un forat de merda abocat a les aigües contaminades del riu Androscoggin, com a les novel·les de Dickens– però necessitava el sou. La mare guanyava quatre rals fent de bidell d’una residència per a malalts mentals a New Gloucester, però estava entestada que anés a la universitat, com el meu germà David (Universitat de Maine, curs del 66, cum laude). Per ella, l’educació havia passat a ser gairebé un tema menor. Durham, Lisbon Falls i la Universitat de Maine, a Orono, formaven part d’un món petit on la gent seguia fent pinya i encara es preocupaven els uns dels altres i xerraven per telèfon en les party lines que estaven tan de moda als poblets. A fora, al gran món, als nanos que no anaven a la universitat se’ls enviava a ultramar a lluitar en la guerra no declarada pel president Johnson, i molts tornaven a casa en caixes de fusta. La mare estava a favor de la «guerra contra la pobresa» del president («aquesta és la meva guerra», solia dir) però no la que hi havia al sud-est asiàtic. Un cop li vaig dir que m’aniria bé allistar-me i anar-hi, que segur que en podria treure material per a un bon llibre.
–No siguis pallús, Stephen –va dir–. Amb la vista que tens, series el primer a rebre un tret. I no pots escriure si ets mort.
N’estava convençuda: de cap i de cor. Per tant, vaig sol·licitar beques, vaig demanar préstecs, i vaig començar a treballar a la fàbrica. Amb els cinc o sis dòlars la setmana que em donaven per escriure sobre tornejos de bitlles i curses amateurs a l’Enterprise no anava enlloc.
Les últimes setmanes a l’institut la meva jornada era així: em llevava a les set, anava a l’institut a dos de vuit, acabava a les dues del migdia, entrava a la tercera planta de Worumbo a les 14.58 h, empaquetava teles durant vuit hores, sortia les 23.02, arribava a casa a un quart de dotze, em fotia un bol de cereals, queia rendit al llit, m’aixecava l’endemà i sant tornem-hi. De tant en tant feia doble jornada, dormia una o dues hores al meu Ford Galaxie del 60 (heretat d’en Dave) i, havent dinat, la quarta i cinquena hores les passava dormint a infermeria.
Amb les vacances, la cosa va millorar: em van traslladar al soterrani, a la tintoreria, i allà la temperatura era trenta graus inferior. La meva feina era tenyir teles de llana de lila o blau marí. Suposo que a Nova Anglaterra encara hi ha algú que té una jaqueta a l’armari tenyida per un servidor. No va ser l’estiu de la meva vida però vaig aconseguir que no se’m mengés la maquinària ni que se’m cosissin els dits amb una d’aquelles cosidores industrials que fèiem servir per lligar la roba sense tenyir.
La setmana del 4 de juliol, la fàbrica va tancar. Els treballadors que feia més de cinc anys que treballaven a Worumbo tenien una setmana de vacances pagades. Als que feia menys els van oferir afegir-se a la colla que havia de netejar la fàbrica de cap a peus, inclòs el soterrani, que no s’havia tocat en quaranta o cinquanta anys. Segurament m’hi hauria apuntat –pagaven un cinquanta per cent més– però tots els llocs estaven agafats quan el capatàs va arribar als alumnes de l’institut que marxarien al setembre. Quan vaig tornar a treballar la setmana següent, un dels de la tintoreria em va dir que m’ho havia perdut, que havia estat una bogeria.
–Les rates del soterrani eren grans com gats –va dir–. Hòstia, n’hi havia alguna que fins i tot era gran com un gos!
Rates grans com un gos, collons!
Un dia del meu últim semestre a l’institut, després dels exàmens finals i amb temps lliure, vaig recordar la història que m’havia explicat el de la tintoreria sobre les rates de sota la fàbrica –grans com gats, hòstia, i algunes fins i tot com gossos– i vaig començar a escriure un conte que vaig titular El torn del cementiri. Va ser un passatemps d’una tarda de finals de primavera, però al cap de dos mesos la revista Cavalier va comprar el conte per dos-cents dòlars. Abans n’havia venut dos, però junts sumaven només seixanta-cinc dòlars. Amb aquest era el triple, i de cop. Em vaig quedar de pedra. Era ric.
