5. AMB ESTIL, SENSE PERDRE LA GRAMÀTICA
En Joan, en Pere i en Berenguera
El passat simple és més literari?
Una construcció que s’escriu molt i que es diu poc
Uns quants, que són diversos, distints i, fins i tot, diferents
La doble negació mereix una oportunitat
6. TRADUIR NO ES FA AMB UN PAS
Aquest programa és una porqueria!
En defensa de la traducció automàtica
7. L’ORTOTIPOGRAFIA, L’ESTIL FINS A L’ÚLTIM DETALL
Interrogant d’obertura? No, gràcies
Quan s’apostrofa la essa líquida?
De Siracusa a Saragossa, passant per mig món
DELOGUARD
Cada persona té un estil. N’hi ha que el tenen més marcat, més singular; i n’hi ha que s’afegeixen al corrent general, amb tot un ventall de possibilitats, que van des de l’estil més neutre fins a l’estil que està de moda: els pantalons estripats o les ulleres metàl·liques rodones i primes.
A l’hora de fer servir la llengua, també tenim el nostre estil. Pot mostrar matisos diferents quan parlem o quan escrivim, o si xerrem amb una amistat o amb una persona de la feina. Són els registres. Tots els parlants podem passar de fer servir un registre més formal a un de més informal sense que això afecti l’estil general. Fer servir cada registre en el moment adequat també forma part del nostre estil.
En aquest llibre hi exposo les meves dèries –el meu estil– pel que fa a la llengua. No us penseu que vull pontificar; el que pretenc és explicar per què hi ha coses que m’agraden i coses que no, per què opto per fer servir un mot determinat en lloc d’un altre, o per què quan escric hi poso majúscula o no n’hi poso.
Com que les persones acostumem a tenir moltes cares, les meves dèries tenen a veure amb la meva manera de fer, però també amb el llenguatge periodístic i amb la lingüística pròpiament dita, que són la meva professió i les meves passions. No puc deixar de banda tots els anys que he estat responsable del llibre d’estil de La Vanguardia, ni tota l’experiència que he adquirit en aquest diari, tant treballant amb l’equip d’Edició i amb els redactors de les seccions informatives, com mantenint una relació enriquidora amb els lingüistes dels altres mitjans de comunicació.
Però no hem de perdre els orígens. Vinc de família de bacallaners i durant uns quants anys vaig treballar a la parada dels pares. Al matí despatxava al mercat i a la tarda anava a la facultat. Els dies que hi havia poca feina, llegia les aventures de Tirant i del Quixot amagat darrere el taulell, assegut en una llauna d’olives de cinc quilos, mentre ma mare atenia la clientela. Aquella barreja de llengua fresca, espontània als matins, i de llengua docta, acadèmica a les tardes, també forma part del meu llibre d’estil.
L’objecte del llibre és, a última hora, fer reflexionar el lector: que prengui consciència que no és innocu fer servir una expressió o una altra; que no és el mateix que un periodista escrigui una paraula tal com l’ha sentida o fer un pas endavant i posar-hi la que veritablement pertoca; que no és cap bestiesa parar-nos a pensar per què diem les coses d’una manera i no d’una altra.
Cada parlant pren les seves decisions, però massa sovint trobem persones que fan un ús inconscient i gregari de la llengua. Explicant-vos les meves dèries, el que m’agradaria és ajudar que cadascú, com a parlant, prengués les seves decisions d’una manera conscient. Si volem ser bons usuaris de la llengua i fer arribar amb claredat als nostres interlocutors allò que volem dir –el nostre missatge–, no ho podem fer sense polir el llenguatge, la manera de parlar. Cal que n’eliminem les badades, cal que esmolem l’eina (en feliç expressió de Daniel Cassany).
Quan escrivim, no cal que passem el paper de vidre pels textos fins que no hi quedi cap impuresa. Això crearia una uniformitat falsa i empobridora. Només que hi fem unes bones passades de ribot, per eliminar els bonys més evidents, obtindrem una llengua més acurada i representativa de nosaltres mateixos.
