conversava amb el cap d'estació, el va deixar per tornar al costat de Séverine. Però el vagó s'havia desplaçat i van haver d'anar a trobar el compartiment buit, una mica més enllà; i, girant-se, va apressar la seva dona, la va fer pujar amb una estrebada, mentre ella, dins la seva docilitat ansiosa, mirava instintivament enrere, per veure el què. Era un viatger que arribava amb retard, sense res més a mà que una flassada, el coll de l'abric blau alçat i tan ample, l'ala del barret rodó tan abaixada sobre les celles, que de la seva cara només es distingia, a la claror vacil·lant del gas, un xic de barba blanca. En Vandorpe i en Dauvergne s'havien avançat, malgrat el desig evident que el viatger tenia de no ser vist. El van seguir, però no els va saludar fins tres vagons més lluny, davant el cupè reservat, on va pujar de pressa. Era ell. Séverine, tremolosa, s'havia deixat caure sobre el seient. El seu marit li esclafava el braç amb una estreta, com una última presa de possessió, exultant, ara que estava segur que ho faria.
Al cap d'un minut, tocarien dos quarts. Un venedor s'entestava a oferir els diaris del vespre, uns viatgers es passejaven encara per l'andana, acabant-se un cigarret. Però van pujar tots: se sentia venir, dels dos extrems del tren, els vigilants tancant les portelles. I Roubaud, que havia tingut la sorpresa desagradable de descobrir, en aquell compartiment que creia buit, una forma fosca que ocupava un racó, una dona de dol sens dubte, muda, immòbil, no va poder retenir una exclamació de veritable còlera quan es va tornar a obrir la portella i un vigilant hi va fer entrar una parella, un home gros, una dona grossa, que s'hi van instal·lar, tots sufocats. Estaven a punt de sortir. La pluja, molt fina, tornava a caure, negant el vast camp tenebrós que sense parar travessaven uns trens, dels quals es distingien només els vidres il·luminats, una fila de finestretes en moviment. S'havien encès uns semàfors verds, algunes llanternes dansaven arran de sòl. I res més, només una immensitat negra, on tan sols apareixien les marquesines de les grans línies, esgrogueïdes per un feble reflex de gas. Tot s'havia com esborrat, els sorolls mateixos s'esmorteïen, només se sentia el soroll de tro de la màquina, obrint els purgadors, deixant anar uns remolins de vapor blanc. Un núvol pujava, descabdellant com una mortalla espectral, dins la qual passaven grans fumeres negres, vingudes no se sabia d'on. El cel encara es va enfosquir més, un núvol de sutge s'envolava sobre el París nocturn, incendiat pel seu braser.
Llavors, el sotscap de servei va alçar la llanterna perquè el maquinista demanés la via. Hi va haver dos tocs de xiulet, i allà baix, prop del lloc del guardaagulles, el semàfor vermell es va apagar, reemplaçat per un semàfor blanc. Dret a la porta del furgó, el conductor en cap esperava l'ordre de sortida, que va transmetre. El maquinista va xiular de nou, llargament, va obrir el regulador, i va arrencar la màquina. Sortien. De primer, el moviment va ser insensible, després el tren va començar a circular. Va passar sota el pont d'Europa, es va endinsar en el túnel de les Batignolles. Només se'n veien, sagnant com ferides obertes, els tres semàfors del darrere, el triangle vermell. Durant alguns segons encara, se'l va poder seguir, dins l'esgarrifança fosca de la nit. Ara, fugia, i res ja no havia d'aturar aquell tren llançat a tota màquina. Va desaparèixer.
II
A La Croix-de-Maufras, en un jardí migpartit per la via del tren, la casa està posada de biaix, tan a prop de la via, que tots els trens que passen la fan trontollar; i amb un viatge n'hi ha prou per retenir-la a la memòria, el món sencer desfilant a gran velocitat la sap en aquell lloc, sense conèixer-ne res, sempre tancada, deixada com en abandó, amb els finestrons grisos enverdits pels cops de pluja de l'oest. Enmig del desert, sembla acréixer encara la solitud d'aquell racó perdut, que una llegua a la rodona separa de tota ànima.
