la bella tieta Phasie d'antany, tan alta, tan forta, semblava que en tingués seixanta, amagrida i esgrogueïda, sacsejada per esgarrifances contínues.
Ella va fer un crit d'alegria.
—Ets tu, Jacques! Fill meu, quina sorpresa!
La va besar a les galtes, li va explicar que acabava de tenir de sobte dos dies de permís forçós: a la Lison, la seva màquina, en arribar al matí a Le Havre, se li havia trencat la biela, i com que la reparació no estaria acabada abans de vint-i-quatre hores, no reprendria el servei fins l'endemà al vespre, per a l'exprés de les sis i quaranta. Llavors, havia volgut anar-li a fer un petó. Es quedaria a dormir, i se n'aniria de Barentin amb el tren de les set i vint-i-sis del matí. I mentre li agafava les seves pobres mans amagrides, li deia fins a quin punt la seva última carta l'havia inquietat.
—Ai, sí, fill meu, això no va, això no va gens bé… Que ets amable d'haver endevinat el meu desig de veure't! Sé fins a quin punt estàs ocupat, i no gosava demanar-te que vinguessis. En fi, has vingut, i em trobes tan trista, tan trista!
Es va interrompre, per llançar temorosament una mirada per la finestra. Sota la llum del capvespre, a l'altre costat de la via, s'hi distingia el seu marit, Misard, dins una caseta de senyalització, una d'aquestes cabanes de taulons situades cada cinc o sis quilòmetres i connectades per uns aparells telegràfics, a fi d'assegurar la bona circulació dels trens. Mentre la seva dona, i més tard Flore, s'encarregava de la barrera del pas a nivell, a Misard l'havien nomenat guardià.
Com si l'hagués pogut sentir, va baixar la veu, en una esgarrifança.
—Estic segura que m'enverina!
Jacques es va sobresaltar, sorprès d'aquesta confidència, i els seus ulls, girant-se també cap a la finestra, es van entelar de nou a causa d'aquell trastorn singular, el petit fum roig que n'empal·lidia l'esclat negre, diamantat d'or.
—Tieta Phasie, quina idea! —va murmurar—. Té un aspecte tan dolç i tan feble.
Acabava de passar un tren que anava cap a Le Havre, i Misard havia sortit de la caseta per tancar la via darrere seu. Mentre tornava a pujar l'alçaprem, posant el senyal en vermell, Jacques se'l mirava. Un homenet neulit, els cabells i la barba escassos, descolorits, la cara xuclada i trista. Al mateix temps, silenciós, reservat, sense ira, d'una educació obsequiosa davant els caps. Però havia tornat a entrar dins la cabana de taulons, per inscriure al registre l'hora de pas, i per pitjar els dos botons elèctrics, l'un que deixava la via lliure a la caseta precedent, l'altre que anunciava el tren a la caseta següent.
—No el coneixes! —va fer la tieta Phasie—. Et dic que em deu fer prendre alguna porqueria… Jo que era tan forta, que me l'hauria cruspit, i és ell, aquest homenet, aquest no res, que se'm cruspeix!
Enfebrada amb una rancúnia sorda i poruga, buidava el seu cor, encantada de tenir finalment algú que l'escoltava. ¿Qui li manava tornar-se a casar amb un garneu com aquell, sense ni una malla, i avar, ella que era cinc anys més gran, i que ja tenia dues filles, l'una de sis anys, l'altra de vuit? Aviat faria deu anys que havia fet aquell negoci, i no havia passat ni una hora sense que se n'hagués de penedir: una existència miserable, un exili en aquell racó glaçat del Nord, on tremolava de fred, un avorriment mortal, no tenir mai ningú amb qui enraonar, ni tan sols una veïna. Ell era un antic instal·lador de la via, que ara guanyava mil dos-cents francs com a guardià; ella, des de l'inici, havia tingut una paga de cinquanta francs per la barrera, de la qual avui s'encarregava Flore; i allà hi havia el present i el futur, cap altra esperança, la certesa de viure i de morir-se en aquell forat, a mil llegües dels vius. El que no explicava eren les consolacions que tenia, abans de caure malalta, quan el seu marit treballava al balast, i es quedava sola guardant la barrera amb les seves filles; ja que aleshores posseïa, de Rouen a Le Havre, a tota la línia, una tal reputació de dona guapa, que els inspectors de la via la visitaven quan passaven; fins i tot hi havia hagut unes rivalitats, els inspectors d'un altre servei estaven sempre de visita, redoblant la vigilància. El marit no era cap nosa: deferent amb tothom, esmunyint-se per les portes, anant i venint sense veure res. Però aquelles distraccions s'havien acabat, i s'estava allà, setmanes, mesos, en aquella cadira, en aquella solitud, sentint com el seu cos se n'anava una mica més, d'hora en hora.
