en contacte amb la part més humana.
JOHN GRAY
© David Levenson/Getty Images
John Gray (South Shields, 1948) és professor emèrit de pensament europeu a la London School of Economics. Aquest filòsof i politòleg britànic no creu que el món progressi, i no s’està de debatre les seves opinions des d’una posició liberal i amb una forta dosi d’humor incisiu. Els seus darrers llibres es troben traduïts al castellà, com ara Anatomía de Gray (una selecció d’assajos) i El silencio de los animales. I en català podem llegir el text d’una conferència feta al CCCB a Tecnologia, progrés i l’impacte humà sobre la Terra.
5 de desembre del 2014. Em rep a Londres, al despatx dels seus agents literaris, i durant una hora i mitja no s’atura gairebé ni per agafar aire. Ja marxant em pregunta per la independència catalana i em suggereix que no esperem res d’Europa. Ni en general ni en aquest tema.
Estem en un moment de grans canvis. Millora, el món?
Les millores només són acumulatives en la ciència i la tecnologia. En el moment científic en què estem ara és difícil que el coneixement es perdi. Fins i tot si el 90% dels científics del món morissin de grip. La majoria de coneixements estarien emmagatzemats a les biblioteques, i també electrònicament. Però l’ètica i la política són diferents. És cert que a la major part d’Europa almenys les dones i els gais estan molt millor que abans. Però el que passa amb les millores de tipus ètic o polític és que poden allargar-se durant unes quantes generacions, però es poden perdre i es perdran. I aquesta és una idea que els romans, amb Marc Aureli, o els grecs donaven per descomptat.
La història com un cicle.
Com un seguit de civilitzacions que emergeixen i cauen. Això abans es donava per fet. Avui no es pot ni dir, és la forma més radical de censura. I és autocensura, perquè la gent no ho vol entendre. Jo crec que és un efecte del postcristianisme. Ja sap pels meus escrits que sóc ateu. Crec que les religions –el cristianisme, el judaisme…– han fet coses bones per a la humanitat, però també han provocat desastres. Li donaré un exemple de millora que ha desaparegut completament: el sobtat retorn de la tortura. No és que la tortura hagués deixat d’existir, però almenys es va prohibir i condemnar.
I vostè va anticipar que tornaria.
Quan vaig publicar el meu article sobre la tortura, el febrer del 2003, encara no s’havia envaït l’Iraq. Després la gent em preguntava si jo ja sabia que hi hauria tortures. Jo no ho sabia, però estava 100% segur que la tortura s’utilitzaria a escala global. Per què? Només cal observar la història. L’escenari era el d’un món neocolonial. Aquest tipus de guerres sempre impliquen tortura. Algèria, el Vietnam quan els francesos i els americans hi eren… No cal ser un geni. I alhora, el 2003, alguns dels nous conservadors tenien molta influència a la Casa Blanca. I defensaven la tortura, en públic. Vaig unir aquests dos factors i vaig escriure l’article. Els que el van llegir em van titllar de cínic i pessimista. Deien que no podia passar. Però en el moment en què els americans van arribar allà, van començar les tortures.
Li ha passat més vegades?
El setembre del 2008 vaig publicar un article titulat «La bogeria del conte de fades progressista». Tractava sobre Rússia. Una de les coses que deia en aquell article –era l’època de la crisi de Geòrgia– és que si els governs occidentals intentaven estendre la seva influència a Ucraïna, Ucraïna es partiria en dos. Em van dir que era un boig, que estava sent apocalíptic i que era absolutament impossible que el que jo deia passés. Però jo n’estava segur.
És pessimista, i l’encerta.
Observem cicles de barbàrie en la civilització, i en la política i l’ètica. Són cicles imparables. No vull dir que no s’hi pugui fer res, però si entenguessin el risc de fer el que els governs occidentals han fet a Ucraïna, no ho haurien fet. Si entenguessin els riscos del que van fer a l’Iraq, no ho haurien fet. Són clixés terribles, es deia que el problema era la tensió. Si haguessin pensat cinc minuts sobre el problema real, no haurien fet el que van fer. I de fet se’ls va aconsellar que no ho fessin. La CIA no volia fer-ho. Els militars eren molt cauts. Tots deien que seria difícil. Però els líders polítics van seguir endavant, dient que eren més llestos i que sabien el que es feien. Però no sabien el que es feien. Aquesta és la realitat més aterridora. Si vas al Pròxim Orient o Rússia, en molts països et trobes amb la idea que a Occident hi ha un petit grup de líders extremament maquiavèl·lics ideant els seus plans. No és cert. Alguns dels que tenim a dalt són gent confusa i convencional, perseguint fantasmes.
Quins fantasmes?
Els fantasmes són les idees que han heretat dels últims deu o vint o trenta anys. Es fiquen en guerres i després no saben què fer o com sortir-ne. La realitat és que ningú mana, ningú se’n fa càrrec. Com va dir John Maynard Keynes, els governs agafen les idees d’algun paper oblidat i ple de gargots: així és com actuen. No hi ha gaire cosa més que es pugui fer. Jo no escric per canviar la política, perquè no crec que sigui possible. Escric per a lectors individuals, no per a un nou partit o un nou món, escric per a lectors que sospiten que hi ha algun error en la visió predominant del món.
No vol ser una persona influent.
No, ja vaig embolicar-me en la política fa molts anys. El que aprens és que, en política, de tant en tant es fa algun canvi per millorar, però la major part del temps l’únic que trobes és absurditat. I és natural, la política no és un projecte per emancipar la humanitat. La política és un esforç temporal per lluitar contra els mals humans. L’estat del benestar és un bon experiment que ha durat trenta anys. Quan als setanta jo estava amb la dreta, creia que ens duria a la bancarrota. Després vaig canviar d’opinió i em van tractar de traïdor. No veig la política com una cosa ideològica, sempre l’he vista com una recerca de solucions temporals a problemes permanents. La majoria de la gent pensa que la història és un seguit d’errors dels quals aprenem alguna cosa.
I no creu que n’aprenguem, de la història.
L’únic que aprenem és que la bogeria humana és eterna. La major part dels desastres de la història no passen per error, sinó que passen quan els que produeixen els desastres saben –o se’ls ha dit– que les seves polítiques produiran desastres. L’euro n’és un exemple. Jo sempre he sigut proeuropeu. Però quan l’euro va començar a expandir-se, vaig començar a veure-ho amb ull crític. Ara sóc euroescèptic. Una de les raons per les quals em vaig separar del thatcherisme és que Thatcher era euroescèptica. I ara jo també ho sóc. Potser tenia raó en això. El que ha passat amb l’euro no ha sigut un error, ha sigut una bogeria. I una bogeria persistent. Per què? Perquè hi has fet una gran inversió intel·lectual i moral, que pot estar connectada amb el teu poder o els teus ingressos. I una raó encara més profunda: esdevé una part del sentit de la vida d’aquesta gent. Hobsbawm, el gran historiador comunista, tenia el carnet del Partit Comunista quan va morir, encara que el partit ja no existís. Per què? S’identificava amb aquesta bogeria criminal. La seva vida hauria estat buida de significat sense això.
Però com se sent profetitzant coses dolentes i tenint raó?
He
