La configuració de la violència ha canviat, però no la seva intensitat. Com a Síria: si milions i milions de persones viuen en ciutats devastades, es refugien als camps i moltes moren abans del que haurien mort, han mort per la guerra? Si a algú se’l tortura o se’l viola, hi ha seqüeles. Estrès posttraumàtic, depressió. O acaba pobre, o emigra i mor sol en algun lloc del món. L’ha mort la guerra? Jo diria que sí. És una qüestió de causa i efecte. La violència no és només un tret al cap.
El noto enfadat amb Pinker.
Crec que és un punt de vista molt nociu. Jo intento burlar-me’n. El que Pinker diu és que la guerra és un fenomen antiquat. Però la realitat és que les guerres moltes vegades estan subcontractades. Les grans guerres han destruït civilitzacions. Hi ha un gran escriptor de viatges britànic, Norman Lewis, que va viatjar per tot el món durant els anys cinquanta. Va denunciar l’impacte i el maltractament –i fins i tot el genocidi– dels fonamentalistes americans en societats tribals a l’Amazones. També parla sobre Àsia del Sud i de l’exquisida i delicada civilització que hi vivia. Què ho va destruir? Les seves guerres? El que realment els va destruir va ser l’últim període de la colonització occidental. El més violent. Per això no estic només en desacord amb els punts de vista com el de Pinker: els menyspreo profundament. Parts de la civilització van poder sobreviure a l’imperialisme, però no a les guerres. Crec que és un punt de vista moralment corromput i fals.
Tria bé els seus rivals intel·lectuals.
Si estàs interessat en una visió realista del món, no et pots prendre seriosament Dawkins, Pinker, Fukuyama… Escriuen molt, i llibres molt llargs. A mesura que em faig gran intento escriure llibres més i més curts. I només he sigut polèmic amb postures que mereixen la mofa. Quan el 2008 vaig dir que hi podria haver una guerra a Europa es van posar les mans al cap. Però el que està passant a Ucraïna és una guerra. És el món de Stefan Zweig que torna. No ho hem superat, no som més intel·ligents. Són les mateixes bogeries.
Cap altre objecte de la seva crítica?
La intimidació religiosa, per exemple. Jo sóc ateu i crec que la religió ha fet molt mal. Però si mirem el segle XX, la major part del mal l’han fet projectes seculars. La majoria dels alts càrrecs nazis eren ateus, i se suposava que tots els comunistes havien de ser-ho. Mofant-me i posant en ridícul aquestes postures intento treure a la llum la seva absurditat. Ara estic escrivint un assaig sobre l’ateisme i una de les coses que intento explicar –però no intento convèncer ningú– és que la idea que la ciència podria generar un nou tipus d’ètica és una idea que ja ha tingut lloc dues o tres vegades a Europa, i sempre ha sigut un desastre. Ja va passar a finals del segle XIX. Només cal mirar les teories racistes que van fer servir els nazis. Els nazis van fer servir moltes de les idees del biòleg alemany Ernst Haeckel, com la jerarquia dels grups racials. Ara molts autors americans defensen que l’ètica hauria d’estar basada en la ciència. L’ètica és un terreny a part. Has d’entendre clarament el món en què vius i en això la ciència pot ajudar. Però la ciència no et pot facilitar els judicis ètics. Aquest error s’ha comès una vegada i una altra.
Recorre a la sàtira sovint. Creu que l’humor ajuda?
Als meus llibres dono molts arguments per a qui els vol, però crec que riure’s d’una postura també pot ser molt útil. L’humor és una capacitat humana. Alguna gent em pregunta què diferencia els humans dels animals. Som animals, però som diferents. Jo crec que hi ha quatre diferències i una és recórrer a l’absurd.
Repassem les quatre diferències?
La primera és que tenim una consciència molt més clara que cap altre animal de la inevitabilitat de la mort. No entenem la mort, però sabem que hi haurem de fer front. El segon factor és que necessitem explicar-nos una història coherent de les nostres vides. Si no ho podem fer, solem posar-nos malalts, d’una manera o una altra. O embogim. Això ens porta a les religions, una cosa que els animals semblen no tenir. Una altra diferència que exploro en el meu nou llibre és que només els humans cacen i maten altres humans –i també a ells mateixos– per donar un significat a les seves vides. La violència beu de moltes raons. De vegades del pragmatisme. Fins i tot els suïcides que es maten lligats a bombes. La gent pensa que és un fenomen religiós, però no ho és.
En molts casos sí.
Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys vuitanta, eren laics. Alguns eren cristians. Alguns, membres del Partit Comunista. O els Tigres per a l’Alliberament de Tàmil Eelam, a Sri Lanka. Eren leninistes i no creien en la vida després de la mort. Ells van inventar el cinturó bomba. Aleshores no era religiós, ho és ara. Una característica única dels humans és que maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort amb l’objectiu de donar un significat a les seves vides. Això és únic. Cap altre animal mata per això. Maten per protegir les cries, per protegir el territori, per trobar menjar… En aquest sentit, els humans són pitjors que els altres animals. Saben que moriran i necessiten respostes. Els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Això és molt important. Per això se suïcida, la gent.
I la quarta diferència?
Només els humans tenen el sentit de l’absurd. Això és una cosa positiva. Un dels escriptors del segle XX que més admiro, sobretot dramaturg però també amb alguns diaris molt bons, és Ionesco. La major part del temps la meva feina és evidenciar l’absurditat de projectes i formes de pensament que trobo extremament irracionals. La gent diu que això és negatiu. Bé, no em riuré d’un leprós. Però crec que l’habilitat de riure’s de l’absurd és interessant.
Si ens trobem d’aquí a deu anys, què haurà passat a la seva vida i al món?
A la meva vida no ho sé. Al món segurament hi haurà un conflicte més gran amb Rússia. On acaba el joc amb l’euro? Més retallades, més austeritat, menys estat del benestar, més amargor… També serem en un conflicte –no sé de quin tipus– més gran amb Rússia. El declivi americà segurament continuarà, amb grans desigualtats internes. Una altra de les coses que crec és que la situació de la classe mitjana a tot el món serà pitjor, o almenys amb més inseguretats. En alguns països potser tindran uns ingressos alts, si evitem una espècie de deflació a Europa. Però hi haurà parts del món on els ingressos seran molt insegurs, perquè els oficis tradicionals de la classe mitjana, incloent-hi els metges, són insegurs.
Per què?
La robotització en aquest terreny és increïble. Pensem en com ha canviat en deu anys la nostra vida, amb internet i la tecnologia. El periodisme ha canviat absolutament en els últims deu anys. L’edició també. I les universitats. Això continuarà. Fins i tot s’ha estès en àmbits com els taxis. Uber està acabant amb el taxi tradicional. I això només és el principi. Moltes de les posicions de la classe mitjana i les seves estructures han desaparegut. Hi haurà una espècie de reproletarització. Però no en el sentit que hauria pensat Marx. El proletariat es va concentrar a les fàbriques. Ara passa el contrari. Crec que això no es pot aturar i seguirà així durant deu anys, segur. A diferència del que pensa molta gent, crec que no hauríem de desitjar una crisi a la Xina. Tot i que no és un règim tan fosc com el maoisme, també té els seus aspectes foscos, com la repressió. Però no crec que hàgim de desitjar que pateixi una crisi. El seu creixement hauria d’alentir-se. Per raons mediambientals i per moltes altres raons. Seria beneficiós per al món si pogués estabilitzar la seva situació. Això no vol dir que es converteixi en un país democràtic,
