cas de les lletres petites tinc present tant el català com el castellà, atès que el diari es publica en totes dues llengües, aquí només he pensat en el català, que és la meva llengua materna. Tan sols el primer article, «La raó del client», ha sortit publicat. L’he recuperat perquè penso que resumeix amb claredat la meva visió de l’estat actual de la llengua catalana. La resta són capítols nous, pensats com a part d’aquest tot ben divers que vol ser aquest llibre.
Amunt i crits!
LA RAÓ DEL CLIENT
Si vol ser atès en català, toqui el dos
Quan ajudava els pares a la botiga, el llibre d’estil es resumia en la frase «el client sempre té raó». Pel que fa a la llengua, era tan senzill com que jo parlava amb el comprador en la llengua en què se m’adreçava. Quan es va posar en marxa la immersió lingüística, vaig pensar que, a llarg termini, jo, com a client, també tindria la raó. Així, quan anés a comprar, qui m’atendria darrere el taulell em parlaria en la llengua que jo fes servir.
Aquest llarg termini ja ha passat i la realitat és que massa sovint és el client qui deixa de parlar en català perquè la persona que hi ha darrere el taulell no el parla. No em refereixo només a qui despatxa, sinó a qualsevol persona que atengui els ciutadans a qualsevol lloc de l’administració: a l’oficina del padró, a l’hospital o al jutjat.
Jo com a venedor no tinc els mateixos drets que com a ciutadà: darrere el taulell, m’haig d’adreçar a la clientela en la llengua que em parli; davant del taulell, segons les lleis que ens governen, tinc el dret de ser atès en la llengua que jo triï, no en la que vulgui el venedor, la metgessa o el jutge amb qui parli. Però la realitat no és així: com a ciutadà no puc viure al cent per cent en català, i sí que puc viure en castellà. Qui ho nega o ho tergiversa sap que no diu tota la veritat.
En teoria, la immersió lingüística i l’obligatorietat que el funcionariat hagi de parlar les dues llengües m’ha de garantir aquest dret, com a mínim, en l’àmbit públic. Això, de retruc, afavoriria que en l’àmbit privat també fos així. Però no ho és. No em serveix que qui m’atengui m’entengui. Tinc el dret a ser atès en qualsevol de les dues llengües sense haver-ho de demanar.
Com han explicat in extenso lingüistes reputats com Carme Junyent, les normes que regeixen la immersió lingüística no s’apliquen al cent per cent. És un secret de domini públic que, per no malmetre la convivència, hi ha laxitud envers les persones que no es mouen del castellà en àmbits en què, per llei, haurien de parlar les dues llengües.
Les polítiques lingüístiques, doncs, no han funcionat. I com que la immersió, en teoria, ja es fa en català, és impossible ensenyar més català. Com ho fem, aleshores, per no empobrir encara més la llengua minoritzada? Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer qualsevol partit que vulgui de veritat la pervivència del català i la convivència de les dues llengües a Catalunya.
Tot això no és pel caprici que jo pugui parlar català com a ciutadà, sinó perquè la meva llengua materna no desaparegui. Ja fa massa temps que dura la bestiesa lingüicida d’alguns partits. Deixem de polititzar la llengua i fem per mantenir en bon estat de salut el patrimoni de la humanitat que suposa qualsevol llengua, també el català. Els que vulguin parlar de castellà perseguit i d’altres mentides farien bé d’explicar aquests romanços a la vora del foc i no des de les cadires del poder. Per dignitat.
COM UNA TACA D’OLI
Les llengües olioses s’escampen i ocupen territoris que no els pertanyen
No conec bé cap llengua estrangera, però sí que em puc comunicar en anglès, italià i francès. Això em dona una llibertat de moviments quan visito territoris on es parlen aquestes llengües que em fa feliç. Ara bé, quan surto de la zona de confort, em desplau no saber-ne més. Amb l’anglès ens podem moure amb certa comoditat com a turistes, però parar l’orella i entendre coses de les converses dels altres ja sabeu que, per a un lingüista, és el mannà dels israelites (israelita, de l’antic poble bíblic; israelià, de l’actual Israel).
He viatjat no fa gaire fins a Eslovènia amb cotxe. A França m’hi entenia, a Itàlia m’hi entenia, però quan vaig deixar enrere Trieste, em vaig submergir en el món de les llengües eslaves, territori lingüísticament ignot. A l’hora de dir gràcies dic hvala, i poca cosa més. A Alemanya, tot i que d’alemany no en sé, el fet que sigui una llengua emparentada amb l’anglès facilita la comprensió d’algun cartell. A les repúbliques balcàniques la incomprensió és absoluta.
Em va semblar curiós que a tots els territoris fronterers, i fins i tot Eslovènia endins, algunes persones em parlessin en italià. La veritat és que era d’agrair, però això em va fer rumiar en la prepotència amb què els italians es mouen pel món. Fins i tot vaig sentir una dona que es queixava en una botiga de Ljubljana que no sabessin italià i li parlessin en anglès.
De seguida vaig pensar en el que passa a Portugal amb el castellà, que és força semblant. Com si fossin a cal sogre, els hispanoparlants monolingües que hi viatgen parlen la seva llengua i esperen que els altres facin l’esforç d’entendre’ls. En el seu subconscient, o directament en el seu conscient, com que els han fet creure que la seva llengua és superior, i Portugal, en el cas dels uns, i Eslovènia, en el cas dels altres, són una mena de neocolònies, actuen com una taca d’oli, que s’escampa i no té aturador: «Jo no em moc de la meva llengua, i si vols els meus quartos, ja t’espavilaràs per entendre’m».
Una altra prova fefaent d’això són les euroordres del jutge Llarena. A la Unió Europea el castellà és llengua oficial (el català, no), però a Bèlgica el castellà no és cap de les llengües oficials que els belgues fan anar. Al país de Tintín s’hi parla francès i neerlandès, i en algunes zones també alemany. Però el jutge Llarena, monolingüe oliós, els enviava les euroordres contra Puigdemont en castellà. Us imagineu que un jutge belga enviés euroordres a Espanya escrites en francès o en neerlandès?
Aquestes llengües olioses diuen molt dels seus parlants. No hi ha llengües millors ni pitjors, superiors o inferiors. Són els seus parlants els que els donen aquests adjectius. És per això que subscric la frase de l’Acadèmia Britànica que diu: «El monolingüisme és l’analfabetisme del segle XXI».
L’EFECTE KARAOKE
Per què els polítics catalans han de fer les declaracions en dues llengües?
El tractament de les declaracions a la ràdio i a la televisió se sol fer superposant una veu en off a les paraules originals. Això provoca una barreja de veus que no sempre facilita la comprensió. En una decisió valenta i intel·ligent, des de fa un temps TV3 va optar per posar-hi subtítols. Si l’espectador coneix la llengua del declarant, no li cal llegir-los. Avui que l’anglès és dominant, sembla que l’opció de la subtitulació és prou bona.
Fa una colla d’anys, quan li demanaven a l’expresident Pujol que repetís en castellà les declaracions que acabava de fer en català, si no tenia temps o no estava d’humor, responia: «Que hi posin el karaoke». Es referia als subtítols en castellà, esclar. Observeu que a Pujol no el doblaven, el subtitulaven, potser perquè a la televisió espanyola d’aquella època encara consideraven que una bona part de la població l’entendria sense subtítols.
Però