—Et dic —va repetir per acabar— que és ell qui m'encalça i que acabarà amb mi, tan petit com és.
Un timbre brusc va fer que llancés a fora la mateixa mirada inquieta. Era la caseta precedent que anunciava a Misard un tren que anava cap a París; i l'agulla de l'aparell senyalitzador, instal·lada davant el vidre, s'havia inclinat en el sentit de la direcció. Va aturar el timbre, va sortir per anunciar el tren amb dos sons de botzina. Flore, en aquell moment, va anar a baixar la barrera; després, es va plantar, agafant ben dreta la bandera, dins la funda de cuir. Se sentia el tren, un exprés, amagat per un revolt, com s'acostava amb un retrò que s'anava fent més gran. Va passar com un llamp, fent trontollar, amenaçant d'endur-se la casa baixa, enmig d'un vent de tempesta. Flore ja se'n tornava a les seves hortalisses, mentre que Misard, després d'haver tancat la via ascendent darrere el tren, va anar a reobrir la via descendent, abatent l'alçaprem per apagar el senyal vermell: un nou timbre, acompanyat de l'alçament de l'altra agulla, acabava d'advertir-lo que el tren que havia passat cinc minuts abans havia passat per la caseta següent. Va tornar a entrar, va prevenir les dues casetes, va inscriure el pas, i després va esperar. Sempre la mateixa feina, que feia durant dotze hores, vivint allà, menjant allà, sense llegir tres ratlles d'un diari, sense que semblés ni tan sols tenir un pensament, sota el seu crani oblic.
Jacques, que temps enrere feia broma amb la seva padrina sobre els estralls que ella causava entre els inspectors de la via, no va poder estar-se de somriure, tot dient:
—Potser és gelós.
Però Phasie va arronsar pietosament les espatlles, mentre un riure li pujava igualment, irresistible, als pobres ulls empal·lidits.
—Fill meu, què dius? Gelós, ell! Se n'ha fumut sempre, des del moment que no li costava ni un duro.
Després, recuperada de la seva esgarrifança:
—No, no li importava gaire, això. Només li importen els diners… Ens vam enfadar, ves, perquè no li vaig voler donar els mil francs que l'any passat vaig heretar del papa. Llavors, com que m'amenaçava, això m'ha portat desgràcia, vaig caure malalta… i el mal ja no m'ha deixat des d'aquella època, sí, just des d'aquella època!
El jove va comprendre, i com que creia que eren unes idees negres de dona malalta, va provar de dissuadir-la. Però ella s'hi encaparrava amb un moviment de cap, com una persona que n'està totalment convençuda. Per això va acabar per dir-li:
—Doncs és ben senzill, si voleu que això s'acabi… Doneu-li els mil francs.
Ella es va redreçar amb un esforç extraordinari. I, ressuscitada, violenta:
—Els meus mil francs, mai! M'estimo més dinyar-la… Estan amagats, ben amagats! Pot regirar la casa, el desafio que els trobi… i l'ha regirada prou, el murri! L'he sentit, a la nit, que tustava les parets. Busca, busca! Encara que només fos el plaer de veure com li creixia el nas, amb això en tindria prou per prendre paciència… Veurem qui afluixarà primer, si ell o jo. Me'n malfio, ja no m'empasso res del que ell toca. I si jo la dinyava, ell tampoc no els tindria, els meus mil francs, preferiria deixar-los sota terra!
Va tornar a caure sobre la cadira, esgotada, sotragada per un nou so de botzina. Era Misard, al llindar de la caseta de senyalització, que aquesta vegada anunciava un tren que anava cap a Le Havre. Malgrat l'obstinació en què es tancava, de no donar-li l'herència, li tenia
