es va veure incrementada per la prohibició del tràfic de mà d’obra esclava imposat per la Gran Bretanya a partir d’inicis del segle xix. El transport d’esclaus des de l’Àfrica fins a Cuba podia ser un negoci beneficiós per als que s’hi dedicaven, però estava envoltat de perills, com ara la vigilància de la marina britànica, l’acció dels pirates o la possibilitat d’una revolta dels esclaus. Però sembla que devia compensar prou als molts negociants catalans que s’hi dedicaven.
Segons Fradera, a mitjan segle xix, el capital català controlava el 74 % de la importació d’esclaus a Cuba. Els Vidal-Quadras van ser uns d’ells, però no pas els únics i possiblement no dels més destacats. Cognoms com Goytisolo, Comillas, Güell o Samà es van embrutar amb el pitjor dels negocis i van consolidar així la seva fortuna.
L’hereu més conegut
De tota la nissaga, sens dubte la figura més coneguda dels darrers anys és Alejo Vidal-Quadras Roca (1945). El que va ser president del PP català és fill d’Alejo Vidal-Quadras Villavecchia i María Gloria Roca Norton. Té tres fills, dos de la seva primera dona, membre d’una altra estirp, els Caralt Munné, i un altre d’Amparo Fuertes Ferragut.
Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de Física Atòmica i Nuclear, ha impartit la docència a la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi Universitari de Dublín i el Centre de Recerques Nuclears d’Estrasburg. Va ser també eurodiputat (i vicepresident del Parlament Europeu) entre el 1999 i el 2014.
Precisament sent candidat a eurodiputat en les eleccions europees de 2009, Vidal-Quadras va haver de respondre a l’acusació d’esclavisme sobre la seva família llançada per l’aleshores candidat europeu d’ERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió, el polític del PP va dir amb ironia: «Darrerament, no parlo gaire amb el meu rebesavi».
La història d’una ascensió
Alejo Vidal-Quadras va fer les seves primeres passes en política a l’inici de la Transició. Va exercir de secretari del Club Prisma, que va aplegar figures que volien tenir un paper destacat en la nova situació, i allí va conèixer Josep Antoni Duran i Lleida, que el va convèncer per entrar a Unió Democràtica de Catalunya. Però, pel que sembla, el partit no li va fer el pes. Ell mateix ha explicat més tard que no suportava veure fotografies de Macià i Companys a les seus d’Unió.
Es va acostar als sectors conservadors que intentaven construir una alternativa política en els principis de la Transició. Va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana, encapçalada per l’empresari Juan Echevarría, que es va impulsar des de Foment del Treball en les eleccions catalanes del 1980. L’Aliança Popular de Manuel Fraga era tan feble en aquell moment que no va gosar presentar-se amb les seves sigles. Solidaritat Catalana no va obtenir representació i la CiU de Jordi Pujol va guanyar aquelles primeres eleccions.
Vidal-Quadras es va anar fent un lloc en els rengles del PP català, amb la confiança de qui va ser l’home fort del partit durant molts anys, Jorge Fernández Díaz. De la seva mà, va ser elegit diputat al Parlament en les eleccions del 1988. Aleshores, es va produir una alineació de factors que va aprofitar sense manies.
Portaveu del PP al Parlament, amb un solvent currículum acadèmic, la seva oratòria brillant va seduir propis i estranys. El seu cognom patrici va enamorar un partit que trobava moltes dificultats per fer-se un espai en la política, i també en la societat catalana.
L’altre factor va ser José María Aznar. Arribat al lideratge del PP el 1990, amb fam de poder després de veure com els seus perdien sempre davant un PSOE totpoderós, Aznar va confiar en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.
Aznar va imposar una gestora defenestrant un Jorge Fernández Díaz que tenia darrere un ampli suport de la militància. Ho va fer, a més, coincidint amb una intervenció quirúrgica de l’aleshores líder dels populars catalans, un fet que no seria oblidat mai pel que ja s’anomenava el sector fernandista de la formació.
