Constance». Vaig començar a vestir la Helen Clarke al meu cap, amb un banyador en un tou de neu, enfilada a les branques fermes d’un arbre amb un vestit lleuger de volants roses que se li enganxava, se li estirava i se li esquinçava; s’enredava amb l’arbre i xisclava i jo gairebé em poso a riure.
–¿Per què no convidem gent d’aquí? –va dir la Helen Clarke a la Constance–. Uns quants amics de sempre... Hi ha molta gent que vol seguir en contacte amb tu, estimada Constance... Uns quants amics un vespre qualsevol. ¿A sopar? No –va dir–, potser a sopar no. Potser no, almenys al començament.
–Jo... –va tornar a començar la senyora Wright; havia deixat amb cura la tasseta de te i el pastisset de rom a la tauleta que tenia al costat.
–Tot i que, fet i fet, ¿per què no a sopar? –va dir la Helen Clarke–. Al cap i a la fi, de tant en tant hem d’agafar el toro per les banyes.
Al final hauria d’acabar intervenint. La Constance no em mirava, només a la Helen Clarke.
–¿I per què no convidem la bona gent del poble? –vaig preguntar ben fort.
–Déu meu, Mary Katherine –va dir la Helen Clarke–. Ara sí que em deixes parada. –Va riure.– No recordo que mai els Blackwood es fessin amb els vilatans –va dir.
–Ens odien –vaig dir.
–No faig cas de les seves tafaneries i espero que tu tampoc. I, Mary Katherine, saps tan bé com jo que el noranta per cent d’aquesta sensació és cosa de la teva imaginació i si intentessis ser mínimament amable mai ningú no diria res en contra teu. Déu meu. És clar que algun cop hi ha hagut una mica d’animadversió, però crec que en fas un gra massa.
–La gent és molt tafanera –va dir la senyora Wright, donant-nos la raó.
–Jo vaig dient que era amiga íntima dels Blackwood i que no me n’avergonyeixo gens ni mica. Has d’estar amb la gent de la teva classe, Constance. No parlen de nosaltres.
M’hauria agradat que fossin més divertides; em va semblar que la Constance feia cara de cansada. Si se n’haguessin anat li hauria pentinat els cabells fins que s’adormís.
–Ve l’oncle Julian –vaig dir a la Constance. Sentia el sorollet que feia la cadira de rodes al rebedor i em vaig aixecar per obrir la porta.
La Helen Clarke va dir:
–¿Creieu que la gent tindria por de venir a veure-us? –i l’oncle Julian es va aturar a la porta. S’havia posat la seva corbata elegant per prendre el te en companyia i s’havia rentat la cara tan fort que li havia quedat vermella.
–Por? –va dir–. ¿De visitar-nos? –Va fer una reverència a la senyora Wright des de la cadira i després a la Helen Clarke.– Senyora –va dir–, senyora.
Jo sabia que no es recordava dels seus noms ni d’haver-les vist abans.
–Fa bona cara, Julian –va dir la Helen Clarke.
–¿Por de venir a visitar-nos? Disculpi que repeteixi les seves paraules, senyora, però estic desconcertat. Al cap i a la fi, la meva neboda va ser absolta de l’acusació d’assassinat. Ara visitar-nos no hauria de representar cap perill.
La senyora Wright va fer un gest sobtat cap a la seva tasseta de te i després va deixar les mans a la falda amb determinació.
–Es podria dir que hi ha perills a tot arreu –va dir l’oncle Julian–. Perill d’enverinament, i tant. La meva neboda us podria ensenyar els perills més insospitats: plantes de jardí més mortals que serps i espècies ben corrents que tallen com ganivets les parets de l’estómac, senyora. La meva neboda...
–Quin jardí més preciós –va dir la senyora Wright sincerament a la Constance–. De veritat que no sé com t’ho fas.
La Helen Clarke va dir categòrica:
–Tot això ha quedat oblidat fa temps, Julian. Ja no hi pensa ningú.
–Doncs quina pena –va dir l’oncle Julian–. Un cas dels més fascinants, un dels pocs misteris més genuïns de la nostra època. De la meva, particularment. L’obra de la meva vida –va dir a la senyora Wright.
–Julian –va dir la Helen Clarke ràpidament; la senyora Wright semblava hipnotitzada–. Hi ha una cosa que es diu bon gust, Julian.
–¿Bon gust, senyora? ¿Que ha tastat algun cop l’arsènic? Li asseguro que hi ha un moment d’absoluta incredulitat abans que la ment accepti...
Una estona abans la pobra senyora Wright segurament s’hauria mossegat la llengua abans de treure el tema, però ara va dir, gairebé sense respiració:
–¿Vol dir que se’n recorda?
–Recordar –va sospirar l’oncle Julian, movent el cap alegrement–. ¿Potser –va dir entusiasmat–, potser no està familiaritzada amb la història? Potser li podria...
–Julian –va dir la Helen Clarke–. La Lucille no en vol saber res. Hauria de fer-li vergonya preguntar-l’hi.
Em va semblar que la senyora Wright es moria de ganes de sentir-la i vaig mirar la Constance just quan ella em mirava; totes dues estàvem molt serenes, com el tema requeria, però sabia que s’ho estava passant tan bé com jo; ens agradava sentir l’oncle Julian, que es passava el dia tan sol.
I a la pobra, pobrissona senyora Wright, la temptació se li feia insuportable i no se’n podia estar. Es va posar molt vermella i va vacil·lar, però l’oncle Julian era temptador i la voluntat de la senyora Wright no s’hi va poder resistir més.
–Va passar en aquesta casa –va dir ella com si resés.
Ens vam quedar callats, mirant-la amb educació, i va mormolar:
–Els demano que em disculpin.
–Evidentment, en aquesta casa –va dir la Constance–. Al menjador. Estàvem sopant.
–La família s’havia reunit per a l’àpat del vespre –va dir l’oncle Julian, acaronant cada paraula–. Mai no hauríem pensat que seria l’última vegada.
–Arsènic al sucre –va dir la senyora Wright, deixada anar i sense cap mena de decòrum.
–Vaig posar-me sucre. –L’oncle Julian la va assenyalar.– Vaig posar-me sucre a les móres. Per sort –i va fer un lleu somriure–, el destí va intervenir. A alguns de nosaltres, aquell dia, ens va conduir cap a les portes de la mort. Alguns de nosaltres, innocents i sense sospitar res, vam fer, involuntàriament, la darrera passa cap a l’oblit. Alguns de nosaltres ens vam posar molt poc sucre.
–Jo mai no menjo fruites del bosc –va dir la Constance; va mirar la senyora Wright de fit a fit i li va dir, tota seriosa–: Gairebé mai no poso sucre a res. Ni ara.
–Això va jugar en contra seva durant el judici –va dir l’oncle Julian–. Que mai no es posés sucre, vull dir. Però a la meva neboda mai no li han agradat les fruites del bosc. Des de petita que no en volia saber res.
–Si us plau –va dir en veu alta i forta la Helen Clarke–,
