un gran expert en un tema i un complet ignorant en un altre.
Sempre diu que no fa prediccions, però el seu llibre Liquid Fear és de fa set anys i realment ha funcionat com una predicció, la por s’imposa.
Quan estàs analitzant tendències i extrapolant, fas unes deduccions. Si des del moment que fas les deduccions no canvia res, si no fem res, no és estrany que sigui tal com tu ho has dit. Sempre hi ha un 50% de probabilitats, a vegades l’encertes i a vegades no. Robert Merton, un dels grans sociòlegs americans, diu que totes les prediccions o bé són confirmades per elles mateixes o bé són negades per elles mateixes. No m’agrada que el que dic acabi passant, perquè sóc un escriptor més aviat pessimista. Això és com la Bíblia. No volien que la història confirmés el que van predir, volien evitar que passés, volien fer reaccionar la gent perquè actués i prevenir que passés. Així que no estic satisfet que s’hagi acomplert el que he previst.
Potser la por d’ara, de l’atur, de la crisi, és prèvia a una revolució.
La realitat econòmica de la majoria de la gent va començar a ser benestant cap als anys setanta. Començaven a canviar la seva economia, a millorar-la. Després la situació va empitjorar, però fins al 2005 no es va fer clarament visible per dues raons. La primera és que les dones van començar a treballar: a les oficines, a les fàbriques, així que ja no era només un membre qui sostenia la família. La segona és l’abús del crèdit. No tenies diners però anaves tirant de targeta. Era l’època d’«El demà serà millor que l’avui». Estàvem caminant a cegues i, de sobte, quan el crèdit es va col·lapsar i la gent no podia pagar els deutes, van començar a perdre la casa, la feina… De sobte es van adonar que l’economia anava en la direcció equivocada. Abans que això passés la gent era més aviat optimista, em compro una casa per un preu i la vendré pel doble. Però de sobte es van despertar.
I la por va començar a ser de veritat.
Ara veiem el que existia únicament com una por líquida, difusa. Durant el dia érem optimistes, a la nit eren tot malsons, fantasmes i por. I aquestes pors, que només teníem a la nit, el 2007 es van fer realitat. No crec que sigui mèrit meu preveure-ho. Simplement ha passat. Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa. Però no ho fan. És igual que amb el moviment Occupy Wall Street. Tothom ha sabut de la seva presència, excepte Wall Street, que ni tan sols s’ha adonat que estaven ocupats.
Té tornada enrere aquest creixement de la desigualtat?
Les societats són desiguals però en els últims dos-cents anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut que teníem una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç, talent i determinació potser te’n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l’atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida. Als Estats Units quan denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i ha triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.
Estem a prop d’una revolució?
No ho crec. La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de l’era de les revolucions és que funcionava com una gran fàbrica de solidaritat. Hi havia grans grups que s’unien, la gent creia que el seu destí estava en mans col·lectives. Era l’època d’aixecar-se junts, de l’interès comú i de la idea d’una bona societat, d’un model de bona societat. Era l’hora de fàbriques de solidaritat i també d’utopies. No estem vivint en aquella societat. La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fàbrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat. El tens? No ho crec. I si el tens més aviat et farà por mostrar-lo, no fos cas que la gent se’n rigués. La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució. Ens cal trobar noves maneres de gestionar aquesta situació caòtica.
Sempre busquem responsables de la crisi. Qui controla el món?
Ningú, ningú. Hi ha un divorci entre poder i política. El poder és la capacitat de fer coses, es limita al que un pot fer i un altre no. La política és la capacitat de decidir quines coses s’haurien de fer i quines s’haurien d’evitar. Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, les que hi ha són a nivell d’estat nació. El poder es mou lliurement a través de totes les fronteres, però les polítiques no. I és hora de canviar això. Ningú sap on anem, estem simplement vagant de manera cega. No confiem en els polítics perquè ells no tenen cap pla, només reaccionen a la crisi.
Manen els mercats.
Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S’ha demostrat que el mercat no és savi i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre.
Encara que sigui un escriptor pessimista, sembla que té un bon sentit de l’humor.
L’humor dels homes penjats. No crec que sigui humor, és ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant. No és humor. A més, dius que sóc pessimista…
Bé, vostè ho ha dit.
Però no he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l’esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó. Crec que la majoria ja ho estem fent després del col·lapse del crèdit, sabem que mantenir aquest nivell de consum no és sostenible. La societat occidental sap que la nostra manera de viure no és sostenible. És simplement impossible de gestionar: el planeta no ho pot suportar. Estem consumint, aquí a Occident, la majoria de les fonts del planeta. Hi ha càlculs que diuen que estem consumint els recursos d’un planeta i mig. I si ara els països emergents –el Brasil, Sud-àfrica, l’Índia– s’hi uneixen, necessitarem cinc planetes. Qui trobarà els quatre planetes que ens falten?
Com explica el seu èxit?
Hi ha un tipus de matrimoni on la dona mai envelleix. Però és perquè el marit sempre està canviant de dona i per això sempre és jove, sempre té la mateixa edat. Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment. I això encara ho mantinc, segueixo estant en contacte amb els joves. Quan el meu nét era jove (ara és un gran advocat), li deia a la gent: «Normalment els avis s’adrecen als nens per preguntar-los com vivim, però jo vaig al meu avi per preguntar-li com vivim nosaltres». Crec que puc imaginar-me què li està passant a la gent jove ara mateix.
