genèric, allà on hauria d’haver escrit:
A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat mortes i 16 més estan ferides de gravetat.
‘Professorat’ i ‘ciutadania’, els mots genèrics
La solució de persona, doncs, és òptima, i en tenim d’altres que ens poden funcionar de manera similar; només cal potenciar-les. Jo, que tinc mala memòria per als noms i altres detalls, quan retrobo algun pare o mare novells, per estalviar-me el ridícul de vessar-la amb el sexe del nounat, recorro a aquesta pregunta: «Què fa, la criatura?».
També són recomanables els noms col·lectius, com ara canalla, mainada i tots els sinònims. Alguns s’han creat mitjançant derivació, i si en un primer moment ens podien resultar estranys, a força de sentir-los i de fer-los servir ja han passat a formar part del vocabulari general. Em refereixo a casos que han fet fortuna, com alumnat i professorat, forjats en l’àmbit escolar i acadèmic; i ciutadania, en lloc de ciutadans, en l’àmbit polític.
Val a dir que no sempre funcionen. Es fa estrany de dir «Bona tarda, professorat», i per això de vegades hem de recórrer al masculí genèric («Bona tarda, professors»), impecable des del punt de vista lingüístic, però cada vegada menys freqüent i que fins i tot es pot considerar de mala educació; o al desdoblament («Bona tarda, professores i professors»), avui d’ús general i que, a més, és el que s’ha fet tota la vida a l’hora de saludar («Senyores i senyors»).
Desdoblant fem marrada
El masculí genèric és una realitat inqüestionable en les llengües romàniques. Si ens fixem en els mitjans de comunicació, veurem que no acostumen a desdoblar. Si llegim o sentim: «Els passatgers de Rodalies es queixen pels retards constants», ningú no pressuposarà que només es queixen els passatgers homes. És clar que ho són tots, homes i dones, joves i grans, els que protesten.
Els mitjans, doncs, fan servir el masculí genèric; això no ho qüestiona ningú, i no es pot dir tampoc que emetin un missatge confús. Si volen informar d’algun fet que afecta «els pares d’una escola», pot ser que facin servir aquestes paraules o bé recorrin al desdoblament, «les mares i els pares», per influència de les ampes, les associacions de mares i pares d’alumnes. És el signe dels temps.
Pot ser, encara, per respectar la pluralitat familiar actual, que l’informant s’hi refereixi com «els familiars dels alumnes» o «els familiars de l’alumnat», en al·lusió a les famílies de tota mena: pare i mare, mare i mare, pare i pare, monoparental, els avis… És lògic que el llenguatge miri de ser inclusiu i no deixi cap cas fora de la nomenclatura.
De fet, l’experiència m’ha demostrat que si en una informació volem parlar només d’ells, dels pares, acostumem a dir «els pares homes», justament perquè ningú no es pugui pensar que ens referim als pares com al genèric que inclou tots dos sexes.
Però fixeu-vos com fins i tot els més abrandats defensors d’aquest llenguatge busquen solucions que no són desdoblaments, perquè des del punt de vista de l’economia del llenguatge són una rèmora. Jo els restringiria a les salutacions i després faria servir el masculí genèric.
Si no volem desdoblar ni en la salutació, amb un bon dia fem. És més elegant i inclusiu dir «Bon dia!» que no pas la bestiesa de dir «Bon dia a totes i a tots!». I si volem especificar alguna cosa –que no cal especificar–, podem recórrer a tothom: «Bon dia a tothom!». Però és evident que només dient «Bon dia!» incloem a tothom: a totes i, fins i tot, a tots.
Masculí genèric, malgrat tot
Penso que no s’ha de bandejar sistemàticament l’ús del masculí genèric. La immensa majoria dels parlants el fem servir, sense adonar-nos-en i sense cap intenció de discriminar ningú. És la forma genèrica inherent a la llengua catalana, la du a l’ADN. Però, com bé sabem, la genètica no és immutable.
El masculí genèric és especialment útil en segones referències. És a dir, quan ja hem identificat les dones i els homes de què parlem. Aleshores, el masculí genèric ens estalvia continuar desdoblant fins al final. Si volem fer èmfasi en la pluralitat, ho podem recordar periòdicament, com es fa a la ràdio amb les notícies, perquè l’oient que no ha sentit el primer referent el pugui recuperar de seguida.
Però la cosa no s’acaba aquí. L’escriptora Bel Olid declara: «Jo estic en contra del desdoblament perquè l’única cosa que visibilitza és que hi ha dos gèneres, i sabem que això no és veritat. Hi ha gent que no s’identifica ni com a home ni com a dona, i negant aquesta realitat i reforçant-la amb el binarisme de gènere, em sembla que estem destapant un forat per tapar-ne un altre. Jo personalment, com a convenció, de moment estic fent servir el masculí com a genèric».1 El masculí genèric, malgrat tot, és també el que fan servir moltes persones quan escriuen literatura i no fan política.
Una altra reflexió la fa l’escriptora Carlota Gurt: «Ara he escrit un conte protagonitzat per dues persones i cap de les dues té gènere, així que cadascú que l’ha llegit s’hi ha imaginat una parella diferent. La gent no se n’ha adonat i en fa la seva interpretació. Trobo interessant escriure sense gèneres, són clixés: això dels gèneres està sobrevalorat».2
El que és important és que tinguem consciència lingüística, que sapiguem els límits de la identificació i de la comunicació, i que, entre totes dues coses, fem un capmàs que ens faci sentir còmodes a tots, emissors i receptors.
Els exemples variats, una solució elegant
Un recurs elegant a l’hora de posar exemples és el d’alternar dones i homes. Recordo un llibre d’estil de fa vint anys que, a l’entrada dels àlies i els sobrenoms, hi posava tot d’exemples referits a homes: des d’Eleuterio Sánchez, el Lute, fins a José Luis Rodríguez, el Puma. Quan l’ensenyo als alumnes de Traducció Periodística de la UPF, de seguida s’adonen que no hi ha cap exemple d’una dona.
Els llibres d’estil actuals, d’una manera natural, han incorporat homes i dones als exemples i, per tant, tal com la societat s’ha desmasculinitzat mínimament, a l’hora de posar exemples els autors d’aquests manuals actuen també d’aquesta manera. Però encara hi ha un altre cas, el de les enumeracions, que em va regalar la lingüista Eulàlia Lledó Cunill. Es tracta de fer servir masculins i femenins de manera alterna, amb l’objectiu de mostrar una societat més diversa. Un exemple clàssic:
El futur mandatari ja no caldrà que sigui un advocat, un doctor en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi un historiador, un filòsof o un filòleg.
Si aquest exemple el fem alternant masculins i femenins, aconseguirem visibilitzar les dones i no haurem forçat cap element morfològic ni sintàctic:
El futur mandatari o la futura presidenta ja no caldrà que sigui un advocat, una doctora en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi una historiadora, un filòsof o una filòloga.
El Bill i la Hillary
Encara
