punts febles (el pitjor, probablement, que en Roger no canviï de pega) però era simpàtica, força original i sabia que hi havia algun tros força ben escrit. Després de passar l’estona estudiant el mercat amb el meu Writer’s Digest fet pols, vaig enviar Happy Stamps a l’Alfred Hitchcock’s Mystery Magazine. Me’l van tornar al cap de tres setmanes amb una nota estàndard de rebuig, on hi havia l’inconfusible perfil d’Alfred Hitchcock en tinta vermella i em desitjaven sort amb el meu conte. A baix hi havia un missatge a mà i sense firmar, l’única resposta personal que vaig rebre de l’AHMM després de vuit anys d’enviaments periòdics. «No grapi els originals», deia la postdata. «La manera correcta d’enviar un original és ajuntant els fulls amb un clip». Em va semblar un consell fred però de certa utilitat. Mai més he tornat a grapar un original.
16
La meva habitació de la casa de Durham era al pis de dalt, que tenia per sostre els ràfecs del taulat. De nit, al llit encaixat sota un dels ràfecs –si m’incorporava tot d’una em fotia un bon nyanyo–, llegia amb una làmpara flexible que feia una ombra molt divertida al sostre, com de boa constrictora. Algunes nits hi havia tant silenci que només se sentia el murmuri de la caldera i les corredisses de les rates per les golfes; d’altres, la meva àvia es passava una hora, cap a mitjanit, cridant perquè algú anés a veure si en Dick tenia menjar. En Dick, un cavall que havia tingut quan era professora, feia quaranta anys que era mort. Jo tenia un escriptori a l’altra banda de l’habitació, sota l’altre ràfec, amb la meva vella màquina d’escriure Royal i uns cent llibres de butxaca, quasi tots de ciènciaficció, contra el sòcol. Sobre la calaixera hi tenia una Bíblia que havia guanyat recitant versos de memòria a la Congregació Juvenil Metodista i un tocadiscos Webcor automàtic amb un plat de vellut verd. Hi posava els meus discos, gairebé tots singles de Elvis, Chuck Berry, Freddy Cannon i Fats Domino. M’encantava en Fats; sabia fer rock’n’roll i es veia que s’ho passava bé.
Quan vaig rebre la nota de rebuig de l’AHMM, vaig clavar un clau a la paret, damunt del Webcor, vaig escriure Happy Stamps al sobre i el vaig penjar al clau. Aleshores vaig seure al llit i vaig escoltar «I’m ready» de Fats Domino. La veritat és que estava prou content. Quan encara ets massa jove per afaitar-te, l’optimisme és una resposta perfectament legítima al fracàs.
Quan vaig fer catorze anys (i m’afaitava dues vegades a la setmana, calgués o no), el clau de la paret ja no podia aguantar el pes dels sobres de rebuig que hi havia acumulat. El vaig canviar per un de més llarg i vaig seguir escrivint. Quan vaig fer setze anys, vaig començar a rebre notes de rebuig amb comentaris a mà una mica més encoratjadors que el consell de no grapar i fer servir clips. El primer d’aquells comentaris esperançadors era de l’Algis Budrys, que llavors editava Fantasy and Science Fiction, que es va llegir un conte meu titulat La nit del tigre (inspirat en, crec, un episodi d’El fugitiu en el qual el doctor Richard Kimble treballava en un zoo o en un circ netejant gàbies) i va escriure’m: «El conte és bo. No encaixa en la nostra línia editorial, però és bo. Té talent. Segueixi-ho provant».
Aquelles quatre frases breus, gargotejades amb una ploma que tacava molt, van alegrar l’hivern trist dels meus setze anys. Al cap de deu anys, més o menys, després d’haver venut un parell de novel·les, vaig trobar La nit del tigre en una caixa de vells originals i vaig pensar que seguia sent un conte prou digne, encara que es notava que l’havia escrit un principiant. El vaig reescriure i d’un rampell el vaig enviar a F&SF. Aquella vegada sí que el van acceptar. Vaig aprendre que, un cop has tingut una mica d’èxit, les revistes ja no fan servir tan automàticament l’expressió «No encaixa en la nostra línia editorial».
