continuï per Gimeno, i hi afegeixi els germans Sánchez Vicario, Albert Costa, Sergi Bruguera, Rafa Nadal… I si pensa a dir alguna dona, esmentarà Arantxa i Conchita. Per a ells, cognom o nom i cognom; per a elles, només el nom.
Aquesta familiaritat es repeteix en altres àmbits. Al president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no se’l va anomenar mai com a José Luis, sinó amb el segon cognom, Zapatero. En canvi, les referències a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría eren majoritàriament com a Soraya, per molt que els mitjans maldéssim per referir-nos-hi com a Sáenz de Santamaría o, si no hi cabia, Santamaría.
Si algú no hi veu un tracte masclista, en aquestes opcions, és perquè no s’adona del paternalisme que s’hi amaga. Qui defensi que dir Soraya és més identificador potser té un punt de raó, però que pensi que amb un home no ho faria mai.
Quan Hillary Clinton es va presentar a les eleccions dels Estats Units, sovint ens hi referíem com a Hillary. De fet, als mítings els seus seguidors brandaven cartells amb el seu nom de pila ben gros, al costat del preceptiu «for president». Per defensar l’opció Hillary, hi ha qui dirà que, esclar, com que el seu home ja va ser president –el president Clinton–, calia diferenciar-la; per això el seu nom de pila funcionava i era «més identificador».
No dic que no, però quan el fill del president Bush va ser president, sempre va ser Bush, igual que son pare, i no hi va haver confusió possible. Amb l’agreujant que tots dos es deien George. I això va passar en un lapse de temps no gaire llarg, vuit anys, els mateixos que haurien passat entre Clinton i Clinton si ella hagués guanyat Trump. En el cas de Bush fill, els mitjans podrien haver optat sistemàticament per afegir-hi júnior: Bush Jr. Però no va caldre mai.
Els llibres d’història sí que hauran de precisar de quin dels dos parlen, però la immediatesa informativa fa innecessari que s’especifiqui si es parla del pare o del fill; de qui es parla és de l’inquilí de la Casa Blanca. De la mateixa manera, doncs, amb el Bill i la Hillary, o Clinton i Clinton.
Comptat i debatut
Potser els desdoblaments són la solució menys còmoda a l’hora de fer servir un llenguatge inclusiu. Però, més enllà d’això, hem vist altres propostes que ens permeten desmasculinitzar la llengua sense fer-la malbé ni renunciar al principi d’economia que la regeix. Per sort, cada vegada hi ha més parlants conscienciats que segueixen aquests paràmetres. És una qüestió de justícia social.
1. Publico.es/Public. Entrevista de Laura Aznar a Bel Olid: «Tenim una ge-neració de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes» (26/II/2017).
2. Lavanguardia.com/encatala. Entrevista de Magí Camps a Carlota Gurt: «Trobo interessant fer personatges sense gènere» (25/IV/2020).
QUINA CREU!
‘Assecar’, ‘creuar’ i ‘marxar’ surten al diccionari, però…
Al teatre, la llengua m’acostuma a treure de polleguera. Quan veig el nom d’Anna Casassas o de Joan Sellent al programa, per posar dos exemples de traductors de solvència contrastada, em relaxo. Però en altres casos, tot i que entro tranquil a la sala –sempre a primera fila, per veure bé les faccions dels intèrprets–, els ensurts lingüístics em toquen el voraviu, malgrat que de vegades la traducció pot haver estat feta per una ploma consagrada. I aquest és el mal: que les plomes consagrades també poden arribar a ser reconsagrades.
Què faria, jo? Deixar que el traductor de ploma consagrada faci la seva versió i, tot seguit, que un bon corrector hi passi el ribot. No podem deixar mai aquesta feina en una sola persona, hi calen com a mínim dues professionals: la que tradueix i la que revisa. I aquí no s’hi poden comptar les que no es dediquen professionalment a aquest ofici, com ara el director i els actors, perquè a ells tot els sona bé.
Assecar-se les llàgrimes, ai!
A l’obra Incendis, de Wajdi Mouawad, amb traducció de Cristina Genebat, els protagonistes diuen que s’assequen les llàgrimes. S’entén? Sí. És el verb que hi pertoca? No. Soc un llepafils? Jo diria que no: les llàgrimes ens les eixuguem, i prou. De fet, quan l’editorial Periscopi en va publicar la traducció el 2017, els revisors del text (Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo) van fer la seva feina i hi van canviar les llàgrimes assecades per les llàgrimes eixugades. Ho fa bé Genebat en general? Sí. Cal que després un professional de la revisió hi esmeni aquestes badades sense malmetre la versió de la traductora? Per mi, és imprescindible. Si els correctors del llibre l’haguessin revisat abans que es representés l’obra, dalt de l’escenari les llàgrimes s’haurien eixugat: no hi hauria perdut ningú i la llengua hi hauria guanyat.
Els directors i actors que defensen aquestes traduccions poc acurades ho fan perquè hi veuen la frescor poc acadèmica de qui les ha fetes. «És un llenguatge natural, la llengua que se sent al carrer», diuen. La intenció és bona, esclar. Però, de vegades, a aquests defensors del català que ara es parla hi ha coses que se’ls escapen. Dir assecar en lloc de eixugar, hi afegeix res? Dir tamany en lloc de mida, resulta més natural? Dir creuar en lloc de travessar, és un avenç en l’ús del català? Penso que la resposta en tots tres casos és que no. No són transgressions buscades; són badades que el traductor ni tan sols és conscient que fa. Una revisió respectuosa hauria deixat el text impecable: fresc, natural, amb altres transgressions buscades, però sense cagades inadvertides.
És el que fa Sellent, per exemple, quan fa servir enterro o despedir («despedir el mort») en la traducció de La presa, de Conor McPherson. Són transgressions deliberades, que aporten color i fan més versemblants els diàlegs d’aquell reguitzell de personatges que maten les hores en un pub.
Tothom ha de ser revisat. Jo no publico res sense que algú no m’hagi corregit el text. Aquest llibre, per exemple, l’han revisat Gemma Sardà, Rudolf Ortega i Mercè Rial. I tot i així hi pot haver coses que s’hagin escapat. Una mica més d’humilitat i de responsabilitat no fa mal a ningú i beneficia a tothom, sobretot la llengua.
Marxar o anar-se’n? Creuar o travessar?
Un altre cas. A l’obra Casa de nines, 20 anys després, de Lucas Hnath, amb traducció d’Helena Tornero, la Nora creua la porta i marxa un munt de vegades. El verb creuar és al diccionari? Sí. El verb marxar és al diccionari? Sí. Però tots dos casos són castellanismes encoberts. Si volem fer servir una llengua genuïna, la Nora hauria de travessar la porta i anar-se’n. Però en tota l’obra no la travessa cap cop ni se’n va, sempre la creua i marxa. Una pena.
I quin problema hi ha?, us podeu demanar. Doncs que de passar d’una banda a l’altra de l’oceà en diem travessia i no pas creuada. Tota la vida, els rius, els mars i els oceans, les portes, les fronteres, les línies vermelles i els carrers, els hem travessat. A casa meva, fins i tot els carrers els traspassem. La traducció de Tornero rutlla, només hi va faltar aquell segon professional que l’hauria deixada impecable, amb les transgressions volgudes i les badades esmenades.
El
