Escriure. Stephen King

Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Escriure - Stephen King страница 10

Автор:
Серия:
Издательство:
Escriure - Stephen King

Скачать книгу

tenia un any més que la majoria dels companys de classe, i amb un metre i vuitanta-cinc, era dels més alts de l’institut. Maldava per no plorar al despatx del senyor Higgins, sobretot pels nanos que eren al passadís i miraven per la finestra, encuriosits: el senyor Higgins al seu escriptori i jo a la cadira dels problemàtics.

      Al final, la senyoreta Margitan es va conformar amb unes disculpes formals i dues setmanes de càstig per al gamberro que s’havia atrevit a dir-li Bruixa per escrit. No estava bé, però així era l’institut, no? Els anys que ens hi vam passar atrapats, com ostatges en una sauna turca, a tots ens semblava que l’institut era la cosa més seriosa del món. No va ser fins a la segona o tercera reunió d’exalumnes que vam començar a adonar-nos de com n’era d’absurd, tot plegat.

      Un o dos dies més tard, em van dur al despatx del senyor Higgins i em van fer encarar-me amb ella. La senyoreta Margitan seia tota enravenada amb les mans artrítiques agafades a la falda i clavant-me els ulls grisos. Em vaig adonar que tenia alguna cosa que la diferenciava de la resta d’adults que coneixia. Al començament no hi queia, però vaig entendre que era immune als afalacs, era impossible guanyar-se-la. Més tard, mentre feia volar avions de paper amb els altres gamberros a la sala de càstig (que no era tan dura, al capdavall), vaig arribar a la conclusió que era força senzill: a la senyoreta Margitan no li agradaven les criatures. Era la primera dona que em trobava a la vida que no li agradaven les criatures: gens ni mica.

      No sé si serveix de res, però les meves disculpes van ser sinceres. Entenia que la senyoreta Margitan s’hagués ofès de debò pel que havia escrit. Dubto que m’odiés (segurament tenia massa feina) però era la representant de la National Honor Society, l’organització d’àmbit estatal que aplegava els millors estudiants, i quan se’m va proposar com a candidat al cap de dos anys, ella em va vetar. Va dir que a la National Honor Society no li calien nois «d’aquesta mena». Amb el temps, hi he acabat coincidint. Un noi que va arribar a eixugar-se el cul amb una mata d’ortigues probablement no hauria de pertànyer a un club de gent preparada.

      Des de llavors que no he tornat a bregar amb la sàtira.

      20

      Al cap de poc més d’una setmana del final del càstig, em van tornar a cridar al despatx del director. Hi vaig anar ben acollonit, sense saber com l’havia tornat a espifiar.

      No era el senyor Higgins qui em volia veure, almenys; aquesta vegada havia estat convocat pel tutor de l’institut. Havien estat parlant de mi, va dir, i de com es podria canalitzar la meva «ploma incansable» per camins més constructius. S’havia posat en contacte amb en John Gould, el director del setmanari de Lisbon, i li havia dit que hi havia una vacant en la secció d’esports. L’institut no podia insistir que agafés la feina, però a tota la directiva li semblava una bona idea. La mirada del tutor suggeria: «O acceptes o et caurà el pèl». Potser només era paranoia, però quasi quaranta anys després, em sembla que no.

      Em vaig empassar un gemec. Primer el Dave’s Rag, després El tambor, ara el Weekly Enterprise de Lisbon. Jo no estava atrapat per les aigües; com Norman Maclean a A River Runs Through It, jo era un adolescent perseguit pels diaris. Però què podia fer? Vaig tornar a mirar-me fixament el tutor i vaig dir que estaria encantat de fer l’entrevista.

      En Gould –que no era l’humorista famós de Nova Anglaterra ni el novel·lista que va escriure The Greenleaf Fires sinó una mena de barreja de tots dos, crec– em va rebre amb recel però també amb cert interès. Podríem mirar si encaixem o què, va dir, si et sembla bé.

