una situació econòmica delicada, raó per la qual es va voler desfer de les accions bancàries, que Valls-Taberner i un grup de persones afins van adquirir.
Una copresidència al Banco Popular
Com a home fort de l’entitat bancària, Luis Valls-Taberner va professionalitzar-la i es va envoltar d’un equip eficient que va fer del Banco Popular un dels més importants de l’Estat i dels més rendibles d’Europa. Va ser president del banc entre 1972 i 2004. A partir del 1989, però, va compartir la presidència amb el seu germà Javier, un fet inhabitual en el sector. Possiblement va ser una manera de blindar-se en un moment de fusions bancàries i quan molts competidors miraven amb avidesa el Banco Popular. No fer fusions i no embolicar-se en el sector immobiliari van ser dues de les seves idees fixes.
Els dos germans van fer del banc una institució de prestigi en el sector, amb un estil clàssic i discret, amb una aversió natural a l’estil agressiu i arriscat d’altres banquers. Luis, cèlibe, opusdeista i caut, tenia sempre a prop l’Oráculo manual y arte de prudencia, una obra del segle xvii de Baltasar Gracián que convida a la moderació.
L’any 2004 els membres del consell d’administració del banc es van repartir 2,6 milions d’euros. Era una quantitat considerable, però molt inferior a l’habitual en la banca espanyola. Els Valls-Taberner van establir una norma també heterodoxa: els consellers no obtenien cap guany en concepte de dietes o de participació en beneficis. Aquests capítols es derivaven directament cap a diverses obres de tipus social.
L’enfonsament
La seva etapa es va cloure el 2004, quan Luis va abandonar la copresidència i es va quedar com a president del sindicat d’accionistes. Va morir dos anys després, el 2006, als 79 anys. En aquell moment, el banc ja havia emprès el camí cap al col·lapse. La seva decisió final de preparar la successió i posar-la en mans d’Ángel Ron es demostraria errònia. Pocs mesos després de morir, Ron forçaria la sortida de Javier i començaria a prendre decisions fatals. Una era entrar de ple en el mercat immobiliari.
El Banco Popular va començar a fer compres d’alt risc. Va adquirir TotalBank, de l’estat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. La jugada més costosa va ser la compra l’any 2011 del Banco Pastor per més de 1.300 milions d’euros —incorporant els actius immobiliaris—, que era un preu superior al valor real de l’entitat gallega. El banc va perdre la fortuna i ja no la recuperaria, i va quedar amb greus problemes de liquiditat i amb unes accions caient en picat. Va entrar en una deriva que culminaria el 2017 amb la seva compra pel Santander per un euro.
Monàrquic i amb bona sintonia amb el PSOE
Amb la desaparició de Luis Valls-Taberner, se n’anava també un banquer que sorprenia per la seva heterodòxia. Durant el franquisme, no va amagar el seu monarquisme, heretat del seu pare, i va estar a prop de Joan de Borbó, que residia a Portugal, i després, de Joan Carles. Els anys seixanta, va ser un dels impulsors del diari Madrid, creat amb suport del sector més oberturista de l’Opus Dei i que va acabar tenint seriosos problemes amb el govern, fins que va desaparèixer el 1974.
Valls-Taberner era un home de conviccions catòliques i conservadores, però es va comprometre amb la Transició. Va ser el primer banquer a finançar una campanya del Partit Comunista d’Espanya. Després, durant el govern socialista de Felipe González, entre 1982 i 1996, hi va mantenir una relació cordial. De fet, el Banco Popular gaudia d’una relació fluida amb la majoria dels partits, als quals concedia crèdits. L’oficina madrilenya del carrer de Cedaceros, 9, a tocar del Congrés dels Diputats, era ben coneguda pels responsables de finances dels partits.
Francesc Cabana, al seu llibre Set despatxos, parla de Luis Valls-Taberner i el defineix com un dels homes més fins que va conèixer en la banca. És un fet que el Banco Popular va mantenir una actitud respectuosa i gens bel·ligerant davant la fallida de Banca Catalana.
Un empresari amb inquietuds…
Els dos fills de Javier Valls-Taberner i Arnó són avui els hereus més coneguts de la saga. Luis Valls-Taberner Muls té 37 anys i la seva dedicació professional és lluny del món de la banca. Va començar en el sector immobiliari, treballant a la multinacional nord-americana Hines. En aquests moments es dedica a la inversió i transformació a través de la seva societat Elevete Invest Group. En el món immobiliari, ha consolidat un perfil com a promotor inversor.
També està impulsant una empresa de coaching executiu (és coach certificat per l’Institut d’Empresa). Està casat amb Carla Palou, barcelonina, directora de màrqueting de la companyia suïssa IWC Iberia. Tenen un fill, Javier, que és l’únic noi que manté el cognom Valls-Taberner.
Luis Valls-Taberner és un empresari que no amaga les seves inquietuds culturals i intel·lectuals. Les influències de l’avi historiador i del seu oncle banquer han estat determinants en ell, que se sent atret pel món editorial. Com a autor, ha escrit un llibre que és molt útil per entrar en el món dels Valls-Taberner, Desapego y libertad, un perfil de l’expresident del Banco Popular que destaca el seu estil discret i la saviesa en el lideratge.
… i una confident de la reina
Cristina, 42 anys, va muntar la seva empresa de regals i complements, Chris&Cris, que va fundar amb la seva mare, Christina Muls. Està casada amb Francisco Reynés, conseller delegat de Naturgy, i té dos fills, Cristina i Borja.
Abans havia estat parella de Cayetano Martínez de Irujo i d’Isak Andic, propietari de la tèxtil Mango. Actualment viu a Madrid. Cristina es va casar en una estació d’esquí de Suïssa, un gest que explica coses sobre el canvi de patrons culturals entre la jet. També té un vessant d’inquietuds culturals i és col·leccionista d’art.
L’empresària forma part del cercle de relacions de la reina Letícia i ha estat esmentada sovint en la premsa social com una bona amiga i fins i tot confident de la monarca. D’aquesta manera, continua el vincle que van tenir el seu oncle i el seu avi amb la família reial.
Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid
La nissaga, històricament vinculada al catalanisme conservador i al mecenatge cultural, viu ara d’esquena a Catalunya
Hi ha pocs llinatges que siguin per ells mateixos un fil conductor que permeti seguir la història contemporània de Catalunya com els Güell, un nom que és sempre present en moments cabdals dels segles xix i xx al país. A diferència d’altres nissagues, sobre els Güell disposem d’un bon estudi, a cura del periodista i historiador Andreu Farràs, autor d’Els Güell, un treball rigorós del qual extraiem algunes dades biogràfiques.
El nom Güell es conserva ben viu en l’imaginari català. Molts indrets del país estan vinculats a aquesta saga. I gairebé es podria fer un itinerari per la Catalunya contemporània a través de llocs lligats al cognom, des del Park Güell, originàriament una finca adquirida per la família, el Vapor Vell de Sants o la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (on els Güell van traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants per allunyar-la d’una ciutat obrera en conflicte), fins al Palau Güell, del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on van residir un temps.
Els orígens indians de la fortuna
La biografia familiar comença amb el primer Güell que va fer fortuna, Joan Güell i Ferrer (1800-72), que, a diferència del seu pare, un indià que no va tenir sort, es va obrir pas a Cuba començant com a dependent d’una casa de comerç i aconseguint el control del comerç portuari de l’Havana, en una Cuba que no podia comprar a altres països que no fossin la metròpoli.
Treballador