La caiguda
Vidal-Quadras va obtenir el lideratge del partit a Catalunya amb el suport d’Aznar i va ser candidat a la Generalitat el 1992 i el 1995, quan va obtenir 17 diputats al Parlament, un rècord històric. En aquell moment, ja s’havia convertit en un dels principals enemics de Jordi Pujol, mentre s’abocava a un discurs intransigent i espanyolista que feia forat tractant el tema de la llengua. Vidal-Quadras va ser, en part, el precedent de l’unionisme més identitari, que després va trobar en Ciutadans el seu referent.
El Pacte del Majestic va ser el seu final. La necessitat d’Aznar de pactar amb CiU per arribar a la Moncloa el va deixar fora de joc. Vidal-Quadras va seguir la notícia de l’acord del Majestic des de casa seva. Poc després, veia que li feien a ell justament el mateix que ell havia ajudat a fer a Jorge Fernández. Així de desagraïda és la política quan queda tenyida pel cinisme.
Vidal-Quadras va acabar en aquell moment el seu camí cap a la glòria. El que vindria després seria un llarguíssim premi de consolació. Aznar, que hi estava en deute, el posaria a les llistes europees. Es va estar quinze anys a Estrasburg, convertint-se en un maldecap suportable per als seus. Però no va tornar a manar mai al PP català. Amb Rajoy a Génova, el físic nuclear era vist com una figura aliena.
El seu darrer capítol va ser Vox. Entre gener i agost de 2014 va ser un dels fundadors del partit ultradretà espanyol, una aventura que va posar un epíleg encara més estrambòtic a la seva trajectòria. Fins i tot va exercir com a president de la formació, fins que se li va acudir proposar una confluència amb Ciutadans i UPyD. Santiago Abascal va exigir aleshores que abandonés Vox. I així va acabar aquell viatge.
Amb motiu de les eleccions espanyoles del 28 d’abril de 2019, es va produir un fet sorprenent: la candidata per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, va convidar Vidal-Quadras a intervenir en un acte del partit, i l’exdirigent no va defraudar, regalant a l’auditori una més de les seves intervencions brillants i furibundes contra l’independentisme. Va ser, per un instant, un retorn del passat.
Quan Vidal-Quadras va cantar Els segadors
Ara ja no se’n recorda ningú, però hi va haver un temps en què Alejo Vidal-Quadras era un altre (i es feia anomenar Aleix). Quan el jove catedràtic va aterrar al Parlament de Catalunya, el 1988, el seu discurs no tenia res de l’espanyolisme radical que aviat el caracteritzaria.
Hi ha diversos discursos seus en què es refereix a Catalunya com a nació i intenta no desvincular-se del catalanisme, fent sempre, això sí, un esforç per subratllar el vincle amb Espanya. Un d’aquests discursos el va pronunciar davant el ple el 17 de febrer de 1993, quan el PP va votar a favor de la llei que establia Els segadors com a himne nacional de Catalunya.
En aquella ocasió, Vidal-Quadras va recordar la ironia que va suposar que el rei Joan Carles entrés a l’Estadi Olímpic el dia de la inauguració dels Jocs del 1992 mentre sonava l’himne que havia representat una revolta contra el monarca, va citar Salvador Espriu i es va referir al concepte de nació com un espai comú per compartir i per oblidar aspectes que poguessin dividir. Com li passa a molta gent, hi ha un moment en què tots podem haver estat un altre.
L’aposta pels fons d’inversió
Un dels seus fills, Alejo Vidal-Quadras Caralt, va optar per una carrera en el món de les finances i el capital risc, en una línia que ha trobat molts exemples dins de la burgesia catalana. Va dirigir durant cinc anys el fons d’inversió nord-americà KKR (Kohlberg Kravis Roberts & Company) a Espanya, però el maig de 2019 va ser cessat després d’unes decisions que van resultar costoses per a la firma, com l’intent d’una opa
