Ell creu que el projecte europeu es pot salvar, jo no. En la meva opinió ara el perill és que el projecte no és reformable. El cost de salvar el projecte, pel que fa l’euro, és que en gairebé tots els països europeus la política s’està desestabilitzant, i en molts països, no només a Espanya, està provocant els antics dimonis europeus: antisemitisme i règims de l’odi. La política ja està enverinada.
No veu futur a Europa?
Quan vaig ser a Barcelona, el 2011, al CCCB, vaig conèixer un grup de joves que emigraven. Em van preguntar què faria jo en el seu lloc. Si jo fos una persona jove, de vint o trenta anys, en la situació actual a Espanya tindria bàsicament dues opcions: o involucrar-me en algun projecte de resistència política o emigrar. Faria una cosa o l’altra. Sento molta simpatia pels joves d’avui dia, aquests a qui anomenem la generació perduda. Si jo tingués vint-i-vuit anys i estigués vivint a casa dels meus pares, amb molta educació però sense feina, intentaria ser realista. No voldria perdre uns anys irrecuperables de la meva vida.
Què pot passar, doncs?
Una de les situacions més inestables ara mateix és a França. Si Marine Le Pen quedés segona –ja no dic guanyar– seria un escenari terrible. El sistema podria trencar-se abans. La caiguda seria molt dolorosa. Però per a mi fins i tot un trencament com aquest seria preferible a seguir així durant vint anys més. Perquè és essencialment irreformable. Hi ha gent a l’esquerra que pensa que pot ser reformable. Jo, no.
On se situa políticament?
No estic lligat a cap partit. Voto tàcticament.
Encara existeix l’esquerra?
A Anglaterra? És molt dèbil. Crec que el problema al Regne Unit és lleugerament diferent, perquè no som dins l’euro. No crec que s’hagi pensat gaire en com adaptar-se per fer de l’economia una cosa més humana en un context altament globalitzat. El que diuen ara alguns al Partit Laborista és que el que necessitem al Regne Unit és una espècie de capitalisme més responsable, més amable, i que es preocupi més de la gent. Però som probablement el país més globalitzat del món. Més que Amèrica. Podem fer petites millores, que no duraran per sempre.
Què en pensa de Thomas Piketty i aquest tipus de crítiques al capitalisme?
No és res nou. Simplement aporta dades i xifres sobre el que ja deia Marx. Ja no hi ha cap agent polític. La tecnologia ha distribuït la classe treballadora arreu. Ja no és a les fàbriques. Crec que les persones no controlem el progrés tecnològic. A Europa hem decidit no tenir transgènics. Podem tenir raó o no tenir-ne, però és només una qüestió tecnològica. I aquestes coses tenen efectes globals. Quan la gent diu «nosaltres farem això», qui és nosaltres? La humanitat és una ficció. Hi ha unes quantes organitzacions globals, però en essència la humanitat no té cap poder d’acció col·lectiva.
Es poden aconseguir progressos.
Fa vint o trenta anys es temia que els programes nuclears s’expandissin. Ho van fer una mica, al Pakistan. També en algunes zones de Sud-àfrica. Però ho van deixar estar. Així que amb un estret grau de cooperació es pot fer alguna cosa. Potser no es va poder parar del tot, però alguna cosa es va fer. Però no hi ha cap col·lectiu humà que faci coses, cap col·lectiu o agent humà que decideixi coses. El que hi ha són estats, no-estats, criptoestats –com Islàndia. Hi ha determinades coses que es poden fer en llocs particulars en moments particulars. De vegades per l’esquerra, de vegades pels liberals.
Però creixen els riscos.
Un dels perills del moment és que sembla que els governs occidentals, Europa i Amèrica, serien feliços si Putin fos derrocat i hi hagués un canvi de règim a Rússia. Jo crec que Putin és perillós i el seu règim és terrible en molts sentits. No tant com el comunisme, però terrible. Però mira què ha passat en altres països on ha canviat el règim. Com Líbia, per no parlar de l’Iraq. D’altra banda, el comparen amb Hitler. Ho trobo exagerat. Però posats a comparar, Hitler era molt popular, fins que va començar a perdre la guerra. Si Putin cau, qui el reemplaçarà? Un liberal? Ho dubto. El podria reemplaçar algú menys intel·ligent, menys contingut, menys calculador, molt més tirà. Podria ser molt perillós. Occident d’alguna manera ha contribuït a les seves polítiques.
I què pot passar?
Si la relació entre Europa i Rússia empitjora, i Putin d’alguna manera se sent temptat a emprendre una nova aventura, als estats bàltics per exemple, seria catastròfic. No seria necessàriament una guerra nuclear, però estaríem tornant al 1930. No al nazisme. Però en la majoria de països europeus hi està havent moviments tòxics. Tinc entès que a Espanya la majoria de les radicalitzacions han vingut de les esquerres. D’alguna manera heu tingut sort. No teniu Le Pen. Esclar que la radicalització de dretes la teniu a la memòria, suposo que això hi ha ajudat.
La violència sempre apareix.
Els homes forts s’utilitzen a tots els bàndols. Per això en general no estic a favor de les revolucions. Passen, i de vegades s’obtenen bons resultats, però sovint a un cost enorme. I crec que aquesta és una altra de les raons per les quals alguna gent de l’esquerra encara m’odia. Perquè tot i que he criticat el capitalisme, sóc molt prudent amb les revolucions. Fins i tot a Espanya diria que els horrors de la Guerra Civil encara no s’han oblidat. Encara que hi hagués vint o trenta anys de silenci. I ara han tornat a sortir, molts anys després. I és terrible el que va passar.
Les revoltes àrabs incitades a les xarxes socials van ser una il·lusió?
Vaig escriure poc sobre aquest tema, perquè la gent no hauria pogut suportar el meu pessimisme. El que hauria escrit és que admiro tots aquests joves, però a Egipte només hi ha dues institucions o organitzacions de lideratge: l’exèrcit i els Germans Musulmans. El 60% de la població és analfabeta. Hi havia gent que sortia a les places, però què fas amb aquesta gent tan pobra? El resultat era previsible. No em sorprèn gens. Es van escriure moltes estupideses en aquell moment. És com les revolucions del 1848. Al cap d’un parell d’anys s’havien reprimit. I van caldre cent cinquanta anys perquè la situació a Europa s’estabilitzés. De veritat que ho poden aconseguir al Pròxim Orient en un parell de mesos? Trigaran anys, o potser dècades. No dic que hagin de seguir el procés europeu, que ha sigut nociu en molts sentits. Amb el procés colonial, per exemple. En cert sentit es van crear estats artificials en molts països. En això Europa hi té certa responsabilitat.
Quina mena de responsabilitat?
El que ha fet Occident fins ara ha sigut tot desastrós. Tot el que hi hem fet ha sigut un complet desastre. Hauríem de deixar-ho estar. I ja no necessitem el seu petroli. No hi durem la pau. En part perquè el conflicte té un component religiós. Ara mateix estan en una espècie de semirevolució que segurament seguirà així durant una o dues generacions. Però convertir-se en una democràcia no és una cosa que es pugui fer en un parell de mesos. La gent això no ho vol veure, perquè és depriment. I perquè no estan familiaritzats amb la història. La majoria de les esperances que la gent diposita en la política són il·lusions. És dur, però jo escric per a la gent que d’això pot fer-ne ús.
Li agrada ser polèmic.
Crec que hi ha determinades postures que mereixen la mofa. Hi ha postures que són
