catalanisme de la família
La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes, que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. L’oposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell s’hi van afegir. És així com Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava «Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», i va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota l’impuls de Valentí Almirall, va reunir el consens d’un ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres fins a patronals.
Güell va ser un dels autors de la part econòmica. El Memorial era una reacció contra els tractats comercials que Espanya havia signat amb el Regne Unit i França, i contra l’intent del govern espanyol d’eliminar el dret civil català. Però alhora s’hi feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.
El primer comte de Güell ha passat també a la història com l’home que va protegir l’arquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de l’artista, moltes vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell fins a la Colònia Güell.
El Güell expatriat i antifranquista
De tota la nissaga, un personatge brilla per la seva coherència liberal i catalanista: Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell i prohom de l’alta burgesia catalanista. Vinculat a la Lliga Regionalista dels Prat de la Riba i Cambó, va ser alcalde de Barcelona els mesos anteriors a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931. En una societat catalana molt polaritzada, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar a França.
A diferència de molts altres personatges de l’entorn de la Lliga, però, va mantenir la distància amb el bàndol franquista i es va negar a tornar durant anys després del triomf de Franco. D’ell ha quedat una frase memorable: «Vaig marxar per no aixecar el puny i no vull tornar per no aixecar el braç dret».
Güell va publicar un dietari en francès en què es presentava com a expatriat català. Hi ha un moment especialment emotiu en aquest dietari, quan s’assabenta de l’afusellament de Lluís Companys. El comte escriu: «Companys va presidir i va governar Catalunya en les hores més tristes i més amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, catalans, no oblidarem mai la seva mort».
Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada
El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident d’Asland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle d’Economia —nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín–, impulsat com a lobby amb ambició d’influir en la política econòmica.
A diferència d’altres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a l’entitat van acabar inspirant el Pla d’Estabilització i l’obertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.
Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins. Va ser diputat al Congrés el 1977 i un dels redactors de l’Estatut de Sau. Després d’acostar-se a la UCD de Suárez, la crisi d’aquest