      Com que estava lluny dels despatxos de l’institut, vaig carregar-me de sinceritat i li vaig dir al senyor Gould que no en sabia gaire, d’esports. En Gould va dir:

      –Pensa que són coses que entén la gent que mira els partits borratxos als bars. Si t’hi fixes, n’aprendràs.

      Em va donar un rotlle enorme de paper groc perquè hi escrivís les cròniques –em sembla que encara el dec tenir ves a saber on– i em va prometre un sou de mig centau per paraula. Era el primer cop que algú m’oferia diners per escriure.

      Els dos primers articles que vaig entregar eren sobre un partit de bàsquet en el qual un jugador de l’institut havia batut el rècord de punts. Un era la típica crònica i l’altre una columna sobre la proesa d’en Robert Ransom. L’endemà del partit els vaig dur a en Gould perquè pogués tenir-los per al divendres, quan sortia el diari. Va llegir la crònica i hi va fer un parell de petites correccions. Va passar a l’altra peça amb un gros bolígraf negre.

      Vaig rebre una bona ració de classes de literatura anglesa en els dos anys que em quedaven a l’institut i també de redacció, ficció i poesia a la universitat, però vaig aprendre molt més en deu minuts amb en John Gould. Tant de bo conservés l’article –es mereixeria ser emmarcat, amb les correccions i tot– però recordo força bé com feia i com va quedar després que en Gould l’hagués pentinat amb el seu bolígraf negre. Vet aquí un exemple:

      Anit, al popular gimnàs de l’institut de Lisbon, els seguidors locals i l’afició de Jay Hills van quedar igualment astorats per una proesa esportiva sense parió en la història del centre. Bob Ransom, conegut com a Bob la Bala per la seva alçada i punteria, va marcar trenta-set punts. Sí, ho heu llegit bé. I a més a més hHo va fer amb elegància, rapidesa... i amb un respecte poc freqüent: només va cometre dues faltes personals mentre perseguia cavallerescament un rècord que no s’aconseguia a Lisbon des dels anys de la guerra de Corea (1953).

      Quan en Gould va arribar a «els anys de la guerra de Corea», es va aturar i em va mirar.

      –De quin any és l’últim rècord? –va preguntar.

      Sort que tenia les meves notes.

      –De 1953 –vaig dir.

      En Gould va grunyir i va seguir repassant. Quan va acabar de corregir el text tal com apareix aquí a dalt, em va mirar i va veure alguna cosa a la meva cara. Crec que ho va confondre per horror. No ho era: era pura revelació. Per què, em preguntava, els professors de llengua mai no feien això? Era com «l’home visible» que hi havia a l’aula de biologia.

      –Només he tret el que està malament, eh –va dir en Gould–. En general està molt bé.

      –Ho sé –vaig dir, referint-me a les dues coses: que en general estava força bé, que servia, i que només havia tret el que estava malament–. No es repetirà.

      Va riure.

      –Si això és veritat, mai no hauràs de treballar per guanyar-te la vida. Podràs dedicar-te a això. Cal que t’expliqui les correccions?

      –No –vaig dir.

      –Quan escrius una història, te l’estàs explicant a tu mateix –va dir–. Quan reescrius, el més important és eliminar tot el que no és la història.

      El dia que vaig entregar els meus dos primers articles, en Gould va dir una altra cosa interessant: escriu amb la porta tancada i reescriu amb la porta oberta. Dit d’una altra manera: al principi només escrius per a tu, però després ho treus a fora. Quan tens clara la història i l’has escrit bé –tan bé com saps, esclar–, serà de qualsevol que la vulgui llegir. O criticar-la. Si ets molt afortunat (això és idea meva, no d’en John Gould, però crec que li hauria semblat bé), la majoria preferiran llegir-la que criticar-la.

      21

Скачать книгу