La casa del guardabarrera és allà, sola, vora la carretera que travessa la línia i que va a parar a Doinville, a cinc quilòmetres de distància. Baixa, amb els murs esquerdats, les teules de la coberta menjades de molsa, està prostrada amb un aspecte abandonat de pobre, enmig del jardí que l'envolta, un jardí plantat d'hortalisses, tancat amb una bardissa, i en el qual es dreça un gran pou, tan alt com la casa. El pas a nivell és entre les estacions de Malaunay i de Barentin, just enmig, a quatre quilòmetres de cadascuna. És d'altra banda molt poc freqüentat, i la vella barrera mig podrida s'obre quasi només pels carros de les pedreres de Bécourt, a una mitja llegua dins el bosc. No es podria imaginar un racó de món més aïllat, més separat dels vius, ja que el llarg túnel, del costat de Malaunay, talla tot camí, i només es comunica amb Barentin per una sendera mal mantinguda que voreja la línia. Per això els visitants són escassos.
Aquell vespre, a l'entrada de fosc, amb un temps ombriu molt dolç, un viatger, que acabava de baixar a Barentin d'un tren de Le Havre, seguia amb passa llarga la sendera de la Croix-de-Maufras. La contrada no és altra cosa que un seguit ininterromput de sots i de rostos, una mena d'encrespament del sòl, que la via del tren travessa, alternativament, sobre terraplens i dins rases. Als dos costats de la via, aquests accidents de terreny continus, les pujades i les baixades, acaben de fer les rutes difícils i d'augmentar la sensació de gran solitud; els terrenys, magres, blanquinosos, estan sense cultivar; uns arbres coronen els turons de bosquets, mentre que al llarg de les valls estretes s'escolen els rierols, ombrejats de salzes. D'altres bosses calcàries són absolutament nues, els turons se succeeixen, estèrils, en un silenci i un abandonament de mort. I el viatger, jove, vigorós, apressava el pas, com per escapar de la tristesa d'aquell crepuscle tan suau sobre aquella terra desolada.
Al jardí del guardabarrera, una noia treia aigua del pou, una noia de divuit anys, rossa, forta, amb els llavis carnosos, els ulls verdosos, el front estret, sota uns cabells densos. No era gens bonica, tenia els malucs sòlids i els braços durs d'un xicot. Així que va veure el viatger baixant la sendera, va deixar anar la galleda, va acudir a posar-se davant la porta reixada, que tancava la bardissa.
—Guaita, Jacques! —va cridar.
Ell havia alçat el cap. Acabava de fer vint-i-sis anys, igualment de gran alçada, molt bru, un xicot guapo amb el rostre rodó i regular, però que enlletgien unes mandíbules massa grosses. Els cabells, atapeïts, se li arrissaven, així com els bigotis, tan espessos, tan negres, que augmentaven la pal·lidesa de la seva carnació. Hauríeu dit que era un senyor, amb la pell fina, ben rasurada a les galtes, si no hi haguéssiu vist d'altra part l'empremta indeleble de la professió, els greixos que li engroguien les mans de maquinista, unes mans que eren tanmateix petites i delicades.
—Bon vespre, Flore —va dir simplement.
Però els ulls, que tenia amples i negres, sembrats de punts d'or, se li havien com enterbolit amb un fum roig que els apagava. Va parpellejar, va girar els ulls, amb una incomoditat sobtada, un neguit que anava fins al sofriment. I tot el cos havia experimentat un moviment instintiu de retrocés.
Ella, immòbil, la mirada posada en ell, s'havia adonat d'aquest estremiment involuntari, que ell mirava de dominar cada vegada que s'acostava a una dona. L'havia fet posar tota seriosa i trista. Després, quan ell, desitjós d'ocultar el seu malestar, li va demanar si la seva mare era a casa, tot i que la sabia malalta i incapaç de sortir, va respondre només amb un senyal de cap, es va apartar perquè ell pogués entrar sense tocar-la, i se'n va tornar al pou, sense dir res, dreta i altiva.
Jacques, amb el pas ràpid, va travessar l'estret jardí i va entrar dins la casa. Allà, enmig de la primera peça, una gran cuina on menjaven i vivien, la tieta Phasie, com l'anomenava des de la infantesa, estava tota sola, asseguda vora la taula, en una cadira de palla, les cames embolicades amb un vell xal. Era una cosina del seu pare, una Lantier, que li havia fet de padrina i que, a l'edat de sis anys, l'havia pres a casa seva, quan, en desaparèixer el seu pare i la seva mare, que havien fugit cap a París, ell s'havia quedat a Plassans, on havia seguit més tard els cursos de l'escola d'arts i oficis. Li tenia un viu agraïment, deia que si s'havia obert camí, era a ella que l'hi devia. Quan havia esdevingut maquinista de primera classe a la Companyia de l'Oest, després de dos anys passats al ferrocarril d'Orleans, hi havia trobat la seva padrina, que s'havia tornat a casar amb un guardabarrera anomenat