17
Encara que era un any més jove que els seus companys de classe, el meu germà gran s’avorria a l’institut. En part, devia ser per les seves capacitats intel·lectuals –tenia un coeficient entre 150 i 160–, però jo crec que més aviat era perquè no parava quiet. Per a en Dave, l’institut no era prou súper, no hi havia explosions ni deliri, no era divertit. Ho va solucionar, almenys temporalment, inventant-se una revista que va batejar com a Dave’s Rag, una cosa així com «el fanzine d’en Dave».
La redacció era una taula als confins del nostre soterrani infestat d’aranyes que corrien pel fang i les parets de pedra. Estava entre la caldera i el rebost, on en Clayt i l’Ella guardaven mil llaunes de conserves. El Rag era una combinació estrafolària de noticiari familiar i publicació quinzenal de poble. De vegades era mensual, si en Dave estava absorbit per altres interessos (fer sucre a partir de xarop de saba, fer sidra, construir coets o tunejar cotxes, per dir-ne alguns) i llavors començaven les bromes que jo no entenia sobre com en Dave aquest mes anava una mica tard o que no el molestéssim, que tenia la regla.2
Amb bromes o sense, de mica en mica la tirada va anar augmentant dels cinc exemplars inicials per número (venuts a la família propera) a gairebé cinquanta o seixanta, que els nostres parents i els veïns del poble (el 1962, Durham tenia uns nou-cents habitants) esperaven amb candeletes. Un número típic podia explicar com estava la cama trencada d’en Charley Harrington, quins oradors convidats vindrien a l’Església Metodista, quanta aigua treien del dipòsit els fills de la senyora King perquè no es buidés el pou de darrere casa seva (per molta aigua que hi fiquéssim, el pou s’assecava cada puto estiu), qui visitava els Brown o els Hall i quins familiars vindrien de visita cada estiu. En Dave també hi posava esports, passatemps, reportatges meteorològics («hi ha força sequera, però Harold Davis, el nostre veí pagès, diu que si no cau ni un sol xàfec a l’agost, somriurà i petonejarà una truja»), receptes, un conte per entregues (escrit per mi) i els acudits d’en Dave, amb autèntiques perles.
Durant el primer any, el Rag era violeta: aquells números es van fer amb una placa de gelatina que es deia hectògraf. El meu germà no va trigar gaire a considerar que l’hectografia era un conyàs: li semblava massa lenta. Fins i tot quan era un marrec que no aixecava dos pams de terra, en Dave odiava que l’interrompessin. Cada vegada que el nòvio de la mare, en Milt («més tendre que llest», em va dir un dia mesos després de treure-se’l del damunt), s’aturava en un embús o en un semàfor, en Dave treia el cap des del seient del darrere del Buick d’en Milt i cridava:
–Atropella’ls, oncle Milt! Atropella’ls!
D’adolescent, en Dave embogia d’impaciència quan havia d’esperar que l’hectògraf es ‘refresqués’ entre pàgina i pàgina (quan es ‘refrescava’, la tinta es fonia en una mena de membrana porpra, que quedava enganxada a la gelatina com l’ombra d’un manatí). També es moria de ganes d’incloure fotos a la publicació. En feia de bones, i als setze anys ja les revelava. Va muntar un quarto fosc en un armari i del seu interior diminut, que feia tuf de química, en sortien fotografies que de vegades sorprenien per la seva llum i composició (el retrat de la contraportada de Possessió on surto jo amb una còpia de la revista que va publicar-me el primer conte, la va fer en Dave amb una Kodak vella i la va revelar al quarto fosc de l’armari).
A més a més d’aquestes frustracions, l’ambient insalubre del nostre soterrani feia que les plaques de gelatina de l’hectògraf tinguessin tendència a incubar i alimentar colònies d’una mena d’espores estranyes, malgrat que érem molt meticulosos i cada vegada que imprimíem tapàvem bé aquella puta baluerna. El dilluns no tenia cap aspecte estrany i el cap de setmana ja semblava treta d’algun conte ominós d’H. P. Lovecraft.
A Brunswick, on tenia l’institut, en Dave va trobar una botiga on venien una petita impremta de tambor. Funcionava... d’aquella manera. Passaves l’original a unes plantilles que es compraven a una botiga de material d’oficina a 99 centaus la fulla –aquesta tasca normalment la feia jo, perquè solia fer menys errates. Les plantilles