22
Durant l’estiu del 1969, vaig treballar de becari a la biblioteca de la Universitat de Maine. Aquella temporada va tenir coses bones i dolentes. Al Vietnam, Nixon estava executant el seu pla per acabar la guerra, que segons sembla consistia a bombardejar tot el sud-est asiàtic i fer-lo miques. Els Who cantaven «Meet the new boss, same as the old boss» (Aquí teniu el nou amo, igual que l’anterior). Eugene McCarthy, el candidat demòcrata rival de Johnson, estava immers en la seva poesia, i hippies feliços duien pantalons de campana i samarretes que deien «Matar per la pau és com follar per la castedat». Jo duia unes patilles de pam. Creedence Clearwater Revival cantaven Green River –noies descalces a la llum de la lluna– i en Kenny Rogers seguia amb The First Edition. Martin Luther King i Robert Kennedy eren morts, però Janis Joplin, Jim Morrison, Bob «The Bear» Hite, Jimi Hendrix, Cass Elliott, John Lennon i Elvis Presley encara no, i tocaven. Jo vivia prop del campus, a les habitacions Ed Price (set dòlars la setmana, amb un canvi de llençols). L’home havia arribat a la Lluna, i jo, a la llista d’alumnes problemàtics. Era una època de miracles i prodigis.
Un dia de finals de juny d’aquell estiu, una colla dels que treballàvem a la biblioteca dinàvem a la gespa de darrere de la llibreria universitària. Entre en Paolo Silva i l’Eddie Marsh, hi havia asseguda una noia esvelta amb una rialla estrepitosa, els cabells tenyits de vermell i les cames més boniques que havia vist mai, que destacaven sota una minifaldilla groga. Duia un exemplar de Soul on Ice, d’Eldridge Cleaver. No me l’havia creuat per la biblioteca i no em podia creure que una estudiant d’universitat pogués riure d’una manera tan meravellosa i desvergonyida. A més a més, per molt que fos bona lectora, renegava com una obrera, no com una estudiant (jo ho podia dir perquè havia treballat en una fàbrica). Es deia Tabitha Spruce. Al cap d’un any i mig ens vam casar. Encara estem casats i mai s’està de recordar-me que quan la vaig conèixer em vaig pensar que era la nòvia de poble de l’Eddie Marsh, no una estudiant. Potser una cambrera lectora, que treballava a la pizzeria i tenia la tarda lliure.
23
Ha funcionat. El nostre matrimoni ha durat més que tots els dirigents mundials excepte Castro, i si seguim parlant, discutint, follant i ballant els Ramones –gabba-gabba-hey!– és probable que segueixi funcionant. Veníem de diferents tradicions religioses, però la Tabby, com a feminista, mai ha tingut gaire afició pel catolicisme, on els homes dicten les normes (inclosa la directiva divina de fer-ho sempre sense condó) i les dones renten la roba interior. I jo crec en Déu però no m’interessa la religió organitzada. Tots dos veníem de classe treballadora, tots dos menjàvem carn, érem demòcrates típicament reticents de tot el que hi havia fora de Nova Anglaterra. Érem sexualment compatibles i monògams per naturalesa. Malgrat tot, el que ens uneix més profundament són les paraules, el llenguatge i l’ofici compartit.
Quan ens vam conèixer, tots dos treballàvem en una biblioteca, i jo vaig enamorar-me d’ella en un taller de poesia la tardor del 1969, quan jo feia quart i la Tabby tercer. Vaig enamorar-me d’ella, en part, perquè jo entenia què escrivia. Vaig enamorar-me d’ella perquè ella sabia què escrivia. També perquè duia un vestit negre sexi i mitges de seda, de les que van amb lligacames.
No vull ser gaire despectiu amb la meva generació (o sí: vam tenir l’oportunitat de canviar el món i vam acabar optant per la teletienda), però hi havia la idea, entre els estudiants que escrivien que coneixia llavors, que la bona escriptura sortia espontàniament, en un rampell d’inspiració que s’havia d’atrapar al vol; si volies «assaltar els cels», no podies passejar-te simplement amb un piolet a la mà. Potser l’ars poètica del 1969 mai va quedar més ben expressada que en aquella cançó de Donovan Leach que feia així: «First there is a mountain / Then there is no mountain / Then there is». (Primer hi ha una muntanya / Després ja no hi ha cap muntanya / Després sí.) Els aspirants a poetes vivien en un món de rosades fabuloses, com de Tolkien, i caçaven els poemes directament de l’èter. L’opinió